BarcelonaEntre El 47 i Casa en flames, les dues grans favorites dels Premis Gaudí que se celebren aquest dissabte a l’auditori del Centre de Convencions Internacionals de Barcelona (CCIB), sumen en conjunt prop d’un milió d’espectadors en sales de cinema: 514.012 d'El 47 i 456.931 de Casa en flames. Són les dues pel·lícules en català més taquilleres de les últimes quatre dècades. La resta de títols nominats a millor pel·lícula (Mamífera i Salve Maria) i millor pel·lícula en llengua no catalana (Segundo premio, Los destellos, Polvo serán i Los pequeños amores) acumulen entre tots poc més de 200.000 espectadors. Si El 47 (divuit nominacions, rècord històric dels premis) o Casa en flames (catorze nominacions, les mateixes que Polvo serán) s’acaben emportant l’estatueta de millor pel·lícula, significarà el triomf del cinema en català obertament popular, aquell que prioritza, per damunt de tot, la connexió amb l’espectador.
Això no vol dir que el premi a la millor pel·lícula dels Gaudí no hagi sigut mai per a un fenomen popular. Al contrari: tant Pa negre (2010)com Estiu 1993 (2017) i Alcarràs (2022) van guanyar l'estatueta en el seu moment, així com altres pel·lícules que sobrepassaven el llindar psicològic dels 100.000 espectadors: Eva el 2012 i Blancaneu el 2013. En una indústria com la catalana, necessitada de referents per creure en el seu potencial, és lògic (i legítim) que una acadèmia validi amb els seus premis les obres amb millor acollida entre el públic, sobretot quan la seva llengua és un català sempre infrarepresentat en les cartelleres comercials.
Espectadors de les pel·lícules nominades als Gaudí 2025
Però un tret que han compartit fins ara aquest grapat de pel·lícules guanyadores és que l’èxit de taquilla sempre anava acompanyat de l’aval i el prestigi d’un gran festival cinematogràfic: Pa negre es va estrenar a Sant Sebastià, Estiu 1993 i Alcarràs a la Berlinale, Eva a Venècia i Blancaneu a Toronto i, després, a Sant Sebastià. Eren fenòmens populars, sí, però amb el segell de prestigi de festivals internacionals de renom. Tanmateix, no és el cas d’El 47, que es va estrenar directament a sales, ni tampoc de Casa en flames, que es va presentar en societat al modest BCN Film Fest.
Què distingeix, doncs, El 47 i Casa en flames de Pa negre o Alcarràs? No és només la validació oficial d’un gran festival; tampoc l’etiqueta autoral –d’aplicació sovint arbitrària– perquè, en el fons, tot el cinema és d’autor, i no costa gens identificar la personalitat com a directors de Marcel Barrena o de Dani de la Orden en les seves pel·lícules. I no és una qüestió de pressupostos, que fins a cert punt són comparables, ni del prestigi associat a adaptar un autor com Emili Teixidor o a fer un exercici d’autoficció naturalista com els de Carla Simón.
La bretxa principal entre unes pel·lícules i les altres és, simplement, la vocació de De la Orden i Barrena per anar a buscar el públic de manera desacomplexada: el primer amb les eines de la comèdia popular i l’humor autoconscient i el segon atorgant el màxim protagonisme als sentiments dels personatges. Així ho resumia Barrena en una entrevista amb l’ARA: “El Dani i jo no tenim al·lèrgia a les emocions, perquè venim d’un cinema més emotiu. I el públic tampoc. L’emoció és la base per connectar amb la gent”.
Evidentment, no és la primera vegada que un film lluita pel Gaudí amb aquestes armes: Barrena ja va estar nominat per 100 metres (2016) i Mediterrani (2021) a pel·lícula en llengua no catalana, i De la Orden a millor pel·lícula per Barcelona, nit d’estiu (2013) i la seva continuació, Barcelona, nit d’hivern (2015). En registres similars, el film-denúncia de Joel Joan Fènix 11·23 (2012) va marxar de buit tot i que estava nominat a set premis, la nostàlgica Herois (2011) també va perdre en nou categories i la comèdia de Ventura Pons Any de Gràcia (2011) ni tan sols va estar nominada a millor pel·lícula i va rascar una única nominació, a vestuari. Tampoc van triomfar El mestre que va prometre el mar (2023) ni El fotògraf de Mauthausen (2018) o Saben aquell (2023), totes amb una clara vocació comercial.
Els 'hits' comercials dels Gaudí
Una victòria de Casa en flames o El 47, per tant, marcaria una fita en uns Premis Gaudí que sempre han tingut el cor proper al cinema independent de vocació més artística i, per regla general, taquilles més escasses. Però l’anàlisi canvia si ampliem el marc als títols que han guanyat el Gaudí a la millor pel·lícula en llengua no catalana, que inclouen hits de taquilla des de la primera edició dels premis: Vicky Cristina Barcelona (1.295.492 espectadors), Mentre dorms (559.681 espectadors), Truman (634.665 espectadors) i, esclar, Un monstre em ve a veure (4.613.760 espectadors). De fet, en les setze edicions dels premis han sigut nou els films guanyadors del Gaudí a millor pel·lícula en llengua no catalana que han superat el llindar dels 100.000 espectadors, mentre que ho han aconseguit només cinc dels guanyadors del Gaudí a millor pel·lícula.
Però la diferència és encara més gran si comparem la suma d’espectadors dels setze Gaudís a millor pel·lícula (1.715.504) i la dels setze Gaudís a millor pel·lícula en llengua no catalana (8.574.035). Tot i l’efecte distorsionador d’Un monstre em ve a veure, que aporta més de la meitat de la xifra global del Gaudí en llengua no catalana, la comparació evidencia el sostre de vidre del cinema en català. Des d’aquesta perspectiva, un èxit de Casa en flames o El 47 tindria un efecte simbòlic, ja que, tant si guanya l’una com l’altra, seria la pel·lícula més taquillera que ha guanyat mai l’estatueta. En l’altre extrem quedaria la guanyadora del Gaudí a millor pel·lícula del 2017, El camí més llarg per tornar a casa (2014), que només van veure 2.440 persones al cinema.
Espectadors de les pel·lícules guanyadores dels Gaudí
Del 2009 al 2024
Per descomptat, qualsevol anàlisi de les recaptacions de les pel·lícules guanyadores dels Gaudí, especialment si són en versió original catalana, implica assumir la fragilitat d’una indústria catalana que depèn molt dels ajuts públics pel volum del mercat, que van caure en picat a partir del 2012. De fet, entre l’edició del 2014 dels Gaudí (la primera en què es van notar els efectes d'aquesta caiguda) i la del 2022, només Estiu 1993 va superar els 65.000 espectadors. No cal dir que l’èxit de Casa en flames i El 47 no arriba per casualitat, sinó coincidint amb l’aposta recent de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) per reforçar els ajuts a les pel·lícules en versió original catalana i “vocació de mercat” amb bonificacions de fins a 1,5 milions d’euros.
El que sobta, i potser mereix un toc d’atenció, és la poca presència del cinema de gènere entre els nominats a millor pel·lícula de les setze edicions dels Gaudí, en les quals a penes trobem títols d’acció (Bruc, del 2011), fantàstics (El bosc, del 2012) o ciència-ficció (Eva, del 2011, i L’altra frontera, del 2013). És un problema que sobrepassa els Premis Gaudí, però les institucions haurien de prendre'n nota: no es pot construir un cinema en català popular d’esquena als gèneres més estimats pel gran públic, sobretot en un país amb un dels festivals de cinema fantàstic més importants del món, planter de cineastes com Jaume Balagueró i J.A. Bayona.
Una gala amb molta música i 'star system' català
La dissetena gala dels Premis Gaudí arrencarà aquest dissabte a les 22 h i estrenarà presentadors: l’actriu i cantant Paula Malia, que va formar part de The Mamzelles, i l’actor Marc Clotet, conegut pel seu treball a El cor de la ciutat. Clotet i Malia tindran, en diversos moments, l’ajut de l’actriu còmica Judit Martín (Polònia), que posarà el toc d’humor disruptiu en una gala dirigida per Daniel Anglès, amb una llarga experiència en teatre musical.
L’únic guardó que ja es coneix és el Gaudí d’Honor, que rebrà el productor i distribuïdor Paco Poch, abanderat del cinema d’autor a Catalunya. La resta els repartiran una munió de figures del cinema: els directors J.A. Bayona, Carla Simón, Marcel Barrena, Dani de la Orden, Alba Cros i Paula Ortiz i els intèrprets Greta Fernández, Miki Esparbé, Jordi Sánchez, La Dani, Ana Torrent i Carlos Cuevas, entre d’altres, com els nens de Pa negre, Francesc Colomer i Marina Comas, que es retrobaran 14 anys després del triomf del film d’Agustí Villaronga als premis. A més, la periodista Mònica Terribas lliurarà el Premi del Públic des de Cervera.
També hi haurà lliuradors músics: el cantant Kelly Isaiah, la nominada a la millor banda sonora per Polvo serán Maria Arnal i la nova guàrdia del pop català que formen Julieta i Mushkaa. Elles no cantaran, però sí que ho faran els germans Serrasolsas de Ginestà per acompanyar l’in memoriam, així com el pop urbà dels Figa Flawas. A més, dos grups formats per intèrprets catalans, els Killin’ Cactus de Nao Albet i Adrià González i les Grupis de Laia Manzanares i Elisabet Casanovas, que es fusionaran per a l'ocasió en una única formació: Grupis Xillin'Cactuz.
Els primers premis que es lliuraran seran els de millor actor secundari –amb Enric Auquer, David Verdaguer i Carlos Cuevas entre els nominats– i actriu secundària, en què es perfila un duel entre Clara Segura i Maria Rodríguez Soto. Per conèixer la resta de categories interpretatives caldrà esperar al tram final de la gala, que culminarà amb els premis de millor direcció i pel·lícula.