M83, i l’horterada es va fer art

BarcelonaM83 FESTIVAL JARDINS DE PEDRALBES

11 DE JULIOL

Apriori, la situació semblava estranya. ¿Un grup de música electrònica en un auditori com el del Palau de Pedralbes? ¿No farien nosa, les cadires? Anthony Gonzalez tornava a Barcelona quatre anys després de muntar una gegantina discoteca a l’aire lliure al Primavera Sound 2012 i ho feia amb Junk (2016) com a novetat. El disc, la continuació del celebrat Hurry up, we’re dreaming (2011), ha descol·locat molts dels seus fans, que no estaven preparats perquè Gonzalez potenciés el vessant més kitsch del seu so típicament dels 80, un so que, de fet, ja es trobava al característic solo de saxo de Midnight city. A més, el concert de Madrid el dia anterior s’havia cancel·lat per motius incerts (l’efecte final de l’Eurocopa?) i arribaven veus que el concert al BBK Live de Bilbao havia sigut massa curt.

Molts dubtes, doncs, que el grup liderat pel músic d’Antibes va saber esvair en qüestió de segons. Els primers compassos de Reunion van ser prou convincents perquè tothom aixequés el cul de la cadira i l’amfiteatre improvisat es convertís en gairebé una pista de ball durant l’hora i mitja que va seguir. Amb una seqüenciació perfecta entre tema i tema que gairebé no deixava temps per respirar, M83 van lligar un repertori equilibrat, que no va decaure mai i amb un so perfecte. L’escenografia es limitava a jocs de llums de discoteca que deixaven els membres del grup mig en la penombra, però, a diferència del Primavera Sound, el públic era prou a prop de l’escenari per veure que tot el so era en directe: bateria, baix, guitarres, teclats, saxo i EWI van propulsar les melodies de dream pop amb veus filtrades característiques del grup.

A més, es va demostrar que Junk proporciona al nou directe de M83 grans cançons com Do it o Walkway blues, cantada pel guitarrista Jordan Lawlor, que van resultar tremendament efectives en directe. O les que va cantar una estel·lar Mai Lan (Go!, Bibi the dog, Laser gun ), que va protagonitzar el tram més espectacular i trepidant del concert. Synth pop, italo disco, funk i tocs de hip-hop de la vella escola es barrejaven com un xiclet de diferents gustos mentre la vocalista aixecava la cama per sobre del cap i Lawlor es tornava boig saltant sobre les taules.

El públic es va entregar al màxim i a la sortida no es podia veure ningú que no portés un somriure d’orella a orella. Potser sí que s’havia fet curt però, amb concerts com aquest, M83 no només farà callar tots els haters que han crucificat Gonzalez per l’estètica kitsch de Junk, sinó que certifica que ha trobat un camí que el fa encara més únic com a artista. Si bé el dream pop que feia el 2011 podia pecar de genèric, l’aprofitament de material considerat hortera per construir el collage del seu llenguatge artístic l’ha convertit en un artista del tot original, capaç de connectar mons com els de l’electrònica, el mainstream i la música indie.