Carmen Vidal: "Tinc 12 Emmy de televisió, no m’agafis per ser quota"

BarcelonaFa uns mesos va decidir abandonar Nova York per instal·lar-se a Madrid. Carmen Vidal (Eivissa, 1981) s'ha guanyat la vida durant 18 anys dins del món de la televisió i el cinema americà: ha treballat en una televisió pública local com CUNY TV i ha obtingut múltiples distincions. Quan estudiava va guanyar un Student Academy Award, un Oscar per a estudiants, i ha estat reconeguda amb fins a 12 New York Emmy de televisió. Ha exhibit al Museu d'Art Modern de Nova York (MoMA) i ara busca nous projectes dins la indústria espanyola.

Documentalista, productora, directora de foto, guionista, muntadora... Qui és Carmen Vidal?

— Escriptora, malgrat que és el que menys faig. Conto històries i, en aquesta recerca de com explicar històries de forma professional, he tocat diversos gèneres. No he creat de forma estratègica una carrera, sinó que he buscat allò que m’agrada, que m’emociona.

Quines històries li agraden?

— Posar una cara específica a una història m’ajuda a explicar contextos socials, econòmics, polítics, a entendre uns temes macro o unes polítiques més globals. Quan estic parlant d’una dona zapoteca nascuda a Los Angeles estic parlant de generacions de mexicans indígenes que han hagut de sortir del seu país per poder progressar.

Fa obres de denúncia?

— Amb els meus personatges sempre estic buscant connexió. Quan estic entrevistant una dona transsexual a Queens, que té sida, que s’ha prostituït, busco que qualsevol espectador pugui connectar amb ella, sigui la meva mare a Eivissa o un espectador pro Trump. Que empatitzin, veure’ns com un mirall. Tot i que aquesta dona és única, viu en un context que tots compartim. Vull que la gent entengui les decisions que ha pres i per què les ha pres.

Quina és la història que li ha costat més?

— Quan vaig anar a Tanzània, el 2018. Un reportatge per a Le Monde sobre com les dones d’una tribu no poden tenir accés ni propietat de terra si no estan casades. Què han fet? Es casen entre elles. Quan hi vaig anar amb una altra periodista catalana, la Marta Martínez, ens vam trobar que no havien vist mai blancs; els nens petits venien, ens tocaven i es miraven les mans per si es quedaven ells blancs. Vaig pensar: "Estic vivint a Nova York, acabo de passar per París, soc d’Eivissa, i estic vivint el mateix moment històric que elles, que són propietat dels seus homes, que passen de ser propietat del pare al marit a través d’un intercanvi de vaques, que no tenen accés a l’hospital ni a l’aigua corrent". És complicat entendre que vivim en el mateix moment històric i tenim vides tan diferents, que elles mai podran sortir d'aquella tribu... Vaig tenir malsons. A més, els homes van venir amb matxets perquè no els agradava que parléssim amb elles. Què ens unia? Només el fet de ser dones.

¿Hi ha molt de vostè en la seva obra?

— Sempre hi ha molt de mi en les històries. Per exemple, a 6 am, un documental que vaig fer el 2005. Estava molt perduda a Nova York i va ser la cerca d’humanitat, de bellesa, dins de la ciutat. Hi havia molta aigua, el mar, perquè jo soc d’una illa. Era el meu moment vital d’arribar a la ciutat després d’haver viscut a Barcelona i Praga. No m’esperava que costés tant adaptar-m'hi. Buscava pau, connexió amb la ciutat. Va ser un punt d’inflexió molt gran a la meva carrera perquè vaig guanyar un Student Academy Award.

I també ha guanyat 12 New York Emmy, treballant en una cadena local pública, CUNY TV.

— Els premis no són un objectiu. Poder-me guanyar la vida fent això sí que és un objectiu, i si els reconeixements ajuden a guanyar-me la vida, benvinguts. En el cas de l’Student Academy Awardel van enviar els meus professors. Allí és un reconeixement important, perquè grans directors l’han rebut. És un premi que no et garanteix res, però va ser la primera vegada que, amb 23 anys, vaig pensar: "Potser em puc guanyar la vida fent això". La meva feina va parlar per mi. Al cap de dos mesos estava treballant. A Espanya, en canvi, ara que hi acabo de tornar, tota l’estona apareix "la quota", el "Necessitem directores". Quan m'ho plantegen penso: "Tinc 12 Emmy, no m’agafis per ser quota". Als Estats Units mai m’he sentit una quota. La idea de "T'estem agafant a tu perquè ets una dona" no la vaig viure mai.

¿Al cinema espanyol hi ha més masclisme?

— Masclisme n’hi ha a tot arreu. Aquí, et diuen: "Hem de demanar una cosa a l’ICAA, necessitem una dona directora". Jo els pregunto si em puc llegir el guió i em diuen que no. Ni enviar-me el guió.

¿Es pot guanyar la vida en aquest món?

— Sí, però necessites perseverança.

¿I només fent projectes de caràcter social, fugint del teixit comercial?

— Als Estats Units, sí. Hi ha un mercat, sobretot a Nova York, de documental. No és fàcil, has d’aprendre a moure’t, perquè no és només saber explicar una història.

Si a Nova York podia guanyar-se la vida fent cinema, per què torna després de 18 anys allà?

— Les prioritats canvien. Aquí és una vida més amable, vaig conèixer la meva parella, estic més a prop de la família. No m'adonava que vivint fora se me n’anava molta energia en funcionar dins d’un context que al principi no era el meu. En part, tornar a Espanya és fer una evolució. Ara estic escrivint ficció, desenvolupant dos projectes de sèries, un altre de sèrie documental, coses amb plataformes...

Divuit anys: ha viscut amb Obama i Trump.

— I Bush! Després de l’11 de Setembre, la idea que els Estats Units volia generar de somni americà s’ha anat desfent. Jo hi vaig arribar el 2004. A poc a poc, amb la proliferació d’armes, conflictes racials, una crisi enorme de gent que viu al carrer, d’addicions, aquesta idea dels Estats Units brillant, amb tecnicolor, ha anat quedant enrere. Obama va estar bé, però en l'àmbit de les polítiques migratòries hi va haver molts problemes a la frontera. Tot el que Trump representa ja existia. La gent ho deia en privat i quan va guanyar es va començar a dir com a part del discurs públic. No sé si és cap a on anem a Europa.

Ha viscut en diferents barris de Nova York: Brooklyn, Queens... Aquesta Amèrica que ja no és tecnicolor l'ha viscut de prop.

— Després de la pandèmia es nota més la misèria. Veus moltes desigualtats. La gent que podia va marxar de la ciutat, tot va quedar desprotegit. Amb la tornada dels turistes, tot torna a difuminar-se. Si tu parles amb la gent i vas a barris no turístics, no tan amables, veus persones que tenen tres feines, que no poden arribar a final de mes. És molt difícil la vida a Nova York. És molt fàcil passar-te el dia fent feina, perquè estàs rodejat de gent que lluita molt, que porta energia.

Nova York engoleix?

— A mi m’encanta, però si tens tendència a deixar-te engolir, és molt fàcil que no hi hagi horaris. Abans, a cada cosa que feia m’hi deixava la salut; ara, en canvi, em sento més segura. El meu món és molt gran, quan estava a Eivissa volia anar a Barcelona, quan estava a Barcelona volia anar a Praga, després Nova York... Ara entenc que molts projectes no sortiran i és decisió meva decidir quin espai té la meva feina i quin la resta de coses de la meva vida.