De Fuerza Nueva a ETA passant per Pujol: així va ser la Transició que va captar Carlos Bosch
L'Arxiu Nacional de Catalunya mostra les imatges d'un fotògraf que va viure al límit
Barcelona"El meu pare no xiuxiuejava, cridava, i per això ens commouen tant les seves fotografies", explica Agustina Bosch, la més gran de les quatre filles que va tenir el fotògraf, antropòleg i artista, Carlos Bosch (Buenos Aires, 1945 – 2020). Certament, era un home arrauxat perquè no l’aturava res. El novembre de 1976, mentre es passejava pel centre de Madrid amb les càmeres penjades al coll, va veure com un grup d’homes i dones feixistes de Fuerza Nueva pujaven a un autobús per anar a Paracuellos de Jarama. Es va inventar que era fill d’un soldat franquista i els va acompanyar. No seria l'última vegada, perquè durant tres anys es va infiltrar a molts actes d’aquest grup d’extrema dreta. Algunes de les fotografies, on es veu com s’apropa moltíssim al seu objectiu perquè treballava amb una càmera de 35 mm, es poden veure a Transmet Transició. Carlos Bosch. 1976-1981. L’exposició, que forma part del festival Lumínic, es pot visitar fins al setembre a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
El títol marca com a límit el 1981, però hi ha una fotografia, que forma part de l'exposició, que va fer el 1983, i li va costar la feina al diari El País. "A la imatge es pot veure el president Jordi Pujol endormiscat enmig d’una desfilada militar. Bosch va anar primer al seu cap de Catalunya, Antonio Franco, que no li va voler publicar. Després se’n va anar a Madrid i Juan Antonio Cebrián, aleshores director del diari, sí que li va publicar", explica el comissari de l’exposició, Manel Sanz. Tres anys després de la publicació d'aquella fotografia, el fotògraf es va instal·lar a Luxemburg amb la seva dona i les seves dues filles. Allà, quan va tenir la seva tercera filla, es va convertir en el primer home d’aquell país de rebre un subsidi de maternitat.
Sense filtres
"He heretat la part revolucionària i anarquista, ell era extremadament sensible davant la injustícia social", explica la seva filla gran. Aquesta sensibilitat es pot palpar a l’exposició que mostra a través d’una sèrie de 60 fotografies, de manera força crua, alguns esdeveniments dels anys de la Transició. Hi ha imatges, com les dels malalts de l’Asil del Parc (un hospici i asil municipal que va funcionar entre els anys 1896 i 1977, on ara hi ha la Universitat Pompeu Fabra), que són com rebre un cop i queden clavades a la retina. Al mateix passa amb les que va fer als malalts de la colza el 1981. La seva mirada era inconformista i no hi ha filtres a l’hora de mostrar les barbaritats del món. "Quan va fotografiar una dona que s’estava morint d’inanició al nucli antic de Barcelona, va decidir treure-li la roba que li havien posat i tornar-li a posar les calces amb les quals l’havien trobat i envoltar-la d’espelmes. Hi va haver una manipulació, però va tenir un efecte positiu, perquè la dona va rebre ajuda", diu Sanz.
"Quan es va obrir l’hemicicle del Parlament, el 1977, era la primera vegada des del final de la Guerra Civil, Bosch també hi va entrar i va fotografiar els escons amb totes les teranyines", detalla Sanz. A la nit de les eleccions del juny de 1977, el fotògraf es va passejar pel nucli antic de Barcelona i va entrar en un bar per fotografiar una dona, amb la mirada molt cansada, que sosté una gallina. Una altra imatge de la barbàrie, que tampoc és fàcil de digerir, és la de l’exhumació de l'últim afusellat pel franquisme a Catalunya, Jon Paredes, conegut com a Txiki. El fotògraf va captar el moment en què el treien, perquè la seva família se’l va emportar a Zarautz.
Bosch va haver de fugir de l'Argentina, d’un dia per l’altre, el 19 de novembre de 1975. El van alertar que si no marxava, el més probable és que l’assassinessin, perquè estava vinculat amb grups d’esquerra. Allà es va formar com a fotògraf a l’Editorial Abril, va ser soci d’AGRA. I cap de fotografia del diari Notícias. Va arribar a Barcelona just amb la mort de Franco. Pocs mesos després, va fotografiar la primera manifestació a l’estat d’orgull LGTBI, que va tenir lloc a Barcelona el 26 de juny de 1977. A Bosch el va atonyinar la policia. "Era molt valent i es posava a primera línia. Interviu va publicar totes les fotografies i una ressenya on explicava que Bosch havia estat apallissat", diu Sanz. Poc després, hi va haver una reunió de fotoperiodistes i Bosch es va convertir en un dels fundadors de l’Associació de Reporters Gràfics de Barcelona, que més tard esdevindria el Sindicat de la Imatge UPIFC. De fet, aquesta selecció de 62 imatges, les úniques que hi ha a Catalunya i que estan dipositades a l’Arxiu Nacional de Catalunya, va formar part d’una edició de l’Agenda de la Imatge, la revista editada pel Sindicat de la Imatge. La resta del fons del fotògraf està a l'Argentina.
Un mestre per a molts fotògrafs
El fotògraf va treballar a molts fronts. Va cobrir la invasió soviètica a l’Afganistan, amb el periodista Xavier Vinader va fer un reportatge de trobades clandestines amb ETA, va capturar Salvador Dalí postrat en el llit d’un hospital i va immortalitzar el rei emèrit fent-li ganyotes. Va treballar al Correo Catalán i a la revista Cambio 16 i com a editor gràfic de Primera Plana. També al Periódico de Catalunya, a Interviu i a la delegació del diari El País a Catalunya. "Sobretot va ser un mestre —destaca Sanz—. Quan va arribar aquí tenia molt bagatge i va ser el primer a crear la figura de l’editor gràfic", afegeix.
"Als anys 70 a Barcelona els germans Pérez de Rozas tenien el monopoli perquè eren franquistes. Hi havia una nova formada de fotògrafs que eren molt desvergonyits, però no en teníem referències, no hi havia pràcticament llibres. Per sort va aterrar Carlos Bosch. Al principi va tenir una època molt dura, fins i tot dormia sobre un matalàs al laboratori", recorda el fotògraf Pepe Encinas. "Va ser el nostre mestre perquè érem autodidactes. Tot el que he après ha estat gràcies a Carlos Bosch", afegeix Encinas. La directora de l’Arxiu Nacional de Catalunya, Pilar Cuerva, valora la història que explica l’exposició: "És un missatge del passat que ens transporta al futur, fent arribar aquest període a les futures generacions".