La innocència (i els secrets) de l'últim afusellat del franquisme

BarcelonaDe silencis a la història recent d’Espanya n’hi ha hagut molts. El periodista Roger Mateos (Barcelona, 1977), que ha dedicat molts anys a investigar i recórrer les zones més grises i obscures del franquisme, va decidir destapar nous secrets després de conèixer una conversa. La va tenir Xosé Humberto Baena, militant del Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP), amb el seu pare poc abans de ser afusellat el 27 de setembre de 1975, fa cinquanta anys. El pare necessitava la veritat, i li va demanar al fill que li digués, encara que, si li deia que afusellaven un innocent, seria més dolorós. "Ho sento pare, però no puc donar-te aquest consol. No vaig ser jo qui el va matar", va ser la resposta del jove gallec antifranquista que estava a punt de fer 25 anys. Mateos creu en la innocència de Baena, té dades per fer-ho. El verano de los inocentes. El secreto del último fusilado del franquismo (Anagrama) és una investigació d’anys sobre què va passar el dia de l’assassinat del policia Lucio Rodríguez pel qual van condemnar i matar Baena.

Hi havia la frase de Baena i el testimoni d’un exmilitant del FRAP que afirmava que el jove gallec no podia ser l’autor material dels trets que van matar el policia. "Tenia una gran curiositat periodística i es va trencar el meu tabú mental que tenia de tocar el 1975", diu Mateos, que fa vint anys que fa recerca sobre aquesta organització política. "Sempre m’ha interessat el FRAP per l’excentricitat de tenir com a matriu política el Partit Comunista d’Espanya (marxista-leninista), el PCE (ml) que tenia com a únic patrocinador l’Albània d’Enver Hoxha, que va imposar el règim més aïllacionista de la Guerra Freda, i perquè considero que és una organització infravalorada per la historiografia", diu Mateos. "El FRAP va arribar a ser una de les forces antifranquistes més potents, en nombre de militants i, sobretot, amb més visibilitat i hiperactivitat al carrer, a les fàbriques i a les universitats. Es van exposar moltíssim i atreia els més combatius", explica el periodista.

Agafar les armes

1975 és un any relliscós, perquè el FRAP va prendre la decisió de crear comandos armats per matar agents uniformats de la dictadura: policies, guàrdies civils, militars... Ho va dur a terme la primavera de 1975 i durant tan sols tres mesos, de juliol a setembre. "No tenien gaires recursos ni mitjans –assegura Mateos–. Van fer una lectura dramàticament errònia de com evolucionaria la situació política a Espanya. El seu diagnòstic era que, a la mort de Franco, les elits pactarien i hi hauria una monarquia parlamentària que aparentment seria una democràcia, però que en realitat seria una continuïtat del franquisme maquillat. Per evitar-ho i anticipar-se van pensar que si mataven policies, hi hauria més repressió i el poble respondria a la seva crida", resumeix el periodista, que considera que el FRAP "va sobrevalorar les seves forces".

Aquell 1975 Baena es trobava en una situació força vulnerable. Havia hagut de fugir de Vigo i s’havia refugiat a Madrid, en el moment en què el FRAP havia decidit organitzar grups armats. "A Madrid Baena es trobava desemparat i depenia dels amagatalls que li proporcionava el partit", explica Mateos. D’altra banda, el jove gallec era un idealista que creia que s’havia de lluitar contra la dictadura. "No estic gens convençut que aprovés la lluita armada ni que considerés que hi havia les condicions adients per fer-ho, però estem parlant d’una organització vertical en què l’obediència i la disciplina eren molt estrictes. I ell era un militant disciplinat", afegeix.

La xicota de Baena, la Maruxa, que va estar amb ell fins poc abans de la detenció, va explicar a Mateos que Baena no estava d’acord a agafar les armes. "Tinc molts dubtes sobre com Baena va acabar en un comando armat. ¿Ho va fer per la situació de vulnerabilitat en què es trobava?", es qüestiona Mateos. Fos com fos, el periodista està convençut que Baena no va ser qui va prémer el gallet. Tota la investigació –a casa té centenars de documents i ha fet moltíssimes entrevistes–, el duen a pensar que al cotxe on anava Baena no hi havia tres membres del FRAP, sinó quatre. I aquest quart, que va aconseguir fugir a França, és el que va matar el policia.

Els pactes de silenci

¿Per què la policia va detenir Baena? Va ser l’últim detingut i els agents franquistes el va anar a buscar quan ja havia interrogat i torturat salvatgement dos militants presumptament relacionats amb els fets: el Pablo i el Manolo. Mateos va anar a parlar amb aquests dos militants en diverses ocasions i, al llibre, exposa com van anar les converses. Baena va ser torturat de totes les maneres possibles fins que la policia va obtenir la seva firma. Era una manera ràpida de tancar una investigació i de no admetre que potser havien comès algun error. "La dictadura és l’única responsable de totes les morts, perquè va ser qui va ordenar els afusellaments després d’uns judicis que van ser una farsa", diu de manera contundent Mateos, a qui no se li han obert totes les portes. "He demanat què va succeir perquè volia reescriure uns fets que van passar fa mig segle i que estan prescrits. Ho volia fer també per a la família de Baena, perquè hi ha interrogants que els turmenten. Crec que té sentit explicar-ho perquè forma part d’un dels episodis més transcendentals de la història d’Espanya", afirma el periodista, que insisteix que el llibre és sobretot una denúncia categòrica de les atrocitats del règim franquista en els seus últims dies.

Ningú ha volgut dir qui va ser l'autor material dels fets, si Baena va disparar o no, i perquè la policia el va anar a buscar. "He intentat que m’ho expliquessin, però ells creuen que tenen prou motius per mantenir el pacte de silenci, i no puc jutjar-los per això", relata.

Fa anys que Mateos hi conversa, amb aquesta militància antifranquista, i ha fet altres investigacions, com la que recull al llibre Caso Cipriano Martos (Anagrama). "Tinc un gran respecte envers una militància que ho va sacrificar tot, però els dirigents em mereixen un altre tractament. He pogut llegir les actes de les reunions i les transcripcions literals dels debats interns i allà es posa de manifest la seva ceguera estratègica", assegura. Aquell 1975 a dalt de tot hi havia Raúl Marco i Elena Ódena.