Mor el gran còmic Gene Wilder
L’actor nord-americà, de 83 anys, deixa per a la història pel·lícules com ‘El jove Frankenstein’
Barcelona–És vostè el doctor Frankenstein, oi?
–És Fronkonstin.
–Em pren el pèl?
–No, es pronuncia Fronkonstin.
–Ah! I diu vostè també Frodorick?
–No, és Frederick.
–I per què no és Frodorick Fronkonstin?
–Perquè no! És Frederick Fronkonstin. I vostè deu ser l’Igor, oi?
–No! Es pronuncia 'Aigor'.
–Ah! A mi em van dir que era 'Igor'.
–Doncs no! El van enganyar!
Aquest diàleg el mantenen Marty Feldman, fent del tinyós geperut Igor, i Gene Wilder en l’inoblidable 'El jove Frankenstein' (1974), de Mel Brooks, una aristocràtica, descreguda i memorable versió del doctor imaginat per la fèrtil ment de Mary Shelley. Wilder, còmic genial capaç d’injectar tots els matisos incrustats entre la fragilitat i la bogeria dels seus personatges, va morir ahir a casa seva, a Connecticut, als 83 anys.
Expliquen els que l’estimaven que quan va començar a notar els terribles efectes de l’Alzheimer es va voler retirar a descansar, que el deixessin en pau i que ningú li donés la tabarra. Aquell actor jueu nascut a Milwaukee, de somriure sorneguer i explosiva expressivitat que de jove havia exercit de psicòleg i que tantes riallades havia regalat a milions d’espectadors, volia fer mutis discretament, esperar en pau l’hora final que el reuniria a la fi amb la seva dona –i parella artística en diversos films–, Gilda Radner, morta de càncer molt jove l’any 1989, una absència que mai va aconseguir superar.
Inquiet i polifacètic
Wilder va ser un artista insospitadament inquiet i polifacètic. Va estudiar interpretació a la universitat i de seguida es va interessar pel teatre. El seu primer paper destacat a Broadway va ser el 1963 al costat de Kirk Douglas a 'Algú va volar sobre el niu del cucut', adaptació de la novel·la de Ken Kesey que Jack Nicholson faria tan popular al cinema 12 anys més tard. Després de debutar a 'Bonnie & Clyde' (1967), al cinema la fama li va arribar gràcies a 'Els productors' (1967), que li proporcionaria la seva única nominació a l’Oscar d’interpretació. Amb Mel Brooks va repetir sis anys després a 'El jove Frankenstein', i llavors ja era una estrella del cinema còmic. Va ser Willy Wonka –el gran personatge de Roald Dahl–, molts anys abans que Johnny Depp, a 'Un món de fantasia' (1971), que a casa nostra va arribar amb el mateix nom que la novel·la, 'Charlie i la fàbrica de xocolata'. La van seguir 'Selles de muntar calentes' (1974), també a les ordres de Mel Brooks, i els seus treballs amb directors de la categoria de Stanley Donen ('El petit príncep', 1974), Robert Aldrich ('El rabí i el pistoler', 1979) i Woody Allen ('Tot el que ha volgut saber sempre sobre el sexe...', 1972).
El seu esperit inquiet el va portar a engegar els seus propis projectes, concretats en la direcció i el protagonisme de diversos films com 'El germà més llest de Sherlock Holmes' (1975), 'El millor amant del món' (1977) i sobretot 'La dona de vermell' (1984), icona de la comèdia dels anys 80 que el temps ha conservat com una amarga i desencantada mirada al món de la parella. Amb Richard Pryor va formar una explosiva i surrealista parella còmica bicolor: 'L’exprés de Chicago' (1976), 'Bojos rematats' (1980), 'No em cridis que no et veig' (1989) i 'No em menteixis que et crec' (1991), la seva última pel·lícula. Avui el doctor Fronkonstin ja descansa eternament. Es mereix el repòs dels millors.
De Willy Wonka al doctor Frankenstein passant per l’home atabalat pel desig
‘Un món de fantasia’
Un Gene Wilder molt precís va ser Willy Wonka en aquesta adaptació del llibre 'Charlie i la fàbrica de xocolata', de Roald Dahl, dirigida per Mel Stuart el 1971. Amb els anys el film es va convertir en un clàssic del cinema familiar.
‘El jove Frankenstein’
Wilder va col·laborar sovint amb el director i productor Mel Brooks com a actor, i en aquest cas també com a guionista, una feina per a la qual va ser nominat a l’Oscar. Wilder fa d’un doctor Frankenstein superat per les circumstàncies.
‘La dona de vermell’
El vestit vermell de Kelly Le Brock i la cançó 'I just called to say I love you', de Stevie Wonder, van ser dos dels reclams d’aquesta comèdia dirigida per Wilder el 1984, en què ell mateix interpreta un home assetjat pel desig i la fidelitat.
‘No em cridis que no et...’
Gene Wilder i Richar Pryor van ser parella còmica en quatre films en què per sobre de tot brillava la capacitat de tots dos de jugar amb els recursos còmics. Arthur Hiller, director de 'No em cridis que no et veig' (1989), els deixava fer.
