“Em costa creure que algú de Croàcia i jo no siguem iguals”

BarcelonaEl 1991 la família de Stefan Ivancic va marxar de Belgrad fugint de la guerra i va venir a viure a Barcelona. Ell tenia sis anys i només va trigar un parell de mesos a parlar en català i castellà. El 2009, després de llicenciar-se com a enginyer tècnic, va decidir tornar a Belgrad a estudiar cinema. Només havia estat a la ciutat de vacances, a l’estiu, i tenia ganes de passar-hi una temporada llarga. I encara hi viu. En aquest temps ha rodat curts com Soles de primavera i Moonless summer, seleccionats en festivals de prestigi com Canes, Rotterdam, San Sebastià i Visions du Réel. Són retrats poètics de l’adolescència en què es filtra el pes del passat, la guerra i l’exili. Una visió íntima i política del que suposa per a la seva generació ser d’un país que ja no existeix.

“La identitat és un problema -diu Ivancic-. Jo vaig néixer a la República Socialista Federal de Iugoslàvia, i és d’on em sento. Aleshores marxo i quan torno s’ha convertit en una altra cosa, la República de Sèrbia. I no és que no em senti serbi, però no m’identifico amb cap nacionalisme. Per a mi algú de Croàcia no és «l’altre». Vam néixer al mateix país, parlem la mateixa llengua... Em costa creure que no siguem iguals”.

Les conseqüències de la guerra

Ivancic ha tornat a Barcelona uns dies per presentar fins divendres el cicle de la Filmoteca Jove cinema a l’antiga Iugoslàvia. 20 anys després de Dayton, que ha programat juntament amb el crític i balcanòfil Miquel Martí Freixas. “La idea era incloure directors que han començat a dirigir en els últims 20 anys -explica el cineasta-. A diferència d’altres generacions, la seva mirada no està focalitzada en la guerra, sinó que parla de les conseqüències, de com influeix actualment en les relacions de la gent”. Però ni tan sols obviant la guerra es poden evitar les situacions dramàtiques: a Flotel Europa, Vladimir Tomic recorda com ell i un nombrós grup de refugiats van arribar en vaixell a Dinamarca als 90 i van haver de viure una llarga temporada al mateix vaixell, amarrat al port, en dures condicions. L’altra cara d’aquest fenomen és Abdul i Hamza, que mostra com des del 2011 l’antiga Iugoslàvia s’ha convertit en ruta de pas per als fluxos migratoris del Pròxim Orient cap a Europa. “És molt interessant, perquè Iugoslàvia mai havia tingut població immigrant -apunta Ivancic-. Però la reacció de la gent i fins i tot de l’estat ha sigut força bona”.

El que uneix els diferents autors del programa, segons Ivancic, és el “sentiment de cerca, de sentir-se vius, de trobar alguna cosa que t’afirmi des d’un punt de vista identitari, emocional o físic”. Ell mateix forma part d’un grup de sis o set directors que s’ajuden per tirar endavant els respectius projectes. “No tenim bons productors a Sèrbia, així que ens ho hem de fer entre nosaltres”, explica. Fa anys que intenta produir un llarg que dirigiria un amic, Ognjen Glavonic, sobre uns crims comesos per les forces sèrbies a Kosovo contra civils que l’estat va intentar esborrar abans de la intervenció de l’OTAN. “Els fets es coneixen des del 2011 però ningú fa res per perseguir els culpables ni per homenatjar les víctimes. Tenim finançament de tothom excepte del govern serbi”, es lamenta.

Ivancic no preveu de moment tornar a Barcelona, on viuen els seus pares i el seu germà petit. “Potser algun dia, però ara em sento més bé a Belgrad -diu-. El panorama polític és horrible, però les coses que m’interessa filmar són allà. Si vingués aquí no sé què filmaria”.