Un gos és la gran estrella del Festival de Sitges

SitgesLa gran estrella d’aquesta edició del Festival de Sitges es diu Indy i és un retriever de Nova Escòcia que, malauradament, no ha vingut al festival. “S’ha quedat a casa dels meus pares i està molt feliç jugant amb el gos que tenen”, explica Ben Leonberg, el director de Good boy. L’Indy, esclar, és el seu gos, que apareix en gairebé totes les escenes d’una pel·lícula que subverteix les convencions del cinema de terror adoptant el punt de vista del típic quisso que, en aquestes pel·lícules, ensuma d’una hora lluny que a la casa hi ha alguna cosa maligna al soterrani o un esperit que corre per les golfes. A Good boy, l’Indy percep una presència sobrenatural que amenaça el seu amo i que li està consumint la salut, però no té manera d’explicar-l'hi. A través de la seva mirada preocupada, de l’expressió d’alerta o de les orelles alçades llegim totes les emocions d’un animal: la lleialtat, la impotència, l’angoixa i, sobretot, la por de perdre el que més t’estimes.

Leonberg, que interpreta l’amo del gos, volia rodar únicament amb l’Indy, i no amb tres o quatre gossos semblants, com s’acostuma a fer per eficiència. A canvi de treballar només amb el seu gos, el rodatge es va haver d’allargar a més de 400 jornades repartides durant tres anys. “És per la seva capacitat d’atenció, que és molt curta –explica Leonberg–. Després d’una estona ja no val la pena insistir. Amb prou feines es pot rodar una escena per jornada, així que jo ho preparava tot durant el dia i la rodàvem a la nit, quan la meva dona arribava de la feina”, afegeix.

Val a dir que l’Indy no té gaires escenes d’acció, però sí que té una mirada força magnètica. I Good boy filma les seves accions a través d’un dispositiu immersiu, amb el qual es percep la perspectiva canina fins a les últimes conseqüències. Els rostres dels humans estan gairebé sempre fora de camp. Contemplar el món així atribueix a la pel·lícula un cert aire d’experiment sensorial. “Això va ser una decisió estètica, però també pràctica –explica el director–. D’una banda, perquè la persona que hi havia al fons del pla soc jo, i jo no sé actuar. Podria haver buscat un actor i donar-li instruccions a l’Indy, però no hauria funcionat. D’altra banda, cenyir-se al punt de vista del gos és el que dona a la pel·lícula un segell visual distintiu. Però també vam adaptar el so a la manera en què l’Indy va d’un lloc a l’altre, perquè a ell no li interessa el que diuen els humans i no hi para atenció, així que alguns diàlegs estan incomplets”, conclou.