Sorpresa a Locarno: la sensibilitat del nou cinema japonès, reconeguda amb el Lleopard d'Or

LocarnoNo es trobava entre les favorites d'una programació amb noms de prestigi en el panorama cinèfil com els de Radu Jude, Abdellatif Kechiche o Naomi Kawase. Però el jurat de la 78a edició del Festival de Locarno, presidit pel cambodjà Rithy Panh, s'ha decantat per ignorar els directors més coneguts i premiar amb el Lleopard d'or Tabi to hibi (Two seasons, two strangers) de Sho Miyake. Un director japonès que en cap cas és un debutant (un dels seus films anteriors, El combat de la Keiko, es va estrenar a Filmin), però que encara no s'havia consolidat com un dels cineastes a tenir en compte del panorama contemporani. A Two seasons, two strangers, Miyake adapta dues històries independents de Yoshiharu Tsuge, pioner del manga alternatiu i autor de culte que va deixar de dibuixar ja fa dècades. Els relats comparteixen uns personatges masculins solitaris que acaben connectant amb una dona en un moment concret. I en els dos casos, la descripció detallada i preciosista dels respectius entorns naturals i atmosfèrics contribueix a transmetre uns estats de profunda però continguda tristor. Two seasons, two strangers representa aquest nou cinema japonès amb una sensibilitat i subtilesa especials a l'hora de retratar personatges al marge o que amaguen un dolor profund.

Un estat d'ànim que també presenten els protagonistes de l'altra triomfadora del palmarès, White snail, primer llargmetratge de ficció d'Elsa Kremser i Levin Peter, un tàndem que es van donar a conèixer a Locarno amb l'esplèndida Space dogs (2019). En aquest nou film, ofereixen una altra incursió desencantada en un escenari postsoviètic, el de la Bielorússia contemporània, a través de dos personatges atrets per la foscor, una jove model amb tendències suïcides i el veterà treballador d'un dipòsit de cadàvers, pintor de quadres tètrics en el seu temps lliure, que estableixen una connexió inesperada. Els austríacs es distancien dels escenaris més morbosos o desesperats que propiciava el seu punt de partida per aprofundir en la dimensió humana, tendra i vulnerable del vincle entre els protagonistes. White snail s'ha endut el premi especial del jurat i un dels Lleopards a la millor interpretació per als dos protagonistes, Marya Imbro i Mikhaïl Senkov, que encarnen personatges inspirats en les seves experiències respectives a partir en bona part de la improvisació dels diàlegs.

L'altre Lleopard a la millor interpretació l'han compartit de forma merescuda la xilena Manuela Martelli i la croata Ana Marija Veselcic per God will not help, de Hana Jusić, un drama que se situa en el context de les onades d'emigració croata a Xile al tombant del segle XIX al XX per centrar-se en els esforços d'una vídua xilena d'un d'aquests emigrants, que fa el viatge de tornada per integrar-se en la terra adusta i la família patriarcal del seu marit.

Sense Gaza al palmarès

L'absència més remarcable del palmarès possiblement és la de With Hasan in Gaza, en què Kamal Aljafari recupera material inèdit que va enregistrar el 2001 mentre buscava per Gaza un antic company de presó, unes imatges que esdevenen un testimoni des de dins de la quotidianitat d'un poble sotmès a un procés d'aïllament i destrucció. Però no era l'únic títol a concurs sobre les polítiques terroristes de l'estat d'Israel. El Lleopard a la millor direcció ha recaigut en Abbas Fahdel, director iraquià establert al Líban que a Tales of the wounded land actualitza el concepte de cinema de ruïnes per mostrar els efectes dels últims bombardejos israelians al seu país d'acollida, en una proposta que reivindica la capacitat de resiliència d'un país, el Líban, que sembla viure en un col·lapse constant. La mirada de Fahdel és més poètica que política, més humanista que revolucionària, més esperançadora (la seva filla petita es cola sovint davant de la càmera) que victimista. Però la seva pel·lícula no deixa de recollir en la conclusió com els funerals per les víctimes d'aquests atacs es tenyeixen cada cop més del verd i groc de les banderes de Hezbollah.

El Palmarès el remata una menció especial per a Dry leaf, la nova pel·lícula d'Alexandre Koberidze, el responsable de la meravellosa Què veiem quan mirem cap al cel? (2021). Lluny de proposar un títol que el refermés com un director ja amb certa tirada als circuits alternatius, el georgià retorna als seus orígens amb el seu llarg més radical, una mena de pel·lícula familiar tenyida de ficció en què emprèn un viatge per Geòrgia tot visitant els camps de futbol rurals. Una excusa per reivindicar, en un sentit similar al del Dracula de Radu Jude, un cinema als antípodes de l'alta definició i la IA generativa, i aquí molt més proper a la indefinició impressionista i a l'abstracció. I dins de la competició dels curts, els Lleopards del demà, la productora Júlia Marcó ha recollit el Premi a la millor direcció per a Segunda enseñanza, de les cubanes Aria Sánchez i Marina Meira, que compta amb coproducció catalana.