Cultura 07/08/2021

Després del #MeToo, la cultura crida #StopHomofòbia

Els artistes aixequen la veu en defensa de la comunitat LGTBI arran del repunt de violència homòfoba

8 min
Un grup de participants en una concentració a Barcelona contra l'assassinat de Samuel Luiz organitzada per l'Observatori Contra l'Homofòbia i la Plataforma LGTBI

BarcelonaLa violència contra el col·lectiu LGTBI està experimentant un repunt que té el cas més greu en l’assassinat de Samuel Luiz , que ha encès les alarmes. A Catalunya, des de l’Observatori contra l’Homofòbia, van registrar fins al 29 de juliol 146 incidències LGTBI-fòbiques, un 40% més que la mateixa data del 2020. A Barcelona se n’han produït 62, gairebé el doble que l’any passat. 25 d’elles són agressions, entre les quals hi ha l’atac brutal a quatre homes gais a la platja del Somorrostro .

A Barcelona, l’any passat es van produir 115 casos de discriminació LGTBI-fòbica, 74 dels quals per homofòbia, 18 per transfòbia, 14 per LGTBI-fòbia i 7 per lesbofòbia, segons l’informe de l’Observatori de les Discriminacions. El gran gruix dels casos, un 83,6%, es va produir entre particulars, mentre que un 7,8% va tenir lloc en empreses i entitats privades, un 6% a l’administració pública i un 2,6% en els cossos policials. "La gent està sent més valenta i està denunciant més, i sobretot està identificant més què és l'homofòbia", diu l'artista Daniel Gasol. "Tots hem patit homofòbia des de petits", subratlla. “Hem detectat un fenomen de visibilitat dels discursos que promouen la violència”, alerta Rodrigo Araneda, el president de l’associació barcelonina ACATHI - Migració, Asil i Diversitat LGBTI .

Donar visibilitat a l'homofòbia

El discurs LGTBI-fòbic es veu legitimat políticament

“Els mitjans de comunicació tenen una part de la responsabilitat d’aquest fenomen perquè donen visibilitat a partits com Vox, i durant la campanya de les eleccions generals es va vehicular discursos sobre migrants i altres col·lectius sense que ningú els hagi qüestionat profundament”, explica Araneda. La visibilitat, defensa, ha esperonat els que s’identifiquen amb discursos excloents i intolerants per cometre agressions. “S’han vist validats públicament i han gosat fer coses que abans no s’havien atrevit a fer”, afegeix.

Davant d’aquesta situació, creadors de diferents disciplines han potenciat el seu vessant activista i han reaccionat denunciant episodis violents que han viscut. Un dels més sonats ha sigut l’actor Francesc Cuéllar, que al juny va explicar en un vídeo al seu perfil d'Instagram que tres adolescents l’havien increpat a ell i al seu company de pis amb insults homòfobs. El vídeo té gairebé 30.000 visualitzacions i més de 250 comentaris de suport. “L’homofòbia ha existit sempre, però des que es va aprovar el matrimoni igualitari la gent no s’atrevia. Amb l’empoderament de l’extrema dreta la gent ha sortit de la caverna”, diu el dibuixant Sebas Martín. Ell no ha patit cap agressió, però té amics que estan casats que ara tenen “por” d’anar agafats de la mà per Barcelona. "Jo no tractava la LGTBI-fòbia en les meves novel·les gràfiques des dels anys 90 o els primers anys 2000. Aleshores era un fet anecdòtic. Qui m’havia de dir que la meva última novel·la gràfica titulada Mi novio, un virus y la madre que lo parió (La Cúpula) estaria tant d’actualitat, perquè hi tracto molts episodis d’agressions. És esgarrifós”, explica Martín.

Una pàgina de la novel·la gràfica de Sebas Martín 'Mi novio, un virus y la madre que me parió' on l'autor denuncia les agressions homòfobes
Una pàgina de la historieta de Sebas Martín "Bates a debate", apareguda a la revista de còmic gai 'Claro que SÍ', editada per La Cúpula

“Hi ha una tensió entre el guany de drets i la valentia que molts han tingut per denunciar i els sectors més conservadors de la societat i de l’extrema dreta, que s’ha vist legitimada a nivell polític”, coincideix l’acàdemic, gestor cultural i escriptor Isaias Fanlo. A ell mateix el van amenaçar al metro per la seva condició d’homosexual. “Encara que sigui una cosa petita, hem de denunciar-ho, per cridar l’atenció a la societat que aquest és un problema que tenim en el nostre dia a dia, amb més o menys intensitat”. Fanlo explica com es va haver d’enfrontar a “la vergonya” que encara s’associa al fet de denunciar. “En el moment que ho expliques, la cosa es fa real, i encara es fa més feixuga i més dolorosa. I sobretot en el cas dels homes, que ens han educat sota la premissa que hem de ser forts. Aleshores et surt la vergonya d’acceptar la teva vulnerabilitat", explica. “Cada dia entre el meu cercle d’amics compartim notícies d’agressions que s’estan produint contra persones LGTBI constantment”, diu des de Berlín el cineasta de cinema adult gai alternatiu Noel Alejandro . “És molt temptador per a un sector de la societat bolcar la seva ràbia i la seva impotència contra un sector reprimit o que està per sota –afegeix–. Per això s’han de posar límits. Berlín és molt d’esquerres, hi ha una contenció molt forta amb el partit Alba Daurada, que està completament marginat. No és com a Espanya, que tothom pacta amb Vox”.

Però aquestes denúncies es poden convertir en una arma de doble tall: “Estem acostumats a combatre aquests discursos donant-los visibilitat, i això no els aminora sinó que els dona més potència”, adverteix Araneda. “No hem treballat la convivència en la diversitat. La discriminació també pot ser una qüestió interseccional. Hi ha persones que són discrimades no només perquè són gais, lesbianes, trans, o per la seva expressió de gènere, sinó també perquè són estrangeres, o ho semblen ”, diu Araneda.

Activisme a través de l'art

Una obra de Guillem Clua que ressona en l'actualitat

El dramaturg Guillem Clua , conegut per les dues exitoses entregues d’Smiley, i Justícia , per la qual va guanyar el Premio Nacional de literatura dramàtica, assegura que el seu activisme va sorgir “espontàniament”, com diu ell mateix, i que es va fer més visible al llarg dels anys, sobretot ara que s’han enlairat uns discursos basats en “l’opressió, la discriminació i la burla”. En el cas de la primera part d’Smiley va “sabotejar” els mecanismes d’una comèdia romàntica clàssica i els va posar al servei de dos homosexuals. Va quedar sorprès de l’èxit de l’obra i també que es convertís en una eina d’agitació política en països com Itàlia i Xile i a l’Europa de l’Est. Ara Guillem Clua assegura que ha patit “microagressions” que feia temps que no vivia, que hi ha més gent que s’aixeca de les funcions de les seves obres, i que rep “respostes més agressives” a les xarxes socials.

El dramaturg Guillem Clua en una imatge d'arxiu
Ramon Pujol i Albert Triol a 'Smiley. Després de l’amor'

Per a Guillem Clua s’ha produit un “retrocés en tots els àmbits”. “Potser després de l’aprovació de la llei del matrimoni igualitari va haver-hi una certa autocomplaença i ens vam adormir sobre els llorers”, adverteix l’autor, que ha quedat sorprès per l’actualitat d’una altra obra seva, La golondrina, de la qual Emma Vilarasau estrenarà la versió catalana a la tardor a La Villarroel. L’origen de l’obra es remunta a la massacre de la discoteca Pulse d’Orlando el 2016 i els dos protagonistes discuteixen sobre si va ser un atemptat homòfob o no, el mateix que ha passat en el cas de l’assassinat de Samuel Luiz. “És esfereïdor com s’està repetint el que vaig veure als Estats Units. En sis anys no hem après res”, lamenta l’autor.

“L’art és des d’on realment podem transformar creences i imaginaris –diu el guionista, escriptor i activista Ian Bermúdez–. És on podem incidir amb força i criticar el que la societat encara no està veient, no ens està donant espai o ens censura”. Bermúdez és l’autor, entre altres, dels guions de dues novel·les gràfiques, Transito i Transitem (Pol·len Edicions), i va ser el coordinador juntament amb el guionista Ian de la Rosa del programa de la Sala Beckett DebuT* –que defensa que les històries amb persones transsexuals siguin explicades recollint els seus propis punts de vista i que els personatges els interpretin trans–. “No havia tingut por mai, però sí que vaig començar a notar coses, les mirades de dalt a baix, i sentir-te incòmode a la platja i en altres llocs, després de fer la transició i començar a sortir amb algú altre que s’anomena noi”, explica. La ultradretana Hazte Oír va incloure Transito entre els llibres que denunciaven.

La dificultat de denunciar

No tots els col·lectius tenen eines per fer-se sentir públicament

Carla Rovira es va formar com a actriu, i quan va començar a fer les seves pròpies creacions, com Màtria , va introduir-hi les seves preocupacions d'esquerres, feministes i antiracistes. És conscient del seu "privilegi" com a dona blanca encara que pateix opressions pel fet de ser lesbiana. "Ens hauríem d'apartar, perquè aquests altres col·lectius ja tenen una veu, no els hi hem de donar, i hem d'analitzar des de quin prisma ens mirem la diversitat des de la blanquitud", explica. També l'afecten les problemàtiques del col·lectiu LGTBI: "La meva parella és una dona trans, treballa en el món de l'escenografia i els llums, i em diu que no hi ha dones trans en aquest camp".

Portada de la novel·la gràfica 'Transitem', d'Ian Bermúdez i Lucía de Palau