Cinema
Cultura28/04/2021

'Earwig y la bruja': encanteris digitals i canvi de cicle a l'estudi Ghibli

La mítica productora japonesa debuta en el CGI de la mà del fill del mestre Miyazaki amb un petit conte sobre una nena òrfena

'Earwig y la bruja'

(3 estrelles)

Direcció: Gorô Miyazaki. Guió: Keiko Niwa i Emi Gunji a partir del llibre de Diana Wynne Jones. 82 min. Japó i Estats Units (2020). Animació. Estrena als cinemes

Cargando
No hay anuncios

No ha de ser fàcil créixer sota l’ombra d’una llegenda del cinema, però sempre arriba el dia en què s’ha de matar el pare i ni tan sols l’equip del mític estudi Ghibli pot alliberar-se d’aquest tràgic destí. Goro Miyazaki, fill del mestre Hayao, firma com a responsable d’Earwig y la bruja, la primera pel·lícula cent per cent CGI (imatges generades digitalment) de la casa japonesa d’animació, sempre celebrada per la seva fidelitat al 2D i per una manera artesanal, gairebé íntima, d’entendre el dibuix. Miyazaki fill passarà a la història per aquesta fita sísmica, però l’efecte del terratrèmol, avancem, no dinamita l’essència de Ghibli, tot i que es innegable l’impacte visual i la sensació d’estranyesa davant aquest primer esbós digital. Perquè Earwig y la bruja sembla més una temptativa de pel·lícula que no pas un dels opus aclaparadors característics de Miyazaki pare. Es tracta, per tant, d'un exercici irregular però respectuós amb el llegat de la generació prèvia, humil i continuista malgrat les noves tècniques de dibuix utilitzades. D’altra banda, aquest curiós experiment amb gasosa en cap moment amaga que els resultats, visuals i narratius, són millorables.

Tràiler d''Earwig y la bruja'
Cargando
No hay anuncios

És cert que Miyazakil pare està darrere de la història, però no ha de ser casual que Miyazaki fill adapti la novel·la infantil del 2011 de Diana Wynne Jones –l’escriptora d’El castell ambulant–, un modest conte sobre una nena òrfena adoptada per una bruixa i un dimoni. La trama mínima i domèstica que s’estableix entre la petita Earwig, la Bella Yaga i Mandràgora obre la porta a una lectura en clau metacinematogràfica entranyable que ens recorda que les tecnologies canvien però Ghibli, al cap i a la fi, funciona com una família.