Joaquin Phoenix i Pedro Pascal, les dues ànimes enfrontades dels Estats Units

Enviat especial a CanesUn dels grans temes del món actual és com la polarització ideològica de la política s’està traslladant cada vegada més a la vida quotidiana i posa en risc la convivència, sobretot en una societat armada fins a les dents com la nord-americana. En aquesta direcció apunta Ari Aster a Eddington, el debut en la competició oficial del Festival de Canes del director d’Hereditary (2018) i Midsommar(2019), que després de ser aclamat com a mestre del terror modern en els seus primers films sembla decidit a ampliar registres. Ja ho va fer en la dislocada comèdia existencial Beau té por (2023) i repeteix la jugada a Eddington imprimint un to obertament satíric i misantròpic a la història, que segueix un xèrif més aviat sapastre (Joaquin Phoenix) i amb un matrimoni disfuncional en el seu enfrontament amb l’alcalde de la seva ciutat durant els inicis de la pandèmia de coronavirus.

La pel·lícula s'apropa a la comèdia en el retrat del xèrif Joe Cross, un dropo incompetent que renega públicament de les mascaretes i que recorda al policia ruc que interpretava Sam Rockwell a Tres anuncis als afores. Phoenix interpreta Cross amb l’energia tragicòmica i desesperada que ja desplegava a Vici inherent o a la mateixa Beau té por. Però el que l’enfronta a l’alcalde (un Pedro Pascal un pèl desaprofitat) és un vell rumor sobre l’embolic que fa vint anys van tenir ell i la dona de Cross (Emma Stone), amb una salut mental molt fràgil. Angoixat per la possibilitat de perdre-la, Cross es presenta a alcalde i comença a difondre mentides cada vegada més gruixudes sobre el seu rival.

Eddington, el poble fictici on transcorre la pel·lícula, funciona d’alguna manera com a metàfora d’uns Estats Units convertits en camp de batalla dels interessos amagats de dos bàndols enfrontats, perquè Aster dispara cap a tot arreu i va teixint una trama paral·lela que retrata en clau paròdica i cínica l’activisme juvenil en contra de la brutalitat policial que sorgeix al poble arran de l’assassinat de George Floyd. Aquesta equidistància burleta del mort i de qui el vetlla és la decisió més qüestionable d’una pel·lícula que, d’altra banda, aixeca testimoni amb prou eloqüència de la neurosi d’una societat nord-americana fracturada i disfuncional, que no sap com gestionar els seus traumes col·lectius i, en última instància, acaba recorrent sempre a la violència.

Val a dir que és en l’últim tram de la pel·lícula, quan acaba de prendre la forma d'un thriller brutal d'acció, que Eddington es troba a si mateixa com a comèdia salvatge i negríssima, revelant un poti-poti d’influències que van de la literatura de Thomas Pynchon als videojocs de guerra. I tot i haver-se allunyat del gènere del terror, Aster continua mostrant el seu talent per a les coreografies de la violència i els esclats d’horror absurd, així com per als finals nihilistes sense espai per a la redempció ni l’esperança. Ves que Eddington no sigui una pel·lícula de terror, en el fons.

La policia, a examen a Canes

La brutalitat policial està present en un altre títol de la competició, Dossier 137 de Dominik Moll, que segueix els treballs d’investigació d’una agent d’assumptes interns de la policia francesa que investiga les lesions greus que uns antidisturbis van provocar a un noi durant les protestes dels armilles grogues. Basada en fets reals, la pel·lícula segueix amb minuciositat les indagacions de l’agent (una sempre convincent Léa Drucker), que construeix el cas amb tenacitat enmig d’un ambient social cada vegada més enrarit i contrari a la policia. A poc a poc, Moll va perfilant amb minuciositat el retrat de la fragilitat dels mecanismes que, en teoria, han de vigilar les actuacions de les forces de l’ordre, tot i una escena final que cau en el pamflet amb un xantatge emocional incoherent amb la sobrietat precedent. Però el que vol Dossier 137 és, per damunt de tot, agitar un debat social necessari, i en aquesta opció legítima hi ha la seva gran virtut i la seva principal feblesa com a obra cinematogràfica.

També en competició, aquest divendres s’ha projectat La petite dernière, tendra aproximació al descobriment de la identitat homosexual d’una adolescent d’origen algerià durant l’any en què passa de l’institut a la universitat. No hi ha res d’extraordinari, ni tampoc res a retreure a aquest bonic drama LGBTI dirigit per la també actriu Hafsia Herzi –guanyadora de l’últim César a millor actriu i nom a l’alça del cinema francès–, que aporta la normalitat de veure retratada l’experiència lesbiana a través dels ulls de dones travessades també pel fet de ser migrants.