"Per protegir-nos del mossèn ens embolcallàvem ben fort amb els llençols"

BarcelonaL’escriptora i periodista Leonor Paqué (Biscaia, 1963) va convertir el seu Renault Clio en un refugi itinerant per a ella, el seu germà Diego i la gosseta Tinta, i va recórrer 20.000 quilòmetres per l'estat espanyol. "Volia conèixer altres víctimes de pederàstia. Tenia el desig de saber qui eren, com eren com a adults i quines vides tenien", explica Paqué, que va ser víctima dels abusos d’un capellà a principis dels setanta, quan tan sols tenia vuit anys, al Sanatori Infantil de Santa Marina, a Bilbao, on estava ingressada a causa d'una tuberculosi. Sense pràcticament recursos, ella i el seu germà, el cantautor flamenc Diego Paqué, van gravar les entrevistes i n’han fet un documental que es pot veure a Filmin, Hermana Leonor. 20.000 km de confesión.

Paqué sempre ha sabut què li havia passat en aquell sanatori, perquè la ment no ho va eliminar dels seus records. Tanmateix, fins fa ben poc, no va poder posar nom al seu agressor: el mossèn Martín Valle García. "Va abusar de mi al llit, al confessionari, en diferents llocs. Em va fer coses terribles, i ho tenia allà, però estava molt al fons, tancat, com tantes altres coses. Primer ho vaig escriure en forma de novel·la, En sus tibias manos (2015) i em vaig adonar de totes les seqüeles. M'anava bé parlar-ne amb altres persones, perquè reconeixia moltes coses i han sabut posar paraules que jo no trobava", explica Leonor Paqué, que abans de fer el documental, amb el seu germà, van anar a diferents poblacions espanyoles per fer conferències i explicar els fets.

No és l'única acció que va emprendre Paqué per fer escoltar la seva veu. El 2018 va escriure un correu a ElPaís, perquè el diari recollia testimonis de víctimes d'abusos en l'àmbit religiós per crear una base de dades davant la passivitat de les institucions religioses i el govern, i va relatar el seu cas. Mentre parlem a través de la pantalla –perquè viu a Madrid–, recorda com ella i les seves companyes, totes molt petites, intentaven escapar-se'n al sanatori: "Vam parlar-ho entre nosaltres i vam decidir que ens havíem de protegir per a quan vingués el mossèn. Ens vam embolicar ben fort amb la roba del llit, com si fóssim mòmies. Va venir una cuidadora que era laica i ens va preguntar què fèiem. Quan li vam dir que era perquè venia el mossèn, va sortir escopetejada, però no va passar res. Allà les monges eren molt cruels", explica.

Tornar al lloc dels fets

Paqué mai va voler tornar a aquell lloc que ni tan sols podia ubicar en el mapa fins que, més de mig segle després, hi va anar a gravar. "Encara ara no sé com vam gravar-lo, perquè en Diego havia d’anar deixant la càmera per consolar-me. El lloc està abandonat, ple de deixalles, però jo veia el llit amb els barrots de color verd. He viatjat moltes vegades a aquell lloc mentalment, i he tornat a ser una nena desvalguda. Són moltes les víctimes que encara tenen terrors nocturns. Molts de nosaltres volem abraçar aquella criatura desvalguda i dir-li tot el que ningú va dir-li en el seu moment", explica Paqué.

El capellà que va abusar de la petita Leonor ho havia fet abans. "Els infants mai obliden", diu Paqué. L’escriptora i periodista va tornar a veure el mossèn quan va sortir del sanatori. Ho explica Diego Paqué: "La meva germana i la mare havien sentit que hi havia un capellà a Bilbao que ajudava les famílies en situacions desvalgudes. El meu pare es va posar malalt i van anar-hi. Quan Martín Valle va reconèixer la Leonor, es va negar a ajudar la meva mare i li va dir que demanés un préstec". La Leonor, en aquell moment, repetia a la seva mare: "És ell, és ell". Però no li va explicar els fets fins que va tenir 47 anys. "Tinc tres germans més petits i vaig intentar protegir-los. En aquell moment aquella era la meva prioritat", diu.

No ha estat fàcil fer un documental tots dos sols viatjant amb un Clio. "El Diego és músic i va aprendre a editar. Vam dedicar tres anys a fer el documental i les víctimes ens van obrir les portes. Tenien moltes ganes de parlar i de ser escoltades i nosaltres ho vam fer amb respecte. Sabien que no dubtaríem del seu testimoni i que no les jutjaríem. Les miràvem als ulls, les deixàvem parlar i notaven que el que deien ens importava", detalla Paqué, que va denunciar el cas als jutjats i també a la Conferència Episcopal. "Vaig anar a la comissaria i em va atendre una Ertzaintza. El crim havia prescrit, però volien documentar-lo, no estaven preparats per aquest tipus de casos. Em va preguntar estatura, edat de l'agressor... Tenia vuit anys, no puc recordar tot això. Ni tan sols hi havia atenció psicològica. En l'informe de l'església diu «no provat, no computa». Sí que hi ha proves, les tenen ells als arxius, però mai hi he pogut accedir –lamenta Paqué–. Com a molt, pots aconseguir que apartin els capellans i, igualment, quan ho aconsegueixes els envien a un lloc on tenen cura d'ells, un sostre, menjar calent... ¿Quantes víctimes de pederàstia tenen això?".

Quan els dos germans han fet passis del documental, "la reacció ha estat d'un silenci absolut". "Però després moltes persones han contactat amb nosaltres", explica Diego Paqué. Tots dos han fet xerrades i, quasi sempre, quan han acabat, s'hi ha apropat part del públic. "Sempre hi ha algú que ens explica que també van patir abusos", afegeix Diego Paqué.

El país amb més casos del món

Durant la dictadura, l'Església catòlica espanyola va tenir molt de poder, i encara en té. Sempre hi ha hagut un tel de silenci sobre els abusos que van patir milers d'infants. L'octubre del 2023, el defensor del poble va publicar un informe de més de 700 pàgines sobre els abusos patits en l'àmbit religiós. Entre les dades que van sortir –van entrevistar més de 8.000 persones–, destaca el nombre de víctimes: un 1,13% de la població adulta (unes 440.000 persones) va patir abusos en l'àmbit religiós. Una xifra que converteix Espanya en el país amb més casos del món. Podrien ser molts més, perquè moltes víctimes no ho han verbalitzat mai i perquè, com s'explica a l'informe, hi ha hagut poca col·laboració a l'hora d'investigar. Moltes diòcesis es van negar a donar informació i no es va poder accedir als arxius.

“La resposta de l’Església catòlica, almenys oficialment, ha estat durant molt de temps la negació o la minimització del problema”, assenyala l’informe. La mateixa resposta de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) a la petició d’informació de la comissió d’investigació no va ser gaire col·laborativa, sinó més aviat "cautelosa i reticent", assenyala el document. “Per damunt d’una declarada voluntat de col·laboració, les dades han estat presentades d’una manera que tendeix a minimitzar el fenomen i a relegar-lo a un aspecte marginal dins de la institució, tot emfatitzant la dimensió social del problema i defugint d’abordar els factors interns que poden afavorir les dinàmiques d’abús i d’encobriment”, es pot llegir. Tot plegat sense oblidar que, en molts casos, l'Església va encobrir els fets o va enviar els capellans a altres destins on podien continuar abusant d'infants. O, fins i tot, va pressionar les víctimes o les va culpabilitzar dels fets.