Godard com no l'havíem vist mai
La Virreina acull una exposició molt interessant sobre el cineasta comissariada per Manuel Asín
BarcelonaEl desafiament era dels grossos: muntar una exposició sobre el cineasta Jean-Luc Godard (1930-2022), "un dels artistes visuals i pensadors sobre la imatge més rellevants dels últims cent anys". Així el descriu Manuel Asín, el comissari de la mostra Jean-Luc Godard. La fraternitat de les imatges, que es pot visitar a La Virreina Centre de la Imatge del 28 de març al 4 d'octubre. Un dels reptes era explicar Godard de manera que l'exposició "servís d'introducció" al director de pel·lícules com Al final de l'escapada i El menyspreu, que no fos només un recorregut per a especialistes, que fugís del fetitxisme banal i que permetés entendre la vida i l'obra d'un pensador mutant i sovint contradictori. Un altre repte té a veure amb Barcelona, una ciutat on no fa gaire el CCCB va programar amb èxit de públic i crítica una mostra exemplar sobre Agnès Varda, una altra pionera de la Nouvelle Vague.
Doncs bé, Manuel Asín, que va ser director artístic del Festival Punto de Vista de Pamplona, ha entomat el desafiament amb criteri i ambició, fidel a un punt de vista propi molt ben documentat. Tot plegat, prop de 400 peces de diferents formats (films, fotografies, àudios, collages de treball, llibres), reunides amb la col·laboració de la Fundació Jean-Luc Godard. El resultat, Godard com no l'havíem vist mai, és molt interessant, ben bé com una exposició d'autor que desplega tot un univers visual, polític i filosòfic en quinze sales, pràcticament tota la primera planta del Palau de la Virreina. Hi ha un camí cronològic, i molt material audiovisual per dedicar-hi tot el temps del món, però la mostra no és esclava de la data i la dada. No és tant una exposició sobre les pel·lícules de Godard com una exposició sobre com pensava i treballava Godard, i sobre com els grans conflictes polítics i morals del segle XX travessen la seva obra: la Guerra Civil espanyola, la Segona Guerra Mundial i els camps d'extermini, les guerres colonials/d'alliberament d'Algèria, Indoxina i Palestina, la guerra dels Balcans...
"La guerra és un angle molt rellevant en Jean-Luc Godard", diu el comissari. Aquest angle explica que les imatges del rodatge d'Al final de l'escapada que apareixen en una sala no s'han triat per parlar de la pel·lícula, sinó per remarcar que l'autor de les fotografies és Raymond Cauchetier, un reporter de guerra a Indoxina, com Raoul Coutard, el director de fotografia del primer curt de Godard, Opération 'Béton' (1954-1955), sobre la construcció d'una presa a Suïssa. El mateix passa a la sala següent, dedicada al llargmetratge El petit soldat (1963): el focus està posat en la decisió de Godard d'abordar la guerra d'Algèria mostrant les tortures practicades pel Front d'Alliberament d'Algèria, la qual cosa va provocar que fos criticat des de l'esquerra per Jacques Rivette, un altre company de la Nouvelle Vague. Val a dir que la pel·lícula, filmada el 1960, també va molestar Jean-Marie Le Pen, aleshores diputat i més endavant líder de l'extrema dreta francesa, i l'estrena es va posposar un parell d'anys, un cop acabada la guerra. "Les guerres colonials franceses marquen les primeres pel·lícules de Godard, i fan que s'obri a reflexions temàtiques més àmplies", recorda Asín.
En aquesta sala sobre El petit soldat també hi ha una postal que Godard va escriure a François Truffaut i un àudio de Roberto Rossellini en què el director italià explica l'obra de teatre que va servir d'inspiració per al film Els carabiners (1963). Tanmateix, l'exposició estableix poques connexions explícites amb altres cineastes contemporanis, tret de col·laboradors com Anne-Marie Miéville; això sí, recorda l'interès de Godard per construir una genealogia cinematogràfica (amb noms com Dziga Vértov i Serguei Eisenstein, per exemple). També queda fora de camp la relació amb actrius com Anna Karina, que va ser la protagonista d'El petit soldat i de moltes altres pel·lícules, o Brigitte Bardot, l'estrella de l'obra mestra El menyspreu (1963), i amb actors com Jean-Paul Belmondo, l'icònic heroi d'Al final de l'escapada i Pierrot el boig (1965).
En cap cas és un fora de camp aclaparador (i es pot consultar en el llibre Pensar entre imágenes que acaba de publicar Contra), perquè l'exposició té molts punts d'interès, com ara la sala titulada Lluitar en dos fronts, "l'estètic i el polític". És un dels millors espais de la mostra. En parets oposades es projecten els tràvelings de Week-end (1967) i Tot va bé (1972), una mateixa tècnica aplicada amb diferents propòsits polítics, i al mig hi ha tot de material "desendreçadament ordenat" sobre l'impacte del Maig del 68, punt d'inflexió en la trajectòria de Godard, tant per la radicalització immediata com per les portes a l'autocrítica que va obrir posteriorment. És inevitable pensar en el Godard maoista que va menysprear la Primavera de Praga i va evitar la crítica a l'enrocament soviètic.
"Godard està lluny de ser perfecte, però valorava molt les crítiques", diu Asín, que per comprovar la importància de l'autocrítica godardiana insta a visitar la sala sobre Palestina, on precisament Godard va qüestionar-se la manera de "filmar la guerra frontalment" i, en general, la manera com mirar el món. La guerra, novament, com en l'àmbit titulat Bolero fatal, on es pot veure el curt Je vous salue, Sarajevo (1993). Els conflictes bèl·lics dels noranta als Balcans també van afectar Godard, i, com assenyala Asín, són presents a Histoire(s) du cinéma, un dels grans projectes d'un cineasta que creia amb convicció en la capacitat del cinema per explicar la història. La mostra en parla en les sales centrals, amb un dispositiu expositiu molt ben dissenyat per mirar i pensar.
En el recorregut per la Virreina, hi ha també el Godard "periodista i fotoreporter" de publicacions d'extrema esquerra com J'accuse (novament amb un fora de camp: la feina com a crític a Cahiers du Cinéma), i el que, juntament amb Anne Marie Miéville, "assessora el govern de la República Popular de Moçambic", a finals dels anys setanta, quan el país entomava la descolonització immers en una guerra civil. No hi falta el Godard que pensa mitjançant collages d'imatges, l'artista del muntatge que relaciona imatges i conceptes i que espolia l'arxiu digital per obrir en canal la història.
Quan s'arriba al final, a la instal·lació sobre el film El llibre d'imatge (2018), no és estrany voler tornar al principi, a la sala que obre el camí de l'exposició, on es projecta el fragment barceloní de Film socialisme (2010) i es poden veure imatges d'Espoir, serra de Terol, la pel·lícula d'André Malraux i Boris Peskine sobre la Guerra Civil espanyola; és aquí on hi ha la clau que explica el títol de la mostra: La fraternitat de les metàfores. És una frase que el crític André Bazin va escriure en la crítica d'Espoir, i que, com diu Manuel Asín, "explica la connexió de les imatges de Malraux amb les de les guerres colonials de França a Algèria i Indoxina". El comissari fixa aquí el moll de l'os de l'obra i el pensament de Jean-Luc Godard.