Disney infantilitza la franquícia més violenta de Hollywood

BarcelonaQuan el 2019 Disney va comprar l’estudi 21st Century Fox per més de 60.000 milions d’euros no només va adquirir els cromos superheroics que li faltaven de la col·lecció de Marvel (les franquícies X-Men, Deadpool, Quatre Fantàstics...) sinó sagues emblemàtiques com Alien i Predator, que es movien entre la ciència-ficció, el terror i l’acció. Era lògic preguntar-se per l’encaix d’aquests títols en el tarannà cent per cent accessible i sense arestes que defineix la identitat corporativa de Disney. Sis anys després, potser la resposta és Predator: Badlands, que arriba aquest divendres als cinemes i és un híbrid ben estrany entre una de les sagues més hiperviolentes de Hollywood i el cinema family-friendly de Disney.

La saga Predator té l’origen en un dels hits més testosterònics d’Arnold Schwarzenegger durant la dècada dels 80: Depredador (1987), un actioner trepidant dirigit amb extraordinària solvència per John McTiernan que enfrontava a la jungla de Guatemala un comando militar nord-americà contra un alienígena de caça a la Terra. L’acció hiperbòlica del film –que frega la paròdia–, la lluita desesperada per sobreviure davant un enemic molt superior i la idea d’una avançada raça alienígena per a qui el nostre planeta és un simple vedat de caça conformen l’ADN d’una saga que es va expandir en seqüeles més o menys afortunades durant les dècades posteriors, ara portant l’acció a un Los Angeles distòpic (Depredador 2), ara situant-la en un altre planeta (Predators), ara creuant les dues sagues fantàstiques de terror de l’estudi (Alien vs. Predator).

Amb la compra de Fox, la franquícia va moure peça i el 2022 va arribar l’entrega més interessant en dècades: Prey plantejava un salt en el temps al segle XVIII i un retorn a les essències de Predator amb un thriller enèrgic –gairebé un western– sobre una jove comanxe que s’enfronta amb gran coratge i un enginy sense límits a un dels caçadors alienígenes, els implacables Yautja. El director del film era Dan Trachtenberg, que havia debutat amb l'excel·lent Carrer Cloverfield 10, una pel·lícula que ja explorava la resiliència femenina en situacions extremes. Malauradament, Prey és segurament l’entrega que menys ressò ha tingut de la saga, ja que Disney va estrenar-la directament a Disney+ per reforçar l’expansió de la plataforma, i per no jugar-se-la amb les imprevisibles taquilles postpandèmiques.

El gir copernicà de la saga

Però Trachtenberg no es va desanimar, al contrari; fa uns mesos va estrenar (també a Disney+) un magnífic llarg d’animació ambientat en l’univers Predator amb tres històries similars a Prey que enfronten els Yautja amb, respectivament, una guerrera vikinga del segle IX, un samurai del segle XVII i un pilot nord-americà de la Segona Guerra Mundial; tres històries que desemboquen en el planeta dels Yautja introduint una dimensió èpica i una visió unificadora de la saga inèdita fins aleshores. Per això sorprèn el gir copernicà que emprèn ara Trachtenberg a Predator: Badlands, on el protagonista és, per primera vegada en quatre dècades de franquícia, el caçador alienígena: el jove Dek, un guerrer escanyolit per als estàndards Yautja –impressionant per als nostres– a qui un pare tirànic vol matar per esporgar "la debilitat" del seu clan. El Dek es veu obligat a buscar redempció i venjança en un planeta habitat per un monstre tan terrible que fins i tot els Yautja l’eviten.

Repudiat pels seus, turmentat per la mort del germà –l’únic aliat que tenia– i atrapat en un planeta amb la flora i fauna més perillosa de la galàxia, el Dek és un personatge dissenyat a consciència per caure simpàtic a un espectador acostumat a odiar i témer els Yautja. Aquesta sensació s’accentua quan el Dek forma una inesperada aliança amb el robot xerraire, optimista i sense cames interpretat per una estupenda Elle Fanning. Són una parella arquetípica de buddy movie: el guerrer expeditiu i de poques paraules i l’ajudant de ment ràpida i llengua llarga. I només falta que durant el viatge se’ls enganxi una criatura alienígena cuqui per acabar de formar una entranyable família no tradicional i que la disneyficació de la saga Predator sigui completa.

Paradoxalment, tot això no fa de Predator: Badlands una mala pel·lícula. Al contrari, és un entreteniment molt digne amb un imaginari fantàstic hereu dels còmics de Richard Corben i ecos de Star Wars (sobretot de The Mandalorian) i dels marginats reconvertits en herois de les pel·lícules de James Gunn. La relació entre el Yautja i l’androide té pes emocional, i el paisatge alienígena (l’herba afilada que talla com una fulla d’afaitar) afegeix interès a les freqüents escenes d’acció, resoltes de manera un pèl rutinària. Però sap greu que la pel·lícula renunciï a la identitat de la saga a la qual pertany per passar a ser indistingible en to i mecanismes dramàtics de tants productes audiovisuals Disney. Ja va bé sacsejar una mica les franquícies a les quals Hollywood ha venut l'ànima, però si l’ambició és infantilitzar i diluir la seva personalitat en una mena d’uniformitat corporativa matriu, no seria millor crear una pel·lícula original i deixar tranquil l'univers Predator?