“Si no sentim que els nostres cossos poden desitjar i ser desitjats, no tindrem vides plenes”

Enviat especial al Festival de BerlínL’Ivan es retroba amb una antiga companya d’escola a l’hivernacle d’Almeria on treballen tots dos i l’atracció mútua desemboca en una nit de confidències i sexe a la platja. És, com diu el director d’Ivan & Hadoum, Ian de la Rosa (Granada, 1988), “una història d’amor clàssica amb personatges que no ho són”, perquè l’Ivan és un noi trans i la Hadoum és la filla díscola d’uns migrants magrebins. Això és potser el que fa que s’acceptin l’un a l’altra amb naturalitat i sense prejudicis. Però la pel·lícula, una coproducció catalana que es presenta aquest divendres a la Berlinale en la secció Panorama, parteix de la superació del conflicte amb la identitat trans que el director, format a l’Escac, ja va explorar fa onze anys al curt Victor XX. “Ara el conflicte té a veure amb altres coses, amb triar quin tipus de persona vols ser i empoderar-te a través de l’amor i el desig”, explica De la Rosa, que el 2022 va ser, amb el curt Farrucas, el primer cineasta trans a guanyar un Gaudí.

El motiu per “descentralitzar l’experiència trans” era poder veure en cinema el tipus d’històries que trobava a faltar. “Tinc poques oportunitats, o cap, de veure la meva experiència representada al cinema –diu–. Jo he transitat, d’acord, i per a mi és meravellós ser trans. Però volia poder mostrar personatges trans sense focalitzar en les dificultats relacionades amb ser qui són. I no dic que no existeixin, però el que ens uneix als altres és que som persones, iguals que tothom, i el que ens defineix és l’amor”. Per a De la Rosa, normalitzar la relació era gairebé una necessitat. “Si no sentim que els nostres cossos poden desitjar i ser desitjats, no tindrem vides plenes –assenyala–. El cinema té un deute amb l’experiència trans, i calia renaturalitzar-la a través de l’amor i el desig per curar la ferida. Al final, la gent accepta qui ets, i si no ho accepta marxa del teu cercle. Jo m’envolto de persones que estimo i que m’estimen, i tinc molta sort de tenir la família que tinc. Cal relaxar-se una mica”.

El conflicte principal del film té a veure, de fet, amb l’ambició de la família de l’Ivan per traslladar-se a un pis més gran. Per aconseguir-ho, l’Ivan necessita que l’amo de l’hivernacle, amic de la família, li apugi el sou i el faci cap del magatzem. Però la reclamació de millores laborals que promou la Hadoum entre les treballadores dies abans de la visita d’uns inversors posa entre l’espasa i la paret l’Ivan, a qui la mort del pare ha convertit en l’home de la casa i el principal proveïdor. “Tot està lligat amb el capitalisme –apunta De la Rosa–. El problema de la seva família no és que ell sigui trans, sinó una aspiració de classe social, una cosa tan simple i tan complicada avui dia com que tots els membres tinguin habitació pròpia. I l’Ivan haurà de veure fins on arribarà per pujar aquest petit esglaó en l’escala social”.

El càsting de la pel·lícula barreja actors formats i no professionals, però els dos protagonistes, l'artista multidisciplinari Silver Chicón i la cantant Herminia Loh, hi van arribar “a través d’amics d’amics”. Mentre que a Victor XX De la Rosa va treballar amb una actriu cis per fer un personatge trans, ara tenia clar que, tant sí com no, volia un actor trans. “Vaig rodar Victor XX l’estiu de 2014 i el panorama era molt diferent del d’ara. Jo començava a transitar i allò era un desert, no hi havia referents d’actors trans. El canvi en una dècada ha sigut increïble”, diu De la Rosa. “Ara mateix és important que els cossos trans estiguin representats per cossos trans, i tornar enrere seria gairebé com un black face. En realitat, la part més important d’una història són els cossos que t’expliquen aquesta història”, diu.