Escoltar la veu de les actrius de cinema

“Em posaven maquillatge fosc aquí sota els ulls... Jo no tenia edat per anar maquillada així, em donava un aspecte pervers, vulgar. Arribava al plató per provar la llum i ja em tocava rodar. Sense cap explicació, sense parlar amb ningú. Bé, el Bernardo [Bertolucci] sí que em comentava alguna cosa puntualment. Però la pel·lícula la feia amb el Marlon [Brando], només ells dos”. Maria Schneider continua: “Preferiria treballar amb companys masculins de la meva edat... Almenys Nicholson és millor que Brando”. Encara que no va ser fins més tard que la protagonista de L’últim tango a París va explicitar com una de les escenes sexuals més famoses de la història partia d’una situació d’abús en el rodatge, resulta corprenedor escoltar-la apuntant ja el tema a Sois belle et tais-toi (1980), un documental pioner a l’hora de donar la veu a les dones que treballen davant la càmera i interpel·lar-les a propòsit de qüestions fins aleshores silenciades. El títol, Sigues guapa i calla, manllevat d’una comèdia francesa dels anys cinquanta, sintetitza allò que la indústria del cinema ha imposat a les intèrprets durant dècades. Rere la càmera, Delphine Seyrig, també ella actriu, recordada per ser la protagonista-esfinx de L’any passat a Marienbad d’Alain Resnais i el personatge que dona nom a la pedra fundacional del cinema feminista, la Jeanne Dielman de Chantal Akerman.

Amb la complicitat d’una altra cineasta activista, Carole Rossopoulos, Seyrig va entrevistar al llarg de 1975 i 1976 més d’una vintena d’actrius entre París i Nova York. Jane Fonda, Maria Schneider, Ellen Burstyn, Juliet Berto, Louise Fletcher, Anne Wiazemsky... parlen sobre els reptes, incomoditats i limitacions que els suposa la seva carrera pel fet de ser dones. Per la reacció de la majoria queda clar que ningú no els havia plantejat abans algunes de les qüestions. ¿Et dedicaries a la interpretació si fossis home? ¿Quin tipus de papers et proposen? ¿Has compartit escenes de calidesa humana amb una altra dona en un film? ¿Creus que et proposaran un rol romàntic als cinquanta anys com als teus col·legues masculins?

I elles es deixen anar en un registre íntim molt allunyat de la típica entrevista de promoció. Grans productors que aconsellen operacions de pit, directors que escolten qualsevol opinió sobre el rol femení de la pel·lícula menys la de l’actriu, papers femenins que no tenen res a veure amb les vides de qui els interpreten, professionals formades per ser Hedda Gabler que a la pantalla només poden ser nòvies-trofeu, Barbara Steele, la reina del terror gòtic italià dels seixanta, confessant que hauria preferit treballar d’ebenista, executius de Hollywood que rebutgen qualsevol guió on aparegui una dona amb poder, actrius que a la pantalla només han pogut ser rivals, i no amigues, d’altres actrius...

Revolta contra el masclisme

Amb Sois belle et tais-toi, Delphine Seyrig va firmar una denúncia pionera del sexisme a la indústria del cinema a partir de les veus de les actrius. El rescat del film per part de la Mostra de Films de Dones és en aquest moment molt oportú, ja que ara són també les intèrprets -de Rose McGowan a Leticia Dolera, d’Asia Argento a Aura Garrido, de Patricia Arquette a Emma Watson- les que encapçalen una revolta contra el masclisme al cinema i a la societat després de la qual res pot continuar sent igual.

+ Detalls

Manifestos fílmics feministes

Mostra de films de dones

CCCB (Barcelona)

10 i 12 de novembre