La punyent ofrena de Sidi Larbi Cherkaoui a la cultura marroquina

Ihsane és un mot àrab que reflecteix un ideal espiritual de bondat i altruisme. En àrab les paraules són conceptes vagues, "pensaments nòmades", ens explica una ballarina amb traductor al català; com ho són les formes sinuoses de la seva escriptura, que es dibuixa a les parets d'una escola alcorànica on un mestre fa repetir paraules als alumnes i al públic, seguida d'una dansa de braços ondulants com la cal·ligrafia en una escena hipnòtica.

Sidi Larbi Cherkaoui arrenca així el viatge emocional de retrobament amb el seu pare, emigrant marroquí a Bèlgica, i amb la seva infantesa a Tànger, un díptic que completa l'homenatge fet a la cultura flamenca de la seva mare a Vlaemsch (chez moi). Cherkaoui ens convida a participar de la comunió que estableixen els excel·lents ballarins del Ballet del Gran Teatre de Ginebra i de la companyia Eastman, quatre músics i dos cantants que desglossen poemes i cançons tradicionals que versen sobre la pèrdua, la identitat i la reconciliació, especialment en el corprenedor pas a dos de retrobament de pare i fill. Gaudim d'un passat festiu i lluminós entre cortinatges, portes treballades d'arabescos, catifes de dibuixos geomètrics, teteres platejades i ornaments florals amb danses en grup de moviments fluids, delicats, originals i poètics, que de mica en mica es va enfosquint cap a un present cada vegada més pesant i inhumà.

L'escena de la pallissa i assassinat d'Ihsane Jarfi, un jove homosexual d'origen marroquí mort a Lieja el 2012, és impactant i commovedora, amb una coreografia delicada i alhora brutal que obre la porta a reflexionar sobre el racisme i l'homofòbia; com brutalment violenta és la seqüència en què a un ballarí li tallen la gola en una al·legoria a la matança del be que ho tenyeix tot de sang. Imatges en vídeo de mans ensangonades que deriven cap a la bandera de Palestina i a un mar de sang en un món de guerra i destrucció on tots els immigrants que no han sigut engolits pel mar moriran enterrats sota les seves pròpies catifes.

Possiblement, aquest és l'espectacle més fosc i dur de Sidi Larbi, que, amb una sensibilitat exquisida, només ens redimeix amb una cerimònia funerària d'una bellesa impressionant, amb dones sorgides de contes orientals inundant l'escenari de llànties d'oli mentre els ballarins es passen de mà en mà la sorra que acabarà cobrint el cos d'Ihsane, col·locat en un enorme cub de mashrabiya que s'eleva cap al sostre i des d'on cau la sorra que, com la cal·ligrafia tatuada en el cos dels ballarins, ens agermana a tots.