‘Campeones’, una lliçó de ‘fair play’, convivència i tolerància

Com podríem traduir al català el concepte feel good movies? Potser pel·lícules de bon rotllo? Són aquelles que habitualment des de la comèdia amb tocs de drama proposen una aproximació senzilla, emotiva i efectiva a temes personals, humans, sensibles, en què el retrat i l’abordatge dels sentiments hi tenen un paper molt important. Campeones és una feel good movie de llibre. El punt de partida ja ens dona pistes: un entrenador de bàsquet acostumat a trepitjar fort i amb problemes de parella es veu obligat a complir amb tasques de treball social per rescabalar una greu infracció de trànsit: entrenar un equip de persones amb deficiència intel·lectual.

El film és, d’entrada, una baula més en l’estranya i tirant a erràtica carrera de Javier Fesser, imprevista pel to i no tant pel contingut, ja que li agrada sempre ocupar-se de personatges que habiten en tota mena de fronteres emocionals, als marges incòmodes de la societat. La gran virtut de Campeones és que des de la seva més absoluta convencionalitat de fons i de forma aconsegueix un nivell de versemblança, naturalitat i emoció gens menyspreable. És una espècie de remake involuntari i apòcrif de Hoosiers, salpebrat amb codis de comèdia romàntica i aventura familiar de superació personal. La lliçó final de fair play, convivència i tolerància, malgrat tenir tuf de moralina, és per apuntar-se-la.