Carla Simón toca el cel de Canes amb la magnífica ‘Romería’

Enviat especial al Festival de CanesEl 2016, un any abans de dirigir Estiu 1993, Carla Simón va fer un curtmetratge, Llacunes, a partir de textos de les cartes que conservava de la seva mare, Neus Pipó, morta a causa de la sida el 1993, i d’un fragment de pel·lícula domèstica en què apareixia una Pipó jove i despreocupada traient-se la son de les orelles. Una dècada després, convertida en la cineasta catalana de referència per a una nova generació de directors, Simón torna a les cartes de la seva mare, convertides ara en frases del diari matern que una adolescent llegeix durant un viatge a Galícia per conèixer la família del seu pare, que va morir quan ella era petita, igual que la mare. L’anhel de posar imatges a la història d’amor dels pares i, sobretot, de saber qui eren aquelles persones que no recorda recorre Romería, el tercer llargmetratge de Simón, la darrera entrega de l’extraordinari univers que la directora ha construït a partir dels seus materials familiars íntims.

Estrenada aquest dimecres a la competició oficial del Festival de Canes, la plataforma de llançament més important que pot tenir una pel·lícula al món, Romería és la nova confirmació de l’immens talent de Simón com a directora a la caça de la veritat emocional dels personatges, però també la revelació de la dimensió poètica i somiadora del seu cinema. Una pel·lícula més madura i atrevida que Estiu 1993 i Alcarràs, i que obre noves portes cap a registres que s’escapen del realisme estricte de les seves dues primeres pel·lícules.

Val a dir que aquesta reinvenció es fa esperar: abans hi ha una primera hora i mitja en què Romería segueix els esforços de la Martina per trobar el seu encaix en la família del pare i, al mateix temps, encaixar les versions que va obtenint sobre la història dels seus pares, totes diferents i contradictòries. Com Estiu 1993, la pel·lícula traça un viatge interior a la recerca de la identitat pròpia en relació als altres, escenificat de manera sensible i profunda; però també explora, com Alcarràs, les dinàmiques internes d’una família, en aquest cas benestant i disfuncional. I sense perdre la mirada de classe, com demostra la sensacional escena dels nets fent cua perquè l’avi reparteixi la propina dels dies de festa. Simón ho té clar: la identitat no es compra ni es ven.

Els debutants Llúcia Garcia i Mitch aporten frescor i desimboltura a un repartiment molt coral d’actors professionals que Simón orquestra amb saviesa, barrejant diferents colors interpretatius en una composició final molt equilibrada on potser destaca sobretot el treball del també director Alberto Gracia, que interpreta un dels tiets de la protagonista. A diferència dels films anteriors, no hi ha catarsi entre llàgrimes ni bufetades de dignitat, però si una escena que ja figura entre les millors d’aquesta edició del festival: la fabulosa –en tots els sentits– coreografia a ritme de Bailaré sobre tu tumba, de Siniestro Total, que serveix de clímax emocional de la sentida reivindicació que fa Simón de la generació vital, hedonista i lliure dels seus pares, arrasada per l’heroïna i la sida. És el moment més polític, més poètic i, al cap i a la fi, més cinematogràfic d’una pel·lícula amb la qual Carla Simón alça el vol per tocar el cel de Canes.

El ‘Brokeback Mountain’ d’aquesta dècada

En el dia gran per al cinema català a Canes, on també s’ha presentat el curt produït per l’Escac Per bruixa i metzinera, de l’andorrà Marc Camardons, la competició oficial ha elevat el llistó amb el sòlid drama The history of sound, d’Oliver Hermanus. Cau pel seu propi pes que aquest drama gai protagonitzat per dos actors de moda com Paul Mescal i Josh O’Connor serà una de les pel·lícules del festival, una història d’amor entre dos homes units per l’amor per la música i les cançons populars que es coneixen al Boston de fa un segle i, per tant, viuen la seva relació en secret.

Les comparacions amb Brokeback Mountain són inevitables, però The history of sound té personalitat pròpia i també un estil molt més literari i contingut. Potser massa acadèmica per al gust dels jurats de festival, la pel·lícula és ja una de les favorites de cara a la pròxima temporada dels Oscars. També en competició, el desigual drama familiar del noruec Joachim Trier Sentimental value va de menys a més i acaba fent valdre les interpretacions de Stellan Skarsgård i Renate Reinsve als alts i baixos d’aquesta història de retrobament entre un veterà director que vol rodar una pel·lícula amb la seva filla actriu.