Cinema

Isaki Lacuesta: "Los Planetas són un grup i una família, és la seva benedicció i la seva maledicció"

Cineasta, estrena 'Segundo premio'

BarcelonaSegundo premio, que acaba d’inaugurar el Festival D’A i s’estrenarà el 24 de maig, és una de les millors pel·lícules d'Isaki Lacuesta (Banyoles, 1975). Mite i realitat s’entrelliguen en un relat fascinant sobre la gravació del disc Una semana en el motor de un autobús (1998), del grup granadí Los Planetas, que transcendeix les convencions del biopic i que parla sobre les factures vitals de la creació col·lectiva, l’amor, l’amistat i la música com a únic horitzó. Una pel·lícula plena de dolor, bellesa i veritat i dedicada a la seva filla Luna, que va morir fa uns mesos.

Los Planetas són un grup molt important per a molta gent, fins i tot amb un component generacional. Abans de la pel·lícula, ¿tu quina relació tenies amb la seva música?

— Vaig arribar-hi tard. No m’enganxen amb el Super 8 (1994), i això que era l’època en què jo escrivia de música al Diari de Girona i l’Abarna. Vaig veure en concert i vaig escriure sobre Lagartija Nick, Morente, El Inquilino Comunista, Australian Blonde... Però Los Planetas mai. És més tard, amb La leyenda del espacio (2007) i Una ópera egipcia (2010), que m’hi enganxo i els escolto molt, també retrospectivament. Però el que més m’agrada és l’última època: Zona temporalmente autónoma (2017) em sembla un discàs. De fet, quan em van oferir la pel·lícula, l’Isa [Campo] em va advertir: "Tu els escoltes molt. Estàs disposat a deixar d’escoltar Los Planetas?" Però no ha passat, encara els escolto.

Segundo premio és un projecte amb moltes arrencades i aturades. Inicialment l’havia de rodar Jonás Trueba. Com és que acabes dirigint-la tu?

— El Jonás i jo havíem parlat força de la pel·lícula, i un dia em va trucar per oferir-me dirigir-la perquè ell no podia. Jo vaig acceptar, però en llegir el guió vaig dir que no, perquè era un guió del Jonàs, i a mi m’agrada molt el que ell fa, però no ens assemblem en res. I vaig acabar escrivint un nou guió amb Fernando Navarro, amb qui el Jonás havia escrit el seu guió, que és de Granada i coneixia bé la colla de Los Planetas.

Cargando
No hay anuncios

Què queda en la teva pel·lícula d’aquella primera versió?

— Diverses coses, però sobretot la idea d’utilitzar músics com a intèrprets. Al càsting no vam buscar actors, sinó músics de Granada que poguessin actuar i que parlessin andalús oriental, perquè no s’assembla res l’andalús de Sevilla al de Granada. No buscàvem tant que fossin semblants a Los Planetas, perquè aleshores surt una caricatura, sinó que hi hagués una concordança de temperament, una energia semblant. L’únic que no trobàvem era el cantant, que al final va ser un actor de Madrid que té família andalusa i toca en un grup, però la resta havien coincidit molt a Granada i quasi tots havien tocat junts, així que va ser fàcil construir l’esperit de banda.

No és només que siguin músics, sinó que toquen la música que sona en la pel·lícula. És una decisió atrevida que surt molt bé.

— Tant el Jonás com el productor i jo teníem clar que no volíem fer una pel·lícula en playback. Imagina les seqüències dels assajos, que per a mi eren molt importants, sobre un playback amb els errors premeditats... O que al protagonista li canviï la veu quan comença a cantar. Preferíem que, igual que amb l’aparença física, l’adaptació no fos literal i que toquessin semblant sense perdre la identitat. Amb qui sí que hi havia convergència total era amb el Mafo, que interpreta el bateria i que, de fet, ha tocat la bateria amb Los Planetas i el seu grup paral·lel, Fuerza Nueva.

Cargando
No hay anuncios

Quina relació vol tenir Segundo premio amb els fets reals que la inspiren? Al cartell, i en la pròpia pel·lícula, es pot llegir "Aquesta no és una pel·lícula sobre Los Planetas".

— Sembla la frase de la pipa de Magritte, oi? Però és perquè, si parles amb ells o amb qualsevol de Granada, des del cambrer fins al taxista, tothom t’explica la seva versió de la història, i no coincideixen. De fet, el Florent [guitarrista] i el Jota [cantant] volien fer pel·lícules diferents, però els vaig dir: "Mireu, jo vull fer una pel·lícula sobre la llegenda. Des de l’amor i l’admiració, sí, però fent el que jo vulgui sense preguntar-vos tota l’estona si us agrada o no, perquè si no ho fem així no en farem cap, de pel·lícula".

En el fons és molt semblant al que ja feies a Los pasos dobles o La leyenda del tiempo, et situes entre el mite i la realitat.

— Sí, a Los pasos dobles exploràvem com s’explica François Augiéras al segle XXI, i aquí són Los Planetas més de vint anys després. Com que tothom explica versions diferents de la historia de Los Planetas, nosaltres també. El Jota reia quan li ensenyava la pel·lícula, perquè en algunes coses vam ser molt precisos, com les escenes al Planta Baja, on vam reconstruir la façana que tenia el local als 90 i la disposició de l’escenari, o la guitarra que toca el Dani, que és la que tenia el Jota quan va fer el disc, que l'hi va deixar a un col·lega i es va perdre, i l’hem recuperat. Però al costat de tot això hi ha coses que ens hem inventat completament i que no tenen res a veure amb la realitat. Però és que em sembla la definició perfecta del que és el cinema, i del que és la memòria. La memòria potser recorda exactament la façana del Planta Baja, però el que passava a dins és una boira.

Cargando
No hay anuncios

S’imposa la veritat del cinema.

— Sí, perquè funciona igual que la vida. Fent La propera pell (2016) ja hi pensàvem, però ho vam veure clar fent Un any, una nit (2022) i parlant amb les víctimes del Bataclan i els policies, perquè tots tenien versions diferents i no es posaven d’acord sobre el que va passar. I a Los Planetas els passa el mateix.

Un dels temes de la pel·lícula és el cost personal que té entregar la vida a una ambició artística. Després de més de 20 anys de carrera, és un tema que coneixes bé. T’ajuda a fer-te teva la història?

— Sí. Quan escric el guió penso en què tenim en comú Los Planetas i jo i, en realitat, intento que sigui una pel·lícula autobiogràfica. Així és com li vaig explicar la història a la meva filla, la Luna: "La mama i jo sempre escrivíem junts, i des que vas néixer la mama està amb tu i hem de treballar més separats. I això és difícil, perquè érem una banda que ja no existeix". I la Luna es partia el cul i deia: "Jo soc com l’heroïna del guitarrista, no?" Però sí, la pel·lícula parla d’intentar conciliar vida amb feina, i del treball creatiu en equip. I, d’alguna manera, el meu moment vital coincidia amb el del Jota a la pel·lícula, perquè la meva banda de fer cinema durant vint anys ja no existia, i havia de muntar-ne una de nova. Hi ha diàlegs del guió que he tingut mil vegades amb el Diego Dussuel i el Takuro Takeuchi, els meus directors de fotografia. Som família i som equip, i no ho podem separar. I Los Planetas també són un grup i una família, és la seva benedicció i la seva maledicció.

Cargando
No hay anuncios

En la pel·lícula es diu que una bona banda ha de tenir un bon bateria i ser com la seva ciutat. Com era d’important que aquesta pel·lícula fos molt de Granada?

— Era fonamental. Granada és indissoluble de Los Planetas. I, a més, per a mi Granada és fundacional. Un dels primers viatges que fem en parella és a Granada, ens comprem El blues de la frontera de Pata Negra i ens canvia la vida. Hi ha una línia que ens ha inspirat molt que arrenca en Lorca i Val del Omar, passa per Morente i Lagartija Nick i acaba en Los Planetas. L’Omega de Lagartija Nick i Morente el vaig veure tres o quatre vegades i en vaig escriure la crònica. Era tot el que m’agradava: Lorca, rock’n’roll, flamenc... Morente, Lorca i Val del Omar són un model de vida i d’art.

És curiós que sent gironí ets un dels cineastes que més bé ha filmat Andalusia, i sobretot la que no acostuma a sortir al cinema.

— Quan filmo alguna cosa intento barrejar-m’hi, però és important no caure en l’equívoc i la impostura, és important no pensar que per fer una pel·lícula de miners tu ets un miner. Són els que filmes els que són de veritat, i ells t’ensenyen el camí. Víctor Alonso-Berbel escrivia fa poc sobre el cinema del jo i el cinema dels altres, i l’Isa i jo hem tirat molt cap al cinema dels altres, per descobrir-nos emmirallant-nos en altres persones, mirant fora de nosaltres i buscant a qui ens agradaria assemblar-nos.

Cargando
No hay anuncios

¿I creus que això serà sempre així o en algun moment voldràs treballar des del jo?

— Doncs mira, portàvem quatre anys que no ens en sortíem amb un guió que transcorre a la Banyoles dels 80, inspirat en el meu pas de la infància a l’adolescència i en la història d’una pèrdua, i el vam entregar la setmana passada. Fins ara sempre agafava experiències dels altres i buscava quina intersecció hi tenia jo, però aquí partiré de la meva experiència.

La decisió de subtitular les lletres de les cançons reforça la idea que aquesta no és només la història d’un grup o d’uns músics: és una pel·lícula sobre un disc i tot el que significa.

— Als 90 ja tenia la fantasia de fer una pel·lícula sobre un disc. Ho pensava quan escoltava el Rid of me o el To bring you my love de PJ Harvey. Però és molt complicat trobar l’equilibri entre la música i el relat, i els subtítols hi ajuden, en aquest sentit. I seria bonic que la gent cantés la cançons al cinema, com en una sala de concerts. El problema és que ara Los Planetas volen cobrar més pasta pels subtítols, així que el productor està negociant.

Cargando
No hay anuncios

Vas codirigir la pel·lícula amb Pol Rodríguez en unes circumstàncies personals molt complicades. No sé si en vols parlar.

— Sí, el dia abans de començar el rodatge va sortir el diagnòstic de leucèmia de la meva filla. Me'n vaig haver de tornar i vaig plantejar a l’equip la idea de rodar a distància. El Takuro m’havia explicat que ja li havia passat en un rodatge a Nova York amb el Santiago Zannou, que no va poder entrar als Estats Units per una història de vacunes, i que tenia la tecnologia. Així que vaig proposar-li al Pol codirigir, ell al set i jo des de l’hospital i la residència. Aquest és el motiu de la codirecció. L’avantatge és que, com que la producció s’havia endarrerit molt, estava molt preparada i assajada.

¿Intueixes en quines coses la pel·lícula és diferent per haver-la fet així?

— Tinc la sensació que la pel·lícula no és pitjor per haver-la fet així, però no ho sabrem mai. Jo dirigeixo molt parlant amb els actors a mitja presa, i hem intentat mantenir aquest esperit a través del Pol i parlant molt a través del monitor. Evidentment, l’experiència té un aspecte forçosament trist. Et perds la part bonica de treballar en família amb l’equip.

Cargando
No hay anuncios

Tenint en compte les circumstàncies, però també la gran acollida que està tenint la pel·lícula i el premi de Màlaga, com et sents ara respecte a la pel·lícula?

— He decidit que m’agrada, la pel·lícula. Hi ha seqüències que m’agrada veure-les. Hi ha seqüències que em parlen de la Luna. [...] La Luna venia als rodatges, però no podia estar amb ella tant com en aquest cas, en què ella opinava en directe de tot. Així que és com si l’hagués dirigit amb ella.