La confirmació de Jacob Elordi com a 'sex symbol' incontestable

Tot és impecable a Indomables, debut cinematogràfic de l'experimentat director televisiu Daniel Minahan: l'atmosfèrica fotografia, la cuidada ambientació que recrea els Estats Units de postguerra, la caçadora groga amb què Jacob Elordi emula el James Dean de Rebel sense causa… Gairebé tot en aquest immaculat producte evoca en forma i fons l'univers de Ryan Murphy (Minahan ha dirigit episodis de sèries com Ratched, Halston i Hollywood) i resulta tan artificial com la caçadora del protagonista: el seu groc resplendent i l'aspecte impol·lut ens recorden que estem davant un simulacre del cinema de Hollywood dels cinquanta.

L'exercici podria ser interessant –Todd Haynes ho va fer de manera magistral– i Minahan compta amb els actors adequats per a l'experiment: Daisy Edgar-Jones ofereix una interpretació matisada i subtil, Diego Calva es revela com un actor torrencial, gloriosament inestable, i Elordi (la primera aparició del qual és amb el pit descobert) es confirma com el sex symbol cinematogràfic més incontestable dels últims temps. És una llàstima que Minahan aposti per un estil cal·ligràfic, imitatiu, en comptes d'un registre més personal per abordar aquest drama queer de destins creuats i recerca de la llibertat personal en què Calva i Elordi protagonitzen intenses escenes d’intimitat i en què també se superposen massa trames que no acaben d’integrar-se en el conjunt. Almenys ja sabem que a Jacob Elordi les samarretes blanques li queden (gairebé) tan bé com a Marlon Brando.