La pel·lícula sobre desnonaments que podràs anar a veure amb els teus fills
Irene Iborra estrena al festival d'animació més important del món la pel·lícula 'L'Olívia i el terratrèmol invisible'
BarcelonaFins i tot abans que s'estreni, L'Olívia i el terratrèmol invisible ja és una fita: és el primer llargmetratge català d'animació en stop-motion fet a Barcelona i és el primer film amb aquesta tècnica a Catalunya que dirigeix una dona, la guionista, productora i directora Irene Iborra. La cinta, a més, acaba de celebrar la seva première dins la competició del Festival de Cinema d'Annecy (França), la Meca del cinema d'animació, i té garantida la distribució en cinemes de cara a la tardor.
La pel·lícula adapta l'exitosa novel·la juvenil La pel·lícula de la vida (El Vaixell de Vapor, 2017), de Maite Carranza, que li va posar Olívia a la protagonista en honor a la filla d'Iborra, perquè es coneixien des del màster de guió i havien coescrit una sèrie de llibres infantils juntes. La història explica el desnonament per impagament de la hipoteca d'una família monomarental i el reallotjament en un pis propietat d'un banc en un barri humil i divers d'extraradi. "La Maite sempre escriu molt connectada amb la societat i aquesta història em va emocionar, la vaig trobar bonica, delicada, molt de nens i per a nens", explica la directora, que fins a embarcar-se en la pel·lícula havia fet curtmetratges en stop-motion i guions d'animació.
Un drama amb mirada infantil
Un dels atractius és que L'Olívia i el terratrèmol invisible aborda un tema complex i dramàtic des de la mirada d'una nena de 12 anys que no entén el trasllat, ni l'abatiment de la mare, ni acaba d'encaixar que siguin tan pobres que hagin d'anar al banc d'aliments. Ara bé, sí que entén que ha de fingir davant l'assistent social perquè no separin la família i que s'ha d'esforçar per fer creure al seu germà petit que tot plegat és una comèdia trepidant. "L'actitud que li surt o que està forçada a trobar és la part positiva en el forat més fosc. Viu entre la desesperació i la innocència, perquè els nens no tenen certs condicionants socials", reflexiona la directora.
Els ninotets i els seus moviments li donen alegria a una pel·lícula en què també juga un paper clau la imaginació i la fantasia. "En el cas de la mare, és com una mena d'escut protector per no enfonsar-se i, en el cas de la nena, fem servir metàfores que funcionen molt bé, com el terratrèmol i la caiguda a l'abisme, que és un espai fora de la realitat, a l'interior de l'Olívia", explica la directora. Són solucions que transmeten de manera molt sensorial l'ansietat que deuen patir els infants que es troben en situacions tan extremes com perdre la llar.
Per a la directora, el fet que no sigui una pel·lícula blanca és justament la gràcia i alhora el risc comercial del film. "No sé si s'admet que als nens se'ls expliqui la societat en què vivim, amb els seus clarobscurs, encara que no sigui tan descarnat com li explicaríem a un adult. Però com que la Maite no tenia por, jo tampoc", afirma Iborra. La pel·lícula fins i tot té algunes referències concretes a entitats socials com la PAH, al fons voltor Pedranegra i uns decorats realistes propers al documental. "És una pel·lícula d'aventures per a tots els públics a partir de 8 anys, però els adults han d'estar preparats per rebre tota mena de preguntes —avisa la directora—. M'agradaria que la gent que vegi la pel·lícula senti que mai estem sols, que sempre hi ha una xarxa humana amb qui pots connectar i que la força de la gent que s'ajunta pot canviar les coses. Ho trobo esperançador".
Un referent de premi
El referent clar era la pel·lícula francosuïssa La vida d'en Carbassó (2016), un film en stop-motion sobre un nen que acaba en un centre d'acollida que va ser nominada als Oscars i premiada als César, als Premis del Cinema Europeu i al Festival de Cinema de Sant Sebastià. "Allò em va donar l'empenta per pensar que es podia fer una pel·lícula de stop-motion aquí i amb una història dura per a nens. Ara veurem què passa", apunta la directora, que ha comptat amb la coproducció de quatre estudis d'aquí i quatre més de França, Bèlgica, Xile i Suïssa. A més, dos dels artistes que van signar aquell film i dels noms més reconeguts del món de l'animació (han treballat amb Wes Anderson, Tim Burton i Guillermo del Toro) s'han sumat al film: César Díaz com a cap dels animadors i el britànic Tim Allen com a padrí i col·laborador.
El procés fins a l'estrena d'aquest dilluns a Annecy ha estat llarg, laboriós i costós: el pressupost puja a 4 milions d'euros, aproximadament com El 47 i més que Alcarràs o Casa en flames. La tècnica implica no només els anys d'escriptura del guió i desenvolupament habituals, sinó un any de construcció dels ninotets i un altre any amb tot un equip internacional instal·lats en una nau del barri barceloní de Sant Martí dedicat a gravar els personatges imatge a imatge dins dels decorats en miniatura. Anaven a ritme de quatre segons per animador per dia, uns deu segons de pel·lícula per jornada. "El resultat és molt bo, no té res a envejar a qualsevol producció europea. És un salt quantitatiu i qualitatiu", celebra Iborra, professora de l'escola BAU, que fa deu anys que nodreix el cinema d'especialistes en aquesta tècnica. "Estic contenta d'obrir camí, però és un honor estrany, perquè trobo que ens ha costat molt. Espero que darrere meu en vinguin més en massa", afirma la directora, que també admet que les dificultats de conciliació amb la maternitat, el fet de ser una experiència pionera a Catalunya i l'elevada inversió a sis bandes han posat en joc moltes pors i tensions. "Trencar sostres de vidre et deixa ferides: ha sigut molt dur", reconeixia Iborra dies abans de l'estrena a França.