Espanya reinvindica a la Biennal el talent dels joves i de les dones

VenèciaEl pavelló espanyol de la Biennal d’Arquitectura torna a ser un espai de reflexió, tot el contrari d’un aparador: si fa dos anys va guanyar el Lleó d’Or analitzant els estralls de la crisi econòmica, enguany l’arquitecta i investigadora Atxu Amann reivindica el talent dels joves i les dones per parlar del “futur de l’arquitectura” o d’un “present alternatiu”, ja que tots els continguts sorgeixen d’entorns d’aprenentatge. “L’interessant no era crear unes estructures increïbles per demostrar que som molt bons, perquè ja sabem que ho som -explica Amann-, sinó plantejar-nos què passarà”. A més, durant l’anàlisi de les propostes van descobrir que un 65% eren de dones: “És molt important i és la primera vegada que passa. Encara que hi hagi gent que negui aquesta característica fonamental del segle XXI, la veritable revolució, i també és així en l’arquitectura, vindrà de la mà de la dona, perquè són les que introduiran el temps, l’afecte i totes les noves variables des d’unes capacitats tecnològiques increïbles”, subratlla la comissària, que ha treballat conjuntament amb quatre comissaris adjunts i 12 experts.

L’interior del pavelló està “tatuat”, com diu Amann, amb 142 de les 420 propostes que van rebre a través d’una convocatòria oberta, i la resta es poden consultar en un pavelló virtual igual que el físic. Aquest volum ingent d’informació i imatges està organitzat segons 55 paraules que defineixen l’arquitectura del present, com ara cooperativa, quotidiana, experimental i múltiple. “Hi ha projectes sobre Airbnb, però no per regular-lo críticament, sinó que observen que hi ha la necessitat d’allotjar en llocs que no són habitatges, i plantejaments d’habitatges específics per a gent que viu sola. Aquí l’habitatge es dissol i es reivindica el nomadisme que vivim”, explica la comissària.

En general, el to de l’exposició és optimista i polític. “ Crítica és la paraula que ha triat la majoria, gairebé un 60%. És molt important perquè en la nostra època no fèiem una arquitectura crítica. Fèiem crítica de tot, però no hem sigut autocrítics”. Tot i així, la comissària subratlla que la crítica es du a terme des d’una perspectiva “afirmativa”. Aquest potencial analític de la realitat també es troba en la reflexió sobre la ciutat: “Aquests estudiants entenen que la dualitat que ha regnat en tots els camps des de sempre ha sigut una estratègia del poder per controlar-nos. I en arquitectura això ha sigut especialment salvatge. Separar la dona dins de casa i l’home a fora, el dia i la nit, el públic i el privat... En el moment que destrueixes la dualitat i la canvies per una realitat canviant i mutant, tot és molt més fàcil”, diu la comissària, que està convençuda que els joves crearien “un món molt millor” si tinguessin l’oportunitat de treballar si el sector no estigués copat pels veterans. Un altre dels punts forts del pavelló és la reivindicació d’una arquitectura temporal: “Els edificis no han de perdurar, són per a temps determinats, amb ritmes determinats”, diu Amann.

El desplegament teòric de la mostra, que porta per títol Becoming, deixarà rastre en el pavelló, ja que el públic contribueix a plantar un jardí en un espai fins ara abandonat. Entre els participants hi ha entitats com ara la barcelonina Arquitectes de Capçalera i l’arquitecte Santiago Cirugeda.

Pel que fa als casos d’estudi, hi ha la tanca que Trump proposa a la frontera mexicana, que també pot ser la de Ceuta; l’urbanisme de Benidorm; un espai construït amb 22.000 ampolles de plàstic; projectes arquitectònics per a Mart, i la Casa dels Desitjos, un habitatge per a persones de més de 70 anys. Per a la comissària, aquesta obra aborda la necessitat de pensar l’arquitectura en clau de gènere i amb la idea que els edificis puguin anar canviant.

Al marge de vèncer el pessimisme, les propostes de Becoming també reflecteixen com els arquitectes busquen nous camins en la professió: “Només construeixen un 20% dels arquitectes; la resta han hagut de buscar noves àrees”, conclou Atxu Amann.