Mor Frederick Wiseman, l'home que va observar el món

Enviat especial a BerlínCosta d'imaginar una carrera artística més profitosa i coherent que la del documentalista Frederick Wiseman, autor d'una cinquantena pel·lícules al llarg de sis dècades que l'assenyalen com l'observador més agut de la societat dels Estats Units, un cronista infatigable del món i, especialment, de les seves institucions. Wiseman, que ha mort aquest dilluns als 96 anys, estava considerat un dels cineastes de no-ficció més importants de les últimes dècades i havia guanyat un Oscar honorífic i el Lleó d'Or per la seva carrera. A més, el 2016 va ser investit doctor honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra.

En les pel·lícules de Wiseman l'estrella era el lloc. El director va rodar pel·lícules sobre manicomis, escoles, universitats, ajuntaments i restaurants de tres estrelles. Evitava les entrevistes i les veu en off, deixant que la càmera capturés l'activitat ordinària d'aquestes institucions per construir una mena de retrat impressionista, inevitablement incomplet però sempre revelador. En el fons, totes les seves pel·lícules formen una obra de més de 80 hores en què cada pel·lícula és un moviment d'una gran simfonia sobre la vida durant les últimes dècades del segle XX i les primeres del segle XXI.

En la seva opera prima, Titicut follies (1967), Wiseman va filmar la vida quotidiana en un hospital psiquiàtric per a criminals. Era un retrat tan cru de les condicions de vida dels pacients, sotmesos quotidianament a abusos per part dels funcionaris, que la pel·lícula va ser prohibida durant prop de 25 anys. Abans de dedicar-se al cinema havia estudiat dret, en part per no anar a la Guerra de Corea. Finalment va acabar servint a l'exèrcit, però aquella experiència el va ajudar a completar els estudis a París i a treballar després com a professor de dret.

El salt del dret al cinema no va ser tan complicat com podria semblar. "En aquella època no hi havia una escola de cinema a cada cantonada –recordava el 2016 en una entrevista amb l'ARA–. Si volies fer pel·lícules, treballaves amb algú que ja en fes i després feies les teves. Així que vaig treballar en una pel·lícula que estava a mig camí entre la ficció i el documental [The cool world, del 1963] i vaig pensar: «Si aquests idiotes ho poden fer, jo també»".

Càmera invisible i no intervencionista

Formalment, els seus documentals s'inscrivien en el moviment del Cinema Directe, caracteritzat per un estil observacional i no intrusiu. Com en el cinema de D.A. Pennebaker i Albert Maysles, la càmera de Wiseman sembla invisible per als personatges dels films. Ell ho atribuïa al seu mètode de treball: "No intervinc mai en les situacions, explico abans a tots els participants el que faig, no faig servir llums, l’equip és mínim i intento despullar de mística el cinema explicant a tothom qui m’ho pregunta els detalls tècnics... L’objectiu és fer sentir còmoda la gent".

Tot i que consistent en la voluntat de retratar només institucions, també va ser molt variat pel que fa al tipus d'organitzacions que retratava. El 1968 va filmar una pel·lícula en un institut de Filadèlfia, Highschool, en què evidenciava com a l'escola no es transmeten només fets, sinó valors carregats d’ideologia. A Primate,del 1974, va observar com al Centre per a la Investigació de Primats de Yerkes s'experimentava amb simis que després eren viviseccionats. I a Ex libris, del2017, recorria els passadissos de la Biblioteca Pública de Nova York per mostrar durant 197 minuts com aquest servei públic s'adapta constantment al seu entorn.

Ex libris és un exemple de la durada que podien tenir les pel·lícules de Wiseman, que al documental del 1989 Near death, sobre un hospital de Boston, va arribar a les sis hores de metratge. En una entrevista a l'ARA del 2018, el director deia que les pel·lícules "tenen l'obligació de no simplificar els seus temes i de mostrar tots els matisos i ambigüitats [...], les coses bones i dolentes de les institucions" en què es fixava. En aquest sentit, afegia, ell es considerava enemic del "didactisme i la propaganda" i se situava en "l'extrem oposat a Michael Moore".

Tot i la seva edat avançada, el tram final de la carrera de Wiseman va ser especialment productiu, amb obres extraordinàries com National Gallery (2014), In Jackson Heights (2015) i City Hall (2020), i el 2022 fins i tot va rodar la seva primera obra de ficció, Un couple, sobre Sófia Tolstaia, la dona de Tolstoi. El 2023 va estrenar la seva última pel·lícula, El gran menú, un suculent recorregut per les interioritats d'un restaurant francès amb tres estrelles Michelin, Le Bois sans Feuilles. En una carrera en què va fer gairebé de tot, només li van quedar dos somnis per complir: arribar a dirigir 50 pel·lícules (es va quedar en 47) i rodar un documental sobre la Casa Blanca.