El cinema català que va lluitar contra Franco

BarcelonaQuan es va inaugurar la seu del Raval de la Filmoteca de Catalunya, el seu director, Esteve Riambau, va batejar amb el nom de Laya una de les sales, la més petita. Era un homenatge a un dels patrimonis més importants de la Filmoteca, els materials de la productora comunista que des de les acaballes del 1936 fins al final de la Guerra Civil va crear noticiaris i documentals sobre el decurs de la guerra i la vida a la rereguarda, un cinema de propaganda de gran importància històrica perquè el conflicte espanyol va ser el primer que va documentar el cinema sonor.

Laya Films va ser creada per la Generalitat com el braç audiovisual de la lluita contra el bàndol franquista, amb una gran vocació internacional: produïa noticiaris i documentals que es locutaven en francès i anglès per a l’estranger, en català per a Catalunya i en castellà per a la resta de l’Espanya republicana. La productora forma part del Comissariat de Propaganda dissenyat per Jaume Miravitlles amb l’ambició reconeguda de reproduir el dels feixistes italians i alemanys, tot i que des de la perspectiva d’un govern d’esquerres.

Però alhora, diu Riambau, és també “el símptoma d’una situació interna a Catalunya de confrontació entre anarquistes i comunistes”, un moment “essencial” del cinema català que “encara no s’havia acabat d’estudiar”. I això fa ell a Laya Films i el cinema a Catalunya durant la Guerra Civil, el llibre que acaba de publicar a L’Avenç després d’anys d’investigació, entrevistes a algun supervivent -el director de fotografia Joan Mariné n’és un- i visites a arxius i filmoteques internacionals.

Resposta a la CNT

Laya Films sorgeix com una resposta de republicans i comunistes al control hegemònic dels anarquistes sobre el sindicat de l’espectacle -i, per tant, tots els cinemes i estudis de rodatge- al principi de la Guerra Civil, quan la CNT atura el cop d’estat a Catalunya i es converteix de facto en un contragovern de la Generalitat. “La confrontació és tan gran que fins després del maig del 1937 la propaganda oficial de la Generalitat no es pot exhibir a les sales controlades per la CNT”, apunta Riambau. Contràriament al que podia semblar, el cinema produït pel sindicat anarquista no està, majoritàriament, imbuït d’ideals revolucionaris. “El gruix de la producció anarquista és de vocació popular i, a més, està altament infiltrada per cineastes que després passen al bàndol feixista”, diu Riambau.

Un d’aquests directors va ser Francisco Elías, un dels homes forts del primer estudi de cinema sonor del país, Orphea Films. Elías, que durant la Guerra Civil va arribar a ser director artístic del sindicat anarquista, va ser un quintacolumnista de la Falange dins l’estructura de producció anarquista, on com a director artístic es va dedicar a torpedinar les iniciatives revolucionàries i a afavorir les més comercials i apolítiques, algunes de les quals es van arribar a estrenar sense problemes després de la guerra. “També és sorprenent que Pedro Puche, director de Barrios bajos [un dels films més polititzats que van produir els anarquistes], acabés passant per un tribunal de depuració del franquisme, però no per anarquista, sinó per maçó -diu Riambau-. Hi ha gent que dirigeix pel·lícules per a la CNT i després segueix dirigint per al franquisme”.

Documentals i cinema soviètic

Laya Films comptava amb uns recursos més escassos que el sindicat anarquista. “Eren quatre gats, tot ho feien vuits persones”, diu Riambau. I, tanmateix, gràcies a la dedicació de l’equip, van produir una trentena de documentals temàtics i més de cent noticiaris setmanals, amb una desena aproximada de notícies per entrega. “Hi havia molta diversitat temàtica, des d’aspectes militars del front fins a visites il·lustres perquè durant la guerra van passar per Barcelona una quantitat increïble de celebritats com Errol Flynn, intel·lectuals i polítics internacionals que donaven suport a la República”.

El segon front de Laya era la distribució de cinema soviètic, una elecció que venia donada per l’aliança de la Generalitat amb el Partit Comunista i la UGT. Films russos de l’època com Els mariners del Kronstadt (Efim Dzigan), Les tres amigues (Lev Arnshtam) o El circ (Grigori Aleksàndrov) es van doblar en català per exhibir a Catalunya i en castellà per a la resta d’Espanya. Tot i així, la quota de cinema rus a la cartellera va ser escassa, tan sols un 3,7%. El públic preferia el cinema de Hollywood tot i que les majors havien deixat de subministrar pel·lícules als cinemes controlats pels anarquistes, que no tenien el costum burgès de pagar per veure-les. El resultat va ser que les pel·lícules de Hollywood que s’exhibien al començament del conflicte es van projectar fins a dir prou: Tres llancers bengalís estava en cartell quan va esclatar la Guerra i també quan les tropes de Franco van entrar per la Diagonal.

Després de la guerra, els noticiaris de Laya acaben a Madrid. Per al règim franquista són un recurs útil per identificar persones que es van significar amb la República. Estranyament, el material que es conserva està tornat a muntar per temàtiques i no en la forma original de noticiaris setmanals; Riambau està convençut que el responsable és Antonio Cánovas, muntador de Laya i especialista a canviar de jaqueta, que amb la desfeta republicana es va posar al servei del nou règim. Un dels pocs noticiaris que es conserven es va projectar dimecres a la Filmoteca juntament amb els documentals de Laya Catalunya màrtir i Els ollaires de Breda, localitzat per Riambau a la Cinémathèque Française. La Filmoteca estudia la possibilitat de fer una edició en DVD del material que es conserva de Laya; mentrestant, però, hi ha peces que estan penjades a internet i el conjunt del patrimoni està digitalitzat i es pot consultar a la Biblioteca del Cinema. “I que vinguin a la Filmoteca, les projectarem totes les vegades que calgui”, promet Riambau.