Judith Colell: “Aquesta pel·lícula era la meva última oportunitat”

BarcelonaEs calcula que entre el 1943 i el 1945 més de 80.000 persones van travessar els Pirineus fugint del nazisme. La gent dels pobles fronterers que van arriscar la vida per ajudar aquests refugiats són el focus de Frontera, el drama que Judith Colell estrena aquest divendres als cinemes. Amb un repartiment molt sòlid liderat per Miki Esparbé, Maria Rodríguez Soto, Asier Etxeandia i Bruna Cusí, la pel·lícula representa, en certa manera, el retorn de Colell al cinema català després d’Elisa K (2010).

La mateixa directora –i presidenta de l'Acadèmia del Cinema– reconeix que, en els últims 15 anys, ha dirigit curts, telefilms i fins i tot una pel·lícula d’encàrrec a la República Dominicana (15 horas, del 2021), però Frontera és una altra cosa: un projecte de vocació comercial i un pressupost folgat en què hi ha moltes expectatives dipositades. “És una pel·lícula que m’ha obligat a sortir de la zona de confort –admet Colell–. Jo he fet sempre pel·lícules petites i intimistes de cinema social, i, de sobte, això era una gran producció, un thriller amb molts personatges i figuració. Després de tants anys sense fer pel·lícules a Catalunya, sentia que aquesta era la meva última oportunitat”.

Frontera segueix les tensions que es viuen en un poblet dels Pirineus el 1943 quan el bloqueig de la frontera decretat per Franco deixa els jueus que miren d’arribar a Espanya a mercè dels nazis que patrullen pels voltants per detenir i exterminar els refugiats. Davant la situació, un oficial de duanes amb passat republicà (Esparbé) decideix actuar per ajudar els jueus, un moviment que involucra també la seva dona (Rodríguez), un guàrdia civil (Etxeandia) i l’hostalera del poble (Cusí). Són persones molt diferents, cadascuna amb els seus motius per implicar-s’hi. “Són personatges amb moltes capes –afegeix Colell–. La parella protagonista, veient que perdien la guerra, va prendre una decisió per salvar els seus fills, però des d’aleshores viuen amb una tristesa absoluta. De sobte, ajudar aquests jueus els fa sentir vius i retrobar-se”.

La història de Frontera és una ficció, però inspirada en fets històrics documentats. De fet, els dos guionistes (Gerard Giménez i Miguel Ibáñez Monroy) van tenir la idea al llegir una entrevista a un duaner que va ajudar molts fugitius dels nazis. La pel·lícula arriba poc després que el llibre de Núria Cadenes Qui salva una vida, l’últim premi Proa de novel·la, sobre una xarxa real de persones que va salvar centenars de fugitius del nazisme durant la Segona Guerra Mundial. “Ens falten moltes històries per conèixer del segle XX, i n’hi ha d’apassionants, sobretot de la Guerra Civil i la postguerra –reflexiona Colell–. A més, és necessari explicar-les, perquè sembla que la gent no se’n recorda de la nostra història; un de cada quatre joves diu que no li importaria viure en el franquisme”.

Colell també traça un paral·lelisme explícit entre els jueus que fugien del nazisme i la crisi actual dels refugiats que volen arribar a Europa. “La pel·lícula funciona com un mirall del nostre present, on també hi ha persones que intenten fugir de la guerra, de la fam i dels genocidis, i, com abans, hi ha persones que els ajuden i d’altres que els criminalitzen –recorda la directora–. Com deia una poeta d’Angola, ningú es llança al mar si no pensa que serà més segur que la terra d’on ve”.

Homenatge a Villaronga

En els crèdits finals, la directora dedica la pel·lícula a Agustí Villaronga. De fet, no és difícil trobar connexions amb el cinema del director de Pa negre, des de l’interès pels clarobscurs morals fins a la preocupació perquè els personatges parlin amb el dialecte que els pertoca –en el cas de Frontera, el pallarès– o la presència de l’actriu Bruna Cusí (Incerta glòria) i el vestuari de Mercè Paloma, figurinista habitual de Villaronga. "La pel·lícula és un homenatge total a l’Agustí, que era un dels meus millors amics –diu Colell–. Me l’estimava molt i encara me l’estimo. Era un mestre fent cinema d’època i portant els personatges a llocs foscos".La foscor de Frontera és més evident en el tractament del paisatge, que atorga a les muntanyes del Pallars un aspecte opressiu. La directora coneix bé la zona, on ha estiuejat des de petita, i sap que la naturalesa imponent del Pallars pot resultar “claustrofòbica i amenaçant” per a alguns, una sensació que “ajuda a entendre què representava per a aquelles persones creuar les muntanyes”.

Colell ja està preparant dos nous projectes a Catalunya: una altra pel·lícula d’època que serà “un homenatge a les mestres republicanes que van muntar les escoles d’ensenyament lliure” i una pel·lícula d’animació que adapta el llibre infantil de David Cirici Molsa. Enrere queden anys de frustració i lluita per aixecar projectes personals sense èxit: “Tot i que Elisa K va anar molt bé [Premi del Jurat al Festival de Sant Sebastià], durant molts anys va ser molt complicat fer pel·lícules petites i autorals. Per això sentia que si no feia bé Frontera, potser no en faria més”. El repte era important, sobretot per la seva inexperiència en projectes d’aquesta magnitud. De fet, Colell és la primera dona que dirigeix una pel·lícula amb la subvenció especial d’1,5 milions d’euros de l’Institut Català de les Empreses Culturals per a projectes en català “amb vocació de mercat”. “No ho havia pensat, que jo era la primera, i em fa sentir responsabilitat, però també il·lusió, perquè les directores normalment no accedim a aquests pressupostos tan grans –assenyala–. Però les dones no hem de fer sempre pel·lícules petitones, intimistes i de personatges, també podem fer pel·lícules de gran format, barrejant el thriller, l’acció i el cinema d’època”.