La reapropiació del mite de Dràcula per part del cinema romanès

LocarnoCom és que Romania, país d'origen del mite de Dràcula, no ha generat cap pel·lícula sobre vampirs? Aquesta és la reflexió que sembla impulsar Dracula, la nova pel·lícula de Radu Jude, responsable de títols imprescindibles com Un clau desafortunat o porno boig i No n'esperis massa de la fi del món. Però, lluny de proposar una nova adaptació de la novel·la clàssica de Bram Stoker o un relat més d'acord amb la base històrica del personatge, Jude s'empesca una desconstrucció de les apropiacions (vampiritzacions?) comercials de Dràcula i reivindica uns relats vampírics amb segell local en una pel·lícula que són alhora moltes pel·lícules elaborades a partir de tradicions narratives pròpies. En aquest llarg de tres hores hi caben una faula popular sobre un arbre on creixen penis; una història d'amor tràgica entre treballadors rurals en la Romania comunista; una revisió de la figura de la doctora Aslan, la primera estrella mèdica en la lluita contra l'envelliment que va atraure a la seva clínica romanesa famosos d'arreu del món; relectures iròniques del Nosferatu de F.W. Murnau i de Film de Samuel Beckett; un cabaret eroticovampíric per a turistes al cor de Transsilvània; i un relat de ciència-ficció sobre revolta obrera, entre d'altres. El film s'estructura com una obra Frankenstein construïda a partir d'històries diverses, servides per un guionista que va requerint a un programa d'intel·ligència artificial que li generi diferents relats al voltant del famós vampir.

Pocs directors llegeixen tan bé els temps presents com Radu Jude, que aquest cop ha decidit incorporar la IA generativa com a tema i alhora com a eina de creació al seu film. A part de la lectura de la intel·ligència artificial com a voraç depredadora de la creativitat i la recerca alienes, Dracula integra constants imatges fantasioses sorgides de la IA a partir dels diferents escenaris plantejats, esquitxos kitsch i deformes que contrasten amb la proposta estètica del film, situada voluntàriament al cantó del cinema de baix pressupost, de les imatges pobres, de la sèrie Z no estilitzada, de les realitzacions televisives de vella escola i del teatre popular sense voluntat de prestigi. Si parlem de cinema de vampirs, el Dracula de Jude s'alinea al costat d'Ed Wood i de Jess Franco, i es distancia de les visions de Francis Ford Coppola i de les sèries per al públic jove.

L'epíleg del film, protagonitzat per un escombriaire a qui menysprea tant un intel·lectual pompós com la seva pròpia filla, que ja encarna una nova classe social, sembla explicitar aquesta voluntat de posar-se al cantó de la cultura popular tradicionalment menystinguda per les elits, i també pels estils hegemònics contemporanis. Aquest distanciament explícit del bon gust per part de Jude es manifesta igualment en el seu conreu de l'erotisme procaç i del registre vulgar. En aquesta pel·lícula com en cap altra, el romanès entronca en part amb la Trilogia de la vida de Pier Paolo Pasolini en la seva exaltació d'una cultura popular i desvergonyida, sense filtres intel·lectuals ni romàntics. Fruit de la ment genial i hiperactiva d'un dels directors més estimulants de la contemporaneïtat, Dracula també se situa en alguns moments més a prop de les seves peces més experimentals que dels seus títols més coneguts.

Una competició de nivell

El Dracula de Radu Jude comparteix carrera pel Lleopard d'Or amb altres títols molt potents. Com la meravellosa Phantoms of july (Sehnsucht in sangerhausen) de Julian Radlmaier, un cineasta marxista que reflexiona sobre la pervivència del romanticisme en l'Alemanya actual, marcada per la precarietat i els discursos de l'odi, en un film deliciós que abraça l'herència dels contes d'estiu d'Éric Rohmer. O la imprescindible With Hasan in Gaza, la nova proposta de Kamal Aljafari, a partir d'un material d'arxiu del 2001 que ens permet endinsar-nos en un viatge gairebé espectral per la Gaza més quotidiana i amagada de principis d'aquest segle, un país que malda per no desaparèixer tampoc de les imatges.