José Luis Guerin: “La calidesa de la vida normal ja no existeix al centre de Barcelona”

Enviat especial a Sant SebastiàVint-i-quatre anys després d’En construcción, una de les pel·lícules més importants i influents del cinema català d’aquest segle, José Luis Guerin (Barcelona, 1960) torna a filmar les transformacions urbanes i socials de la ciutat on va néixer i ja no viu –es va traslladar a França la dècada passada–. Les mostra al documental Històries de la bona vall, que opta a la Concha d’Or del Festival de Sant Sebastià. El cineasta observa el barri barceloní de Vallbona parant atenció a allò que el fa singular: l’aïllament respecte a la ciutat –per l’autopista i la C-17–, la pervivència d’una cultura agrícola i, sobretot, els veïns, d’una diversitat que posa de manifest la desena de llengües que se senten al film: àrab, castellà, català, gallec, hindi, portuguès, rus... Guerin dona veu als seus records i anhels, en filma les celebracions i gairebé es remulla amb ells al Rec Comtal per mostrar la bellesa i dignitat d’un barri i la seva gent en la seva millor pel·lícula des de, precisament, En construcción.

Per què Vallbona?

— Em va venir donat. La pel·lícula té el seu origen en l’encàrrec que em fa el comissari d’art Jorge Ribalta per a un projecte sobre barris desfavorits al Macba. A mi em va tocar Vallbona, no el vaig triar jo. Però En construcción també va ser un encàrrec. Tant me fa si una pel·lícula parteix de mi o és un encàrrec, l’únic que m'importa és l’apropiació que pots fer del material amb la teva mirada. I a Vallbona vaig sentir que, en un barri tan petit i humil, tan desconegut, s’estaven lliurant els grans conflictes del món actual: la pugna entre el món rural i la ciutat capitalista, l’especulació immobiliària, la migració, la crisi climàtica... I com a cineasta, sempre m’interessa partir d’una realitat molt petita, molt local, per trobar-hi els ecos d’allò més universal.

Els personatges del documental mostren una gran confiança en la càmera. Quant de temps els va estar filmant?

— Dos anys i mig. La pel·lícula és de llarg termini. El meu mètode passa per una alternança entre les fases de rodatge i les de muntatge. D’aquí sorgeix la meva narrativa, perquè durant el muntatge prenc consciència del valor d’una frase o d'una pausa, i això em provoca el desig de desenvolupar-ho en el següent rodatge. Són solucions que no se t’acudirien mai en un guió, te les va donant la mateixa realitat. I a través d’aquest mètode es va creant una relació de proximitat amb les persones que vas filmant, que et donen coses que serien completament inaccessibles per a una televisió que ve amb presses a capturar alguna cosa d’aquest lloc.

Un dels veïns li va proposar filmar un western a Vallbona. I, de fet, el documental té molt de western, des de la idea de frontera entre la civilització i la vida salvatge a la presència constant del tren, un dels motius clàssics del gènere.

— És curiós, perquè l’única pel·lícula que s’ha rodat parcialment a Vallbona, que jo sàpiga, és una molt diferent de la meva, als antípodes, però que també té aquest element de western: Petit indi, de Marc Recha. En aquest espai, l’arribada de la civilització l’encarnen les obres del tren d’alta velocitat, que transformaran la forma de vida, i també la col·lisió entre les casetes d’autoconstrucció clandestina i espontània i els nous blocs d’apartaments. És un barri que va reformulant la seva memòria, que perd una memòria i en genera una altra. Vaig pensar molt en la idea de western crepuscular en què acaba alguna cosa i en comença una altra. Perquè no oblidem que Vallbona és un barri de Barcelona, tot i que els mateixos veïns de Vallbona diguin “vaig a Barcelona” quan van al centre de la ciutat, com si ells no en formessin part. De fet, quan arribes a Barcelona per carretera, el retol de Benvinguts a Barcelona està posat quan ja has passat Vallbona, com si se n’avergonyissin.

La mirada crepuscular ja estava a En construcción, que era un rèquiem del Barri Xino tal com havia existit durant el segle XX. Històries de la bona vall també és, en cert sentit, un elogi fúnebre d’una manera de viure a Vallbona que els mateixos veïns perceben com a perduda.

— Sí. La frase més recurrent dels veïns durant el càsting va ser que havíem arribat tard, que no es podia fer una pel·lícula sobre Vallbona perquè ja havia passat tot. Per a molts veïns, la història de Vallbona era la de les primeres construccions de les casetes en clandestinitat i, sobretot, les lluites tremendes per aconseguir clavegueram, electricitat i serveis bàsics que tothom té a la ciutat, però no a la perifèria. Però jo volia filmar el present, perquè el cinema és, per a mi, una eina sobretot per al present, que reprodueix el que tens davant. Però filmar el present deixant que s’intueixin els sediments del passat, i que apuntin a un temps futur. Fer que coexisteixi el temps històric amb un altre no menys important, que és el biològic, el de les collites, les plantes i les estacions de l’any. I el repte del muntatge era com convertir aquesta diversitat de temps en un únic temps cinematogràfic.

Aquesta pel·lícula i En construcción l’acrediten com un dels grans cronistes cinematogràfics de les transformacions de Barcelona. Tanmateix, fa uns anys que va marxar de la ciutat i viu a França.

— Sí, però jo sempre vaig entendre el cinema com un viatge. La millor virtut del viatger, que no la del turista, és que ets més sensible a qualsevol detall observat. La quotidianitat de travessar el teu carrer pot fer que no el vegis, però quan arribes d’un llarg viatge el redescobreixes. Durant els últims anys que vaig viure a Barcelona vaig acabar avorrint el centre de la ciutat, i sempre me n’allunyava: agafava el metro, la línia vermella, normalment fins als extrems de la ciutat, fins als barris on podia reconèixer una vida quotidiana natural. La calidesa de la vida normal ja no existeix al centre de Barcelona.

El 2012 ja parlava d’aquest moviment centrípet seu cap a la perifèria de la ciutat.

— Ens ha passat a molts barcelonins. Però jo vaig descobrir les perifèries de Barcelona gràcies al cinema. Quan era un xaval, durant els anys 70, les pel·lícules s’estrenaven als grans cinemes del centre, on eren més cares i, si eres menor, no et deixaven entrar. Per repescar-les després hi havia els cinemes de reestrena, que estaven als barris. I jo, que era un nen de l’Eixample, recordo agafar un autobús i fer enllaç rere enllaç per veure una pel·lícula al cinema Dante d'Horta. I gràcies a això vaig descobrir la ciutat. De vegades era un xoc, per la confrontació entre el glamur que veies a la pantalla i la realitat crua al sortir al carrer. El país que teníem als anys 70, amb tantes mancances, ha canviat molt. Sempre maleïm la ciutat, però la vida als barris ha millorat molt: la qualitat de les biblioteques, centres cívics, parcs... Vallbona és un cas excepcional perquè està mol aïllada.

Una de les dedicatòries finals de la pel·lícula és al cineasta colombià Luis Ospina. La seva crítica a la pornomisèria amb què alguns cineastes filmen les realitats desfavorides sembla un principi rector d’Històries de la bona vall.

— No ho havia pensat en absolut. Les persones a qui està dedicada la pel·lícula [també hi apareix Jonas Mekas] són persones a qui estimava molt i amb qui tenia una relació pròxima, i que van morir durant la construcció d’aquesta pel·lícula. No és tant per l’admiració que m’inspiren o el deute que tinc amb ells com a cineastes com per l’afecte que em van tenir. Si hagués acabat la pel·lícula una mica després també hi hauria inclòs Carles Balagué, que era una persona molt entranyable que em va ajudar en problemes legals que vaig tenir a canvi de res. A més, així hi hauria hagut també una frase en català, perquè les dedicatòries estan en la llengua de cada persona.

Als crèdits inicials, en comptes de “Direcció: José Luis Guerin” hi posa “Work in progress: José Luis Guerin”.

— Sempre he buscat alternatives a allò tan cursi d'“Un film de...” o “Dirigit per...”. Jo no tinc la sensació d’haver dirigit res. I volia mostrar a l’espectador que la pel·lícula s’està fent i que no està completament tancada. De fet, veient la pel·lícula prens consciència de com es va construint: comença amb unes observacions que filmo amb Super-8 a l’inici, després les entrevistes d’un càsting que vaig fer... I a mesura que evoluciona es va fent més sofisticada i va canviant; la pel·lícula és un organisme mutant. La idea, que és molt pròpia del cinema modern, és que en la mateixa pel·lícula està contingut el procés de la seva fabricació, que és també el que passa al barri, que està en work in progress, un barri a la recerca de la seva identitat.

L’any passat, El 47 va posar el focus sobre la lluita veïnal de Torre Baró. Històries de la bona vall sobre la realitat de Vallbona, també a Nou Barris.

— Jo feia un any i tres mesos que rodava la meva pel·lícula quan van arribar els d’El 47; vaig començar molt abans que ells. Curiosament, Vallbona formava part de Torre Baró, eren un mateix barri fins que als 60 la Meridiana i el nus d’autopistes van créixer i van deixar Vallbona aïllada. Però les lluites són similars.

Quina lectura en fa, de la coincidència? ¿Està prenent consciència la societat de la importància de reivindicar les perifèries urbanes?

— No tinc la perspectiva suficient per respondre. Hi ha més pel·lícules sobre la perifèria, així que sembla que s’inscriu en un interès més general. D’una banda, és producte d’una realitat que vivim i patim tots, la gentrificació dels centres urbans, que s’estan convertint en espais de turisme i en parcs temàtics. La vida real i les històries que ens permeten fer cinema s’estan marginant a les perifèries. D’altra banda, el més estimulant sempre està en els marges. El primer títol de la pel·lícula era Al marge, però algú va fer un documental amb el mateix títol i estic molt content, perquè prefereixo Històries de la bona vall. Jo també soc un cineasta dels marges, de la perifèria del cinema, i em sembla que allà sempre trobes el més estimulant. En les perifèries hi ha moltes dificultats i carències, però no les vull veure com a víctimes, perquè ofereixen una singularitat, formes de vida i de resistència que han estat completament erradicades dels centres.

Ja que esmenta el títol, per què Històries de la bona vall i no Històries de Vallbona?

— En aquesta pel·lícula hi ha fins a 40 petits personatges, i moltes històries i temps, el passat està molt present. Aleshores, què ho cohesiona tot? Un marc geogràfic. Calia al·ludir a la geografia per on transiten totes aquestes històries. I si dius Vallbona, és com si a Madrid dius Cuatro Caminos, no veus quatre camins sinó una estació de metro. I m’agradava que en el títol hi hagués l’eco del nom del barri, però que no fos el nom del barri.