Una lliçó de cinema a càrrec de dos titans

BarcelonaAlfred Hitchcock és un dels fars de la cinefília mundial, un tòtem més enllà del bé i del mal amb un estatus cultural i artístic fora de discussió. Però no sempre va ser així. A finals dels 50, quan la carrera de Hitchcock vivia una esplendorosa plenitud artística i comercial, la crítica menystenia les seves pel·lícules: el consideraven un director efectista, representant de la indústria; no un artista, sinó un cineasta comercial i sense personalitat.

Els primers que van esquerdar aquesta visió monolítica van ser els joves crítics de la revista Cahiers du Cinéma, futurs integrants de la Nouvelle Vague, que van reivindicar amb passió el cinema del director. Chabrol, Rohmer, Rivette... Tots admiraven el seu geni i el van defensar a les pàgines de Cahiers du Cinéma -fins i tot amb l’oposició inicial del fundador de la revista, André Bazin-, però va ser François Truffaut qui va anar més lluny en la reivindicació de l’autor de Psicosi. Sobretot quan, convertit ja en cineasta, va comprovar en persona el menyspreu de la crítica americana per Hitchcock durant una visita a Nova York el 1962 per presentar Jules i Jim. Després d’elogiar La finestra indiscreta, un d’aquells crítics li va dir a Truffaut: “A vostè li agrada La finestra indiscreta perquè, no sent de Nova York, no coneix el barri de Greenwich Village”. Ell va respondre-li: “ La finestra indiscreta no és un film sobre la ciutat, sinó sobre el cinema, i jo conec el cinema”.

Truffaut va tornar dels Estats Units tan sorprès i indignat per l’estupidesa dels crítics americans que va decidir donar-los una lliçó. I quina millor lliçó que una entrevista amb el mestre en persona. El resultat acabaria prenent la forma de llibre, El cine según Hitchcock (Alianza Editorial), que no només transformaria profundament la percepció de l’obra de Hitchcock, sinó que tindria un gran influència en la crítica de cinema i en la carrera de molts directors.

Documental i 50è aniversari

D’aquesta històrica entrevista parla extensament el documental Hitchcock/Truffaut, que divendres passat va arribar als cinemes. La pel·lícula, dirigida pel crític britànic Kent Jones, té la participació de cineastes tan destacats com Martin Scorsese, David Fincher, Wes Anderson, Olivier Assayas i Peter Bogdanovich, que parlen de l’obra de Hitchcock i la importància d’un llibre que Alianza Editorial ha reeditat coincidint amb els 50 anys de la seva publicació original.Truffaut ja havia entrevistat Hitchcock el 1955 durant el rodatge d’ Atrapar un lladre a la Costa Blava francesa. Com explica al pròleg del llibre, ell i Chabrol van anar a l’estudi on treballava el director i van acabar per accident remullats al fons d’una piscina. Quan els va veure tot xops i tremolant, Hitchcock es va compadir i els va proposar moure l’entrevista a l’endemà. Pocs anys després se’ls va tornar a trobar en una roda de premsa i els va saludar. “Nois, penso en vosaltres dos sempre que veig entrexocar els glaçons de gel d’un vas de whisky”, va dir.

L’entrevista del llibre tindria lloc el 1963 als estudis Universal de Los Angeles al llarg de diversos dies. En total, serien 50 hores de conversa entre els dos directors, acompanyats d’una intèrpret i un magnetòfon. Hitchcock hi va accedir després de llegir -“amb llàgrimes als ulls”, va confessar després- una llarga carta que Truffaut va escriure expressant-li la seva gran admiració i la intenció de fer-li prop de 500 preguntes sobre les seves pel·lícules, en ordre cronològic, explorant les circumstàncies que van envoltar la realització de cada film, els problemes de la posada en escena i la valoració del director en relació a les expectatives artístiques i comercials.

Un abans i un després

Serge Toubiana, exdirector de la Cinémathèque francesa, expert en Truffaut i guionista del documental, resumeix l’impacte d’ El cine según Hitchcock. “Ho explica meravellosament Martin Scorsese, que és el cinèfil més universal que coneixem, quan diu que el llibre va fer que ell i la seva generació volguessin fer cinema. També ho diuen Schrader i Bogdanovich. També la crítica va canviar gràcies al llibre, però no la indústria: Hitchcock va continuar sense guanyar l’Oscar, però sí que va rebre la Legió d’Honor francesa”. El que distingeix el llibre de Truffaut d’altres llibres anteriors és, segons Toubiana, l’èmfasi en la posada en escena. “Tots els llibres d’entrevistes que s’han publicat després s’inspiren en El cine según Hitchcock -afirma-. Film a film, tema a tema, la relació entre la producció i els mitjans, els escenaris, el guió, la direcció d’actors, la satisfacció en relació als resultats... Moltes de les preguntes que es fan en aquests llibres les hem après del llibre de Truffaut, perquè ensenya a determinar la lògica d’un cineasta, el que el fa especial i diferent dels altres”.

Un dels grans atractius de Hitchcok/Truffaut és que inclou fragments sonors de l’entrevista, que va ser descoberta per Toubiana a principis dels 90. L’enregistrament no només permet apreciar millor l’humor i la ironia característics de Hitchcock, sinó també apreciar alguns silencis reveladors en què el director demanava interrompre la gravació per parlar de temes espinosos com el sexe, la religió i la relació amb les actrius. “Són obsessions, temes dels quals no es pot parlar públicament però visibles en el seu cinema -diu Toubiana-. De fet, la prohibició genera una energia eròtica que alimenta l’obra de Hitchcock. Ara bé, en alguns moments de l’entrevista sí que es deixa anar, sobretot quan parla de Vertigen. Al cap i a la fi, és la història d’un home que se’n vol anar al llit amb una morta, no ho pot obviar!”

L’entrevista també va ser determinant per forjar la seva amistat. Els dos directors van continuar escrivint-se i enviant-se els guions de les seves pel·lícules. El francès va trobar en Hitchcock una figura paternal i l’anglès va agrair sempre l’interès de Truffaut: “En els vells temps, els directors es regien només per la llei del mercat -afirma Toubiana-. El públic era l’únic jutge, l’únic crític. Que Truffaut veiés coses tan profundes en la seva obra el va emocionar molt”.