Irene Moray: “Volia mirar d’entendre què els passa a alguns homes, als amics o amants que he tingut”

BarcelonaAmb el seu anterior curt, Suc de síndria (2019), Irene Moray (Barcelona, 1992) va guanyar tant el Goya com el Gaudí i va estar nominada als Premis del Cinema Europeu, un aval més que suficient per assenyalar-la com a gran promesa del cinema català. Sis anys després, i mentre treballa en el seu primer llarg, Moray estrena al Festival de Locarno un nou curt, Plàncton, que relata el retrobament entre dos amics de la universitat al Cap de Creus. Les emocions reprimides, l'energia alliberadora del sexe i la dimensió sensual de la natura segueixen presents en el cinema de Moray, que aquest cop afegeix un element màgic i poètic a les seves imatges.

A Suc de síndria abordaves el bloqueig sexual d’una noia que, finalment, aconseguia trencar-lo amb l’ajuda del seu xicot. A Plàncton, en canvi, un noi està bloquejat emocionalment i qui l’ajuda a desbloquejar-se és una noia. Volies jugar amb el punt de vista?

— A Suc de síndria em vaig quedar amb ganes d’explorar més el personatge masculí. Tot i que el focus estava en la protagonista, ell tampoc s’atrevia a entrar profundament en la seva pròpia sexualitat. I volia mirar d’entendre millor què els passa als homes, als amics o amants que he tingut, que estan com... rígids, no sé com dir-ho. I no sé si he trobat la resposta, però volia explorar aquesta por tan gran a desfer la cuirassa. És la gran diferència amb Suc de síndria: aleshores volia dir-li alguna cosa al món, mentre que a Plàncton sentia la necessitat de mirar i entendre aquest abisme que em crida l’atenció.

La sexualitat dels homes no és un tema que s’acostumi a explorar massa en el cinema.

— Tinc la sensació, i no només en el terreny de la sexualitat, que hi ha un cert encotillament en alguns homes que, arran de l’auge del feminisme, volen fer les coses bé, però no saben com. Des del feminisme s’assenyalen totes les coses que estem fent malament, tant els homes com les dones, però encara no hi ha cap guia en positiu. Però és més una sensació que tinc sobre els homes del meu voltant; a més, el curt no parla de la sexualitat.

De fet, el bloqueig del protagonista de Plàncton és més aviat emocional i creatiu.

— Sí, exacte. És més una por de ser vulnerable davant d’una altra persona, la por d'estimar i de ser estimat, que va més enllà del gènere. Crec que he decidit que fos un home per poder explorar el tema des d’aquesta perspectiva, però al final es tracta d’algú que té tanta por de fer mal com que li facin mal. La por d’enfrontar-se al cos i a l’entitat d’una altra persona, que pot ser font de plaer però també de dolor.

Tot i que no sigui el tema d’aquest curt, diria que tu i Elena Martín [protagonista de Suc de síndria i directora de Creatura] sou l’excepció en un cinema català que no sembla gaire interessat per la sexualitat com a territori dramàtic.

— No ho sé, jo parlo de sexualitat o de sensualitat i dels cossos perquè són temes que m’interessen. Ja quan era fotògrafa tenia una obsessió pels cossos i m’agradava molt retratar la gent nua, però no per res sexual. També m’agrada molt la relació entre els cossos i la natura, que és un espai on jo em sento bé i tinc la seguretat per transformar-me i conèixer-me. Amb les meves pel·lícules és com si busqués excuses per estar en aquestes situacions. Durant el rodatge de Plàncton, per exemple, vaig demanar un moment per a mi i em vaig banyar despullada al mar; després, amb la tovallola i encara mullada, vaig seguir dirigint. Per a mi això és el paradís.

Per això vas rodar el curt al Cap de Creus?

— En el curt, el paisatge fa la mateixa funció que el cos de la protagonista: una natura abrupta, un abisme entre les roques que a ell li fa por. Per a mi el cos és també una part de la natura. I el Cap de Creus no el coneixia gaire, però fa poc hi vaig anar i em van passar coses una mica màgiques: em vaig trobar tot d'animalons, vaig veure plàncton per primera vegada... i tot això em va inspirar.

Que els protagonistes d’una història tan sensual siguin un actor racialitzat (Malcolm McCarthy) i una actriu amb un físic no normatiu (Clara Sans) és una declaració d’intencions?

— A la Clara la vaig triar realment per una qüestió d’energia, perquè té alguna cosa molt terrenal i molta força, i crec que també per una qüestió estètica, perquè té un cos molt maco i m’agradava que fos més gran que el del noi, perquè així es pot sentir més petit. La Clara és tan atractiva i magnètica que sabia que amb ella els plans quedarien bé, i així va ser. Amb la directora de foto ho dèiem, que sempre està guapa: se li veu la papada i no importa, ella està guapa. I és una actriu boníssima.

Ni el fet que l’un sigui racialitzat o que l’altra tingui un físic determinat té cap pes a l’hora de definir als personatges.

— Jo només pensava que tenir cossos diferents sumava. De fet, tampoc són molt diferents. En realitat, per a mi són molt normatius els dos: són objectivament molt guapos, quasi de Hollywood. I el personatge del Malcolm tenia clar que volia que fos un noi català i negre. Potser volia canviar una mica el que pensem que és un noi català. El racisme em preocupa, i una manera de lluitar-hi és justament donar-li al Malcolm un paper que no ha de ser necessàriament per a una persona negra. És com, on diu que un noi català no pugui ser negre?

Tant a Suc de síndria com a Plàncton hi havia escenes de sexe, però només ara has treballat amb coordinació d’intimitat. Ha sigut molt diferent, l’experiència?

— A Suc de síndria teníem l’avantatge que els dos protagonistes eren parella, i que jo sempre tinc molta cura dels actors: els vaig fer una mica de coordinadora d’intimitat sense ser-ho i vam prendre mesures perquè ells estiguessin bé. Però ara que existeix aquesta figura, em semblava important que hi fos, sobretot perquè l’escena de sexe és llarga i té un final una mica agredolç. De fet, els actors em van dir que no calia, que ja estaven bé, que se sentien molt a gust. Però quan va acabar la sessió em van agrair molt haver tingut coordinadora d’intimitat.

No ets actriu, però l’any passat vas actuar en una obra de teatre, Del fandom al troleig, de la Berta Prieto. Com va ser l’experiència?

— Un intrusisme professional molt divertit. Va ser un repte perquè tenia molts nervis, no tant per actuar, que ja havia fet coses en audiovisual, com per fer-ho en teatre. I la Berta treballa en un to molt concret. Per exemple, em deia: “Tu estàs sentint coses, ara?” I si jo deia que sí, ella deia: “Ah, doncs no. No vull sentiments”.

Com vas anar a parar en el projecte?

— La Berta buscava una actriu que també fos directora i m’ho va proposar. Crec que també li havia proposat a l’Elena [Martín], que òbviament és més actriu que jo, però ella no podia. Així que vam fer un càsting i m’ho vaig passar molt bé. A mi em venia de gust provar-ho. Em sembla molt sa posar el cos en un projecte sense haver de tenir tota la responsabilitat mental. I vaig passar por abans d’estrenar, em costava trobar el to i no volia fotre la pota, però va ser molt divertit.

El teu personatge incorporava en clau de sàtira molts elements personals. Et reies una mica de tu mateixa i de la indústria del cinema, però darrere les rialles s'hi palpava la frustració. Tu també et sents així en relació amb el món del cinema?

— Reflectir aquesta frustració era el que volia la Berta, però és veritat que hi ha escenes que van néixer d’una improvisació que vaig fer amb la Judit Martín i que venia de la meva experiència en el procés de fer aquest curt i de les traves que m’han posat per aixecar la primera pel·lícula. També és cert que jo vaig prendre una decisió arriscada per a la meva primera pel·lícula, que serà d’un gènere que no he tocat mai, el fantàstic, i d’un pressupost més gran del que és habitual per a una primera pel·lícula. Si hagués volgut fer una continuació de Suc de síndria en pel·lícula ja l’hauria rodat, però soc fidel al que vull fer. I quan ets fidel a tu mateixa i no estàs pensant tot el dia com aprofitar-te de les coses d’aquesta indústria, tot va més lent. Però ja tenim part del pressupost aixecat i, si tot va bé, la rodarem a finals de l’any que ve.