"Els britànics, com a Irlanda, van posar en pràctica el càstig col·lectiu a Palestina"

BarcelonaA Fidai film, del cineasta palestí Kamal Aljafari (Rambla, 1972), comença amb la destrucció, durant la invasió del Líban del 1982, del Centre d'Investigació Palestina, creat el 1965 per recollir fotografies, pel·lícules i documents sobre la història del país. Els soldats israelians hi van entrar, s'ho van emportar tot i van destruir l'edifici. No era la primera vegada que intentaven emportar-se aquest arxiu de la memòria col·lectiva palestina. A la dècada dels setanta hi van enviar una carta bomba i van fer explotar un cotxe davant l'edifici. Després del 1982 hi va haver un altre intent de recuperar documentació sobre la història palestina, però van tornar els atacs. "Els israelians van ser molt persistents", explica Aljafari. "Quan es tracta de buscar respostes, la lògica no serveix. Ells només pensen com a militars. Creuen que tot és propaganda i que tot el material és útil per estudiar l'enemic. Construeixen una mena de catàleg on descriuen, per exemple, com un nen camina per un camí enfangat. Em pregunto quin perill hi ha en això", afegeix.

Aljafari és el convidat principal de la cinquena edició del festival La Inesperada de Barcelona, que té lloc a la Filmoteca fins al 23 de febrer. És una oportunitat per veure títols internacionals i d'autors locals de no-ficció que no circulin prou pels festivals i els canals d'exhibició habituals, i una finestra oberta a altres maneres d'explicar històries. Al film del cineasta pràcticament no hi ha paraules ni té la intenció d'informar sobre la situació del país com ho faria un document periodístic. És molt poètic, amb imatges de violència i brutalitat però també d'una Palestina rural, del segle passat, molt bucòlica.

"No podia recuperar el material de l'arxiu i el que vaig fer és intentar trobar el màxim d'altres arxius i recursos per crear una altra narrativa, una mena de resistència cinematogràfica. No soc historiador, però, amb totes les limitacions que tinc, he intentat construir una història de Palestina que comença amb el Mandat Britànic. Va ser aleshores quan es va construir tota l'estructura d'opressió i de càstig que més tard van fer servir els israelians. Fins i tot utilitzen les mateixes comissaries. Els britànics, com a Irlanda, van posar en pràctica el càstig col·lectiu. Van matar o malferir un 10% de la població palestina", afirma Aljafari.

El cinema com a resistència

Les imatges de camps cultivats, basses, muntanyes esquitxades de coves, pobles i homes i dones treballant podrien ser les de qualsevol altre país mediterrani. "Quan veus aquestes imatges t'adones com tot es pot interrompre amb una ocupació i tot el patiment que comporta. Jo treballo sobretot amb les imatges i amb la poesia. Crec que la poesia pot ser una gran arma de resistència i també donar veu als palestins. Ens ho han pres tot, els arxius, la terra. No tenim res, fer pel·lícules és una manera de continuar existint", diu Aljafari.

Amb tot plegat el cineasta aconsegueix l'empatia del públic. "No parlo només dels palestins, sinó en general de la condició humana. Els israelians tenen molts recursos, i amb la seva propaganda han aconseguit deshumanitzar-nos als ulls del món, separar-nos de la resta. A Palestina hi ha arribat molta gent, per exemple els armenis que van fugir de la neteja ètnica que va emprendre Turquia. Som una barreja d'ètnies i, per tant, també d'històries i narratives", afirma.

Palestina no té una indústria cinematogràfica com poden tenir altres països. A més, hi ha desarrelament. Molts cineastes viuen a l'exili, com Aljafari, que va marxar de Palestina fa 25 anys i ha viscut en diferents països d'arreu del món. "Els israelians tenen una gran estructura i molts diners. Nosaltres som un país petit, sense aliats, però crec que cada vegada hi ha més empatia per tot el que està passant a Gaza. Aconseguir aquesta empatia és una lluita diària. No podem parlar de cinema palestí en el sentit industrial, però hi ha molts palestins repartits pel món que intenten fer-se sentir a través del seu art. És molt important explicar tot el procés de deshumanització –afirma–. El que ha passat a Palestina podria passar a molts altres llocs. Ha estat un procés llarg de la propaganda israeliana fer creure a la seva pròpia societat, i a altres països, que la nostra vida val menys que la dels altres".

Els cineastes, atrapats

Totes les atrocitats que viu el poble palestí fan que els seus cineastes pràcticament no tinguin marge per parlar d'altres coses. "D'alguna manera estem atrapats, ens agradaria alliberar-nos i poder explicar altres coses, però ara mateix és difícil no parlar de les condicions en què vivim, perquè el que està en perill és la nostra pròpia existència. He viscut a Alemanya i no es diferencia gaire del que va passar durant el nazisme. Algunes vegades veig els telenotícies israelians, i els periodistes hi diuen que no hi ha ningú innocent a Gaza, que se'ls ha de matar a tots. Són temps molt foscos".