Montse Colomé: "El més al·lucinant quan et fas gran és la pèrdua de filtre"

BarcelonaDes de fa tres anys la ballarina i coreògrafa Montse Colomé (Barcelona, 1956) està de celebració. A finals del 2022 va estrenar Celebration a l'Espai Lliure, un ball parlat que és una crida compartida a viure i a envellir en companyia. L'espectacle ha voltat per Catalunya i ha estat reconegut amb el premi Serra d'Or d'arts escèniques. Aquest divendres arriba a les Preses dins del festival Ésdansa, que fins diumenge també acollirà propostes com Volumen 1 de Mucha Muchacha, Pastor de Xavier Gumà i diverses actuacions de grups de Mèxic, Colòmbia, Benín, Galícia i Geòrgia.

L’espectacle es diu Celebration. Què hi celebres?

— Quan vaig fer cinquanta anys, vaig organitzar una festa a La Caldera de Gràcia amb cinquanta dones amb qui havia tingut projectes de vida i artístics. Va ser una mena de trobada coreogràfica, vam ballar i vam estar juntes unes hores. Aleshores vaig pensar que quan en fes 65 jo els faria un regal a elles, i així va sorgir la idea de l’espectacle. Durant la pandèmia vaig trobar uns escrits que havia fet sobre el cos i la dansa, i a partir d’aquí vaig començar a crear amb la idea de celebrar la vida.

Durant bona part de la teva carrera professional estaves darrere dels escenaris, coreografiant espectacles de Comediants i de Carles Santos. Però a partir del Rèquiem de Pere Faura vas començar a fer d’intèrpret. 

— Allà em va veure molta gent i em van començar a sortir petites feines d’intèrpret. Vaig treballar en un monòleg del Pau Roca, al Moriu-vos de la Sol Picó… Amb aquest impuls em vaig animar i vaig demanar dues residències, una a La Caldera de les Corts i una altra amb la gent de Teatre Nu a Sant Martí de Tous. Me les van donar i vaig pensar que tot anava pel bon camí. 

A Celebration, el públic hi juga un paper fonamental. Per què?

— El que proposo és ballar i donar un valor al cos, perquè és l’únic que ens pertany. És personal i intransferible, però l’utilitzem poc. Rebo al públic en un ambient de discoteca i els faig ballar una peça que vaig crear quan tenia cinc anys. Quan arriba el moment d’explicar la meva història, la gent s’asseu cansada i suada. Això els posa en una situació molt diferent que no pas arribar, seure i esperar que algú balli. M’he adonat que desperta molta consciència de moure’s, fins al punt que quan acabem sempre venen a parlar-ne amb mi. 

Una de les idees que transmets és que l’important és ballar i prou, sense prejudicis.

— Amb el boom de la dansa dels anys noranta, els que ens hi dedicàvem estàvem obsedits en pujar el nivell tècnic dels nostres cossos. Teníem la necessitat de demostrar que ballàvem bé. Ara ballar bé o ballar malament ja no existeix, més enllà de la dansa clàssica, que encara està molt posada en la memòria de la gent. Jo soc baixeta i rodoneta, però no soc estúpida i aviat vaig veure que El llac dels cignes no era el meu objectiu. A banda que hi ha molts oficis relacionats amb la dansa que no es tenen en compte. No es tracta només d’interpretar, ser mestre o coreògraf: pots fer videodansa, teràpia amb dansa, documentalista… Tot són sortides professionals.

Quines reflexions planteges a l'escenari sobre el fet de ser dona i fer-se gran?

— Em baso en tres verbs: coreografiar, assistir i aprendre. Explico el meu ofici i el fet de treballar amb directors, coreògrafs i alumnes, però també altres coses com, per exemple, l'experiència d’assistir un amic en el trànsit cap a amiga. I també parlo del fet que, a mesura que ens fem grans, és fonamental no perdre la curiositat. Pel que fa al físic, em pregunto qui es va inventar conceptes com el d’atròfia vaginal o les màquines de fer mamografies. 

És la primera vegada que surts a l’escenari a parlar de la teva història en primera persona. Com ho vius?

— El més al·lucinant quan et fas gran és la pèrdua de filtre. De sobte no tinc res a guanyar ni res a perdre. De vegades, amb certs directors, no ens atrevim a dir-los les coses per por de perdre la feina, perquè el nostre és un ofici molt precari. Però ens hi hem d’atrevir. Amb l’edat aquest atreviment el tinc claríssim. Em mostro, i si a algú no li agrada, ja m’ho dirà. 

Fins al punt que quan et van donar la Creu de Sant Jordi no et vas mossegar la llengua davant de la consellera. 

— Ho vaig aprofitar per dir-li que volia parlar-hi, i farem una reunió el 17 de setembre. Hi tinc moltes expectatives. Vull explicar-li que, a partir de fer Celebration arreu de Catalunya, m’he adonat que la clau és descentralitzar la dansa. La Generalitat i les companyies es queixen des de fa temps de la falta de públic, però en comptes d’inventar-se polítiques culturals que no acaben de funcionar, seria interessant veure què passa als pobles. A Castellfollit de la Roca em va convidar una associació de dones, i ara a finals d’any hi aniré a fer un curs, a fer-les ballar. És una mica la idea que França va posar en pràctica amb l’exministre Jack Lang, que es va dedicar a obrir centres coreogràfics arreu del país que apropen la dansa no només fent espectacles, sinó també amb activitats al voltant.