Una passió per resistir 42 anys en una feina odiosa

Pere Garcia (Girona, 1946) coneix el secret per aguantar 42 anys en una feina de pixatinters que no li agradava “absolutament gens” i que no dubta a qualificar d’odiosa. Feia nòmines i contractes de treball. El seu era un departament especialment desagradable perquè "sempre havia d’anar a favor de l’amo de les empreses" i si alguna vegada venia el treballador, "també havia de donar-li la raó i trampejar situacions conflictives". Reconeix que en la seva fidelitat empresarial, que va començar amb 16 anys un cop acabat el batxillerat elemental, també hi va pesar molt que l’empresa, la prestigiosa gestoria Cànovas de Girona, “era boníssima, així com els propietaris, els caps de secció i els companys de feina”. Ara bé, el factor determinant per aguantar tants anys va ser tenir una gran passió per a les hores de lleure: els musicals.

De la sarsuela als Pastorets

La dèria li devia néixer perquè el pare, que era ferroviari, el portava de ben petit a totes les sarsueles que passaven pel Teatre Municipal de Girona. La mare, que treballava a la fàbrica Grober, era més de futbol. En Pere Garcia de seguida es va adonar que la desimboltura que exhibia parlant de teatre, cinema i musicals no li servia per fer d'actor, on va tenir alguna experiència poc reeixida, així que va matar el cuquet convertint-se en un devot seguidor dels musicals, col·leccionant discos (té una discografia d’unes 2.000 gravacions) i fent d’apuntador dels Pastorets durant 24 anys. I aquesta última no era precisament una feina fàcil, perquè els actors amateurs no són gaire disciplinats amb l’aprenentatge del text. Quan el seu fill Jordi va fer tres anys ja el va fer seure al seus peus mentre feia d’apuntador. Li va agradar tant que va voler fer el salt a l’escena i amb els anys el fill ha acabat fent gairebé tots els papers de l’obra. La nissaga continua. 

Amb Bocaccio a veure actors despullats

Garcia té un niu d’anècdotes, com quan el 1970 va fer el primer viatge a Londres, organitzat per la discoteca Bocaccio i la Gauche Divine de Barcelona, per anar a veure Oh! Calcutta! i Hair, que havia provocat una gran controvèrsia perquè hi apareixen en escena nus integrals d’homes i dones. “Vam anar a Londres a veure teatre igual que s’anava a Perpinyà a veure pel·lícules prohibides”. L’any següent el viatge de Bocaccio el va portar per primer cop a Nova York. A l’excursió de les cascades del Niàgara va coincidir amb Núria Feliu, que li va recomanar l’obra Follies, que parlava d’actrius envellides que es troben en un teatre. “Vaig quedar al·lucinat. Era un musical espaterrant amb cent persones a l’escenari”. Allà va començar la seva admiració pel compositor i lletrista Stephen Sondheim, un nom que coneixia dels crèdits de la pel·lícula West Side story, que havia anat a veure al cinema Aribau de Barcelona 15 vegades, cada cop amb el consegüent viatge amb tren des de Girona. Amb el seu anglès rudimentari, Garcia va enviar a Sondheim una carta admirativa a un teatre de Londres on havia estrenat obra, amb la sorpresa que tant ell com el director, Harold Prince, li van contestar agraïts. Va ser l’inici d’una relació epistolar que es va mantenir durant anys. Garcia informava Sondheim de les versions dels seus musicals o dels programes de ràdio o televisió on sonaven les seves cançons. Quan el 1995 Mario Gas va portar a escena Sweeney Todd: el barber diabòlic del carrer Fleet, Sondheim va demanar veure l’obra en companyia d’un tal Pere Garcia, que els programadors del Poliorama de Barcelona no coneixien i van haver de localitzar trucant a l’Ajuntament de Girona. Sondheim va morir un 26 de novembre, el dia que Garcia fa anys. 

Amb Fotogramas al casament de Sara Montiel

Garcia era un fervent admirador de la revista Fotogramas, que ara ha complert 80 anys. “Llavors era una finestra de llibertat amb grans firmes com Joan de Sagarra, Jaume Figueras, Maruja Torres o Àngel Casas”. La revista va sortejar entre els lectors l’assistència al casament de Sara Montiel i Pepe Tous per acompanyar la fotògrafa Pilar Aymerich i la periodista Maruja Torres. Garcia sospita que el van fer guanyar, ja que era un habitual del consultori Míster Belvedere, la mítica secció de cinema de Jaume Figueras. “Em va fer més il·lusió conèixer la Maruja Torres que la Sara Montiel, que llavors ja no tenia el glamur dels seus inicis i s’havia convertit en una “petarda” que cantava amb un puro i anava a programes de televisió de varietats.”

Garcia es va poder jubilar amb 60 anys, i ara que n'acaba de complir 80, reconeix que aquests darrers 20 anys han estat els millors de la seva vida. “He pogut cultivar la meva dèria, els musicals, però també vaig dues o tres vegades per setmana al cinema i no em perdo gairebé cap espectacle teatral que es faci a Girona o a Salt”. Ha anat una trentena de vegades a veure espectacles a Londres, també una colla de vegades a Broadway i dos cops l’any es planta el Teatro de la Zarzuela de Madrid. Entra gratis a molts teatres sempre que faci una ressenya. També fa col·laboracions radiofòniques des de mitjans dels 70, de vegades amb seccions pròpies. Actualment té un programa a Ràdio Girona FM conjuntament amb el llibreter Guillem Terribas. 

El cant del cigne a Broadway

Garcia sempre anava dient a la seva família que abans de morir-se volia tornar a Nova York, per això amb motiu dels 80 anys li van regalar el que ell mateix defineix com “el darrer viatge a Broadway”. L’acompanyaran la dona, els fills i el seu primer net. Ja tenen entrades per a dues funcions, Chess i Ragtime, que és potser el darrer gran musical, un gènere que Garcia considera que ja ha fet el cant del cigne. “Hi ha una crisi terrible a Broadway. Els darrers anys han mort els grans autors i no hi ha relleu. Els llibrets actuals són dolents, les coreografies són repetitives i la música tampoc no és creativa”.