Diana Gómez: “Amb cinc anys em van apuntar a teatre perquè perdés la vergonya”

BarcelonaLa conversa amb l’actriu Diana Gómez Raich comença a Igualada, on va néixer el 1989, continua a Capellades, on amb cinc anys ja feia teatre, i passa per Barcelona, Madrid, Londres, Sabadell –on viu amb el periodista Roger Escapa i el seu fill de tres anys– i acaba a Miami, ciutat on se’n van de viatge aquest estiu per veure un dels últims balls de Leo Messi en un camp de futbol. Discreta i magnètica, Diana Gómez sembla que només perd els papers quan juga el Barça. La teniu a Netflix (Valeria i La casa de papel) i aviat al 3Cat, a la segona temporada de la sèrie Vintage.

Com has dormit aquestes últimes nits?

— Fatal, fatal. I mira que jo soc una persona que m’agrada molt la calor, que soc bastant fredolica, però ho estic passant malament. A més, hi ha l’afegit que només tenim un ventilador a casa, no tenim aire condicionat, i que al llit som tres persones, perquè el meu fill dorm amb nosaltres i, a més, té la mania de buscar sempre el contacte. Llavors em passo la nit posant-lo al mig del llit, i també hi ha nits que em desperto i me’n vaig al sofà, que s’hi està més fresc. A més, amb aquesta cosa que si poso el ventilador em llevo amb mal de coll i mocs. Fatal, fatal.

Votaries que sí en un referèndum perquè avui fos l’últim dia de l’estiu?

— No. Malgrat tot, soc feliç. M’agrada molt l’estiu. Prefereixo passar calor que passar fred.

Ja tens un viatge de vacances planificat per a aquest estiu o ets d’aquelles persones que es desperten a última hora?

— Tenim els vols, tenim l’allotjament, però encara l’hem d’organitzar. Normalment, soc bastant d’última hora, però si vols que els vols et surtin una mica bé has de planificar-ho.

I es pot saber on aneu?

— A Miami. Tinc molta curiositat per veure aquella ciutat, però també és veritat que em crea una mica de contradicció, perquè no sé si aquest és el millor any per anar als Estats Units.

Has de mirar els teus tuits, perquè segons què hagis dit de Donald Trump, a la frontera potser no et deixaran entrar.

— No crec que n’hagi parlat gaire, de Donald Trump, tot i que el meu fill, cada vegada que surt Trump a la tele, diu: “Aquest és el que no us agrada, oi?”

Que aneu a Miami té a veure amb Leo Messi?

— Hi té una mica a veure, sí. Volem anar a un partit de l’Inter Miami, perquè crec que serà l’última vegada que veuré Leo Messi en un camp de futbol. La seva carrera té data de caducitat, s’acabarà aviat.

Tu has sigut la protagonista de Valeria, una sèrie de Netflix, amb quatre temporades, que s’ha estrenat a 190 països. A Miami potser han vist Valeria.

— Pot ser. A més, també hi ha molta persona de parla hispana, allà. Mira, ahir justament vam fer una lectura dramatitzada a la Sala Flyhard, a Barcelona, amb la meva companyia de teatre [42 km], i entre el públic hi havia una noia que era del Brasil, que vivia a Itàlia i estava de vacances a Barcelona, i que va comprar-se una entrada d’una lectura en català per veure’m i conèixe’m.

Ho deia perquè es podria donar el cas que fos Leo Messi qui et volgués veure.

— Home, seria fortíssim. Però no crec que ell hagi vist la sèrie.

Ja que estem amb Messi, quin és l’últim dia que has perdut els papers amb el Barça?

— Ho vaig passar molt malament quan ens va eliminar l’Inter de Milà. Estava de mal humor, l’endemà estava trista, no suportava cada cop que veia l’entrada a Gerard Martín... Per a mi, el Barça és un canal per desconnectar. A la vida normal soc una persona que em costa molt enfadar-me, bastant políticament correcta, i el Barça és un espai per deixar-me anar. A més, que el futbol té aquella cosa tan fàcil que tu vas amb uns i, per tant, vas contra els altres. És blanc o negre. No hi ha mitges tintes.

Per tancar aquest tema, quina opinió et mereixen les imatges que hem vist aquests últims dies de Lamine Yamal de vacances amb Neymar al Brasil o en un iot a Eivissa?

— Saps què em passa? Que penso que és una persona que encara és menor d’edat i estem ensenyant la seva vida privada i parlant-ne. Se’m fa estrany opinar sobre la seva intimitat. Òbviament, ell, com qualsevol altre adolescent, ensenya la seva vida i té ganes de mostrar-se.

No et fa patir, com a un sector del barcelonisme?

— És que no vull patir. Li hem de donar un vot de confiança. Després al camp demostra que és boníssim i és molt intel·ligent. Per tant, confiança i ja es veurà. No som nosaltres qui hem de cuidar això; ja ho deuen fer des de dins del club.

Quin és per tu el sentit últim de ser actriu?

— No ho sé. Com que em van apuntar de molt petita a teatre, a vegades penso que no sé si és una cosa que he triat o és una cosa que ha vingut donada per les circumstàncies. M'hi van apuntar amb cinc anys, perquè era molt vergonyosa. Em posava molt vermella i la tutora de l’escola els va dir als meus pares que el teatre potser seria una bona eina perquè em fos més fàcil comunicar-me. I m'hi van portar un estiu a Capellades i em va enamorar. Ja vaig començar a treballar amb quinze anys i no sé si mai he pres la decisió adulta de “vull ser actriu”. Fer altres personatges ha sigut el gran canal per treure tot el que em costava expressar, per investigar i per créixer.

Diries que s’ha aconseguit l’objectiu últim que tenien els teus pares, que tu perdessis la vergonya?

— No, no ho han aconseguit del tot. Continuo sent vergonyosa, però he trobat el meu hàbitat, on m’ho passo bé i on trobo l’adrenalina.

En què s’expressa aquesta vergonya?

— Per exemple, en un grup de gent, jo estaré més callada que expressiva. Hi ha gent que la primera impressió que s’emporta de mi és que soc una persona antipàtica. I professionalment, el moment de la catifa vermella és estranyíssim. Ho passo molt malament quan em demanen presentar algun acte o, per exemple, quan vaig fer el pregó d’Igualada. Em tremolaven les cames. I la gent em diu: “Però si ets actriu!” No, perquè allà soc jo que surto.

Quina és l’última vegada que has pensat que no et podries guanyar la vida com a actriu?

— Abans de Valeria. Ho estava passant bastant malament econòmicament. Venia de viure a Londres i allà em vaig gastar tots els estalvis. Vaig viure uns mesos a casa dels meus pares, després vaig anar a casa d’una amiga. Devia ser l’any 2017 o 2018. Havia de buscar feina d’altres coses, però jo no tinc experiència. Vaig estudiar història, però no vaig acabar la carrera. I em vaig trobar amb 26 o 27 anys havent de buscar feina sense saber de què. Vaig treballar de cambrera al Sónar, un parell d’anys, servint copes en una barra, i en una feina magnífica: fer de guia turística per Barcelona i per Catalunya.

On te’ls emportaves?

— Hi havia un tour que començava al mercat de la Boqueria, Portaferrissa, una parada per tastar embotits catalans i llavors aprofitava per ensenyar-los quatre coses d’història de la ciutat. Després n’hi havia una altra que era anar a Palamós, fer un tros del camí de ronda, menjar gambes i acabar a Pals. I a Montserrat també hi havia anat un parell de vegades. A més, com que soc d’Igualada, de camí els explicava la llegenda del timbaler del Bruc.

Aquestes són les últimes feines no relacionades amb la interpretació que has hagut de fer. Però després arriba Valeria, un paper protagonista a Netflix, i suposo que et permet entrar en una altra fase.

— No ho sé. Econòmicament, segur, perquè ara tinc estalvis. Sí que el públic et coneix més, sona el teu nom, t’ubica, però tampoc no sé si m’ha canviat la carrera. Tampoc no m’envien projectes ni estic aquí amb feines per triar. La nostra professió, i més amb les dones, és com una piràmide. Quan s’és jove, amb 20 anys, hi ha moltes oportunitats, i és com si totes hi poguéssim accedir. Però aquesta piràmide es va tancant i als 30 és com un impàs. Jo tinc la gran sort d’haver fet Valeria i ara potser puc accedir a fer unes proves on moltes companyes meves no arriben.

Tu t’atreviries a afirmar rotundament que seràs actriu tota la vida?

— Jo crec que ho puc intentar. Tindré sotracs, però puc tenir números de ser-ho.

Quina és l’última vegada que et va entrevistar un periodista i vas acabar casada amb ell i amb un fill?

— [Riu] Doncs fa sis anys, fortíssim. Jo no el coneixia. A més, era una entrevista en què jo anava amb la meva mare i ella va estar a punt de no voler-la fer.

Era una secció que feia Roger Escapa a El suplement, que es deia Amor de mare.

— Sí, primer entrevistaven la mare i després obrien telèfons per si els oients endevinaven qui era la filla. La mare la vaig convèncer a l’últim moment. Allà vaig pensar: “Que guapo, que simpàtic”. Després vam començar a parlar i vam quedar un dia per dinar. I pim, pam.

I ara, una de les últimes entrevistes on t’he vist és quan vas anar a L’eclipsi, el programa que el Roger fa per al 3Cat. Em va semblar que ell té una mica de por que te l’emportis a viure a Madrid.

— Sí, però no anirem mai a viure a Madrid. Això és una cosa que està clara. Pot ser que hi hagi temporades que jo estigui més a Madrid i que ens passi com ja ens ha passat, que, si coincideix a l’estiu, és més fàcil que anem tots allà i passem l’estiu a Madrid. Ja sé que no és el millor estiu de la nostra vida, però és l’opció més fàcil i viable, amb un fill. O jo potser estaré fora tota la setmana i vindré el cap de setmana, que és el que passa quan ell treballa.

Però tu no empenys per anar a viure a Madrid?

— No, ja ho vaig fer, ja he viscut l’experiència i no tornaria a viure a Madrid. La meva base és aquí, a Sabadell, i hi estem fantàsticament.

Tu ets la mateixa actriu en català que en castellà?

— Segurament no. El català és la meva llengua materna i, emocionalment, és més fàcil accedir a certs llocs en català que en castellà. Després de temporades llargues aquí, si em surt una feina a Madrid, necessito tornar a agafar l’habilitat de parlar en castellà. Recordo que vaig fer una TV movie sobre Verdaguer i fèiem una presa en català i una presa en castellà. Era curiós perquè canviaven molt el personatge i el to. El català té una música que va molt amunt, més agut, i en el castellà tot acaba a baix, és més dur.

Quin és l’últim tuit que has volgut fer i te n’has estat per por de perdre una feina?

— Crec que fa temps, ja. També perquè ara Twitter és un espai que em fa mandra. El faig servir pel futbol i per alguna cosa de promo. Potser hi havia moments que sí que m’havia plantejat què deia o què no deia. Però no ho sé, si em faria perdre una feina. Potser és una por que tens tu, que et penses que ets el centre del món, i no sé si la gent n’està tan pendent.

Què reclamaves a l’última manifestació on vas anar?

— Va ser una manifestació pro Palestina. Que s’acabi ja!

I l’última notícia que t’ha impactat, quina és?

— La mort del nen de dos anys tancat en un cotxe em va impactar moltíssim. Pell de gallina. Cinc hores allà, quin horror!

Les dues últimes són iguals per a tothom. Una cançó que estiguis escoltant últimament.

— Escolto molt la versió que ha fet Mishima de la cançó de Bad Bunny DtMF, i que titulen HdHFMD. És meravellosa.

Les últimes paraules de l’entrevista són teves.

— No ho sé, moltes gràcies. I que, malgrat la calor, sigui un bon estiu!