"La memòria de les guerres carlines ha estat negligida"

Barcelona"Durant més de 50 anys, poblacions com Berga o Cervera, juntament amb la festa major del poble, rememoraven la Tercera Guerra Carlina", explica David Cao, professor del departament d’història i arqueologia de la UB. "Les pugnes per la memòria de les commemoracions carlines dins l’espai públic van estar molt presents fins a la Guerra Civil; després van quedar absolutament enterrades, perquè el paisatge memorístic va canviar radicalment. Aquest oblit fa que es mantinguin tòpics esbiaixats o visions simplificades", afegeix l’historiador que lidera, juntament amb el Patronat d’Estudis Osonencs i el suport de la Xarxa Vives i l’Institut Ramon Muntaner, un projecte de recerca sobre la memòria material i simbòlica que la Tercera Guerra Carlina va deixar a Catalunya. Cao no considera que el carlisme fos un moviment anecdòtic o marginal, sinó que va ser un fenomen àmpliament estès també en entorns urbans, ja que hi va haver partides armades carlines que van actuar a Mataró, Igualada, Terrassa o Granollers. "Les guerres carlines no només són conflictes dinàstics, sinó que formen part d’una dialèctica de revolució i contrarevolució que acompanya la construcció del món contemporani. Estudiar-les ajuda a entendre la politització de les classes populars, la construcció de l’Estat espanyol liberal o la creació d’imaginaris col·lectius amb capacitat de perdurabilitat", afegeix.

La Tercera Guerra Carlina va significar la mobilització armada de vint-i-cinc mil persones i es calcula que, en els enfrontaments, entre el 1872 i el 1875, hi van morir almenys cinc mil persones. És complicat posar data a l'inici del moviment carlí, però un punt d'inflexió va ser el desembre del 1832, quan Ferran VII va derogar la llei sàlica i, d’aquesta manera, va permetre que la seva filla Isabel el pogués succeir en detriment de Carles Maria Isidre, el germà del monarca. No era tan sols un conflicte dinàstic; el malestar de bona part de la població havia començat molt abans, quan Ferran VII havia pujat al tron i havia decidit implantar un règim absolutista. A més, eren temps de pobresa, perquè la pèrdua de les colònies havia provocat una crisi econòmica. Ni tan sols el clergat estava content, perquè les desamortitzacions havien desposseït l’Església de moltes de les seves terres. A la Catalunya actual hi va haver revoltes, com la dels Malcontents, el 1827, que va acabar amb els seus líders afusellats, deportats o a l’exili. Es van tornar a produir revoltes el 1833, quan va morir Ferran VII. Els partidaris de la seva filla, Isabel, pertanyien al bloc oficialista, liberal. Els partidaris de Carles, el bloc insurgent, els carlins. Va acabar amb la derrota dels carlins i amb el líder de la regió del Maestrat, Ramon Cabrera, conegut amb el nom de Tigre del Maestrat, fugint a França el 1840.

Després de set anys de relativa pau, el fill de Carles Maria Isidre, Carles VI, va tornar a cridar a les armes. El setembre del 1846, mossèn Benet Tristany es va aixecar a Solsona i va començar la Segona Guerra Carlina, que es va allargar fins al 1849. Molts catalans es van unir a la revolta, perquè l’estat espanyol havia tornat a establir l’obligatorietat de fer el servei militar lluny de casa, havia imposat imports molt elevats a molts productes i el tribut de dret de portes, és a dir, s'havia de pagar per entrar a les ciutats determinades mercaderies. Els carlins van ocupar Cervera, Terrassa, Lleida i les Terres de l'Ebre, però novament van acabar derrotats el maig del 1849. La Tercera Guerra Carlina va començar el maig del 1872 i els carlins van ocupar llocs com Berga, Vic, la Seu d’Urgell o Olot. Es van organitzar millor, i fins i tot van crear una acadèmia militar, però tampoc se’n van sortir. Van ser derrotats a finals del 1875 i, a partir d’aquell moment, el moviment, que agrupava sectors socialment i econòmicament diversos, va anar perdent força. A poc a poc, va deixar de ser una opció de poder enfront d’una altra que ja el tenia.

Festes i commemoracions recuperades al segle XXI

La memòria d’aquests enfrontaments, malgrat el llarg parèntesi del franquisme, s’ha conservat en molt pocs casos. "Es conserven alguns monuments, alguns aniversaris commemoratius i toponímia urbana, és a dir, diverses vies, carrers, etcètera, que van adoptar noms que remetien a aquests enfrontaments amb el carlisme, i alguns encara existeixen", explica Cao. El cas de Puigcerdà és força singular perquè conserva dos monuments. Aquesta població va patir dos setges carlins: un el 1873 i l’altre el 1874. "Es va commemorar de manera continuada des del 1874 fins al 1936, i els dos monuments són força ambiciosos, sobretot per a una població pirinenca com Puigcerdà, que tenia al voltant de 2.000 habitants. Durant els anys vuitanta del segle XIX tenir dos monuments a l'espai públic d'aquelles dimensions era absolutament inèdit en el context català", assegura Cao.

Un dels monuments es va inaugurar el 1880 i ret homenatge al brigadier Josep Cabrinetty, que va morir víctima d’una emboscada després d’haver ajudat a protegir la vila amb la seva columna. Els anarquistes es van desfer del monument l’agost del 1936 i, el 2012, es va restablir. Tant el 1880 com el 2012 es va pagar l'escultura amb subscripció popular. El segon monument es va inaugurar el 1883, i és un obelisc de marbre dedicat a la memòria de les víctimes dels setges carlins. A Puigcerdà, des d’un primer moment, el consistori es va implicar en la commemoració: "Això va fer que es convertís en una celebració cada vegada més popular i transversal", afirma Cao.  A Llaés (Ripoll), hi ha un monument en memòria de setanta-cinc carrabiners liberals afusellats per ordre del cap carlí Savalls l’any 1874, inaugurat el 1879. A Sant Joan de les Abadesses també es conserva un monument que recorda com el 17 de juliol del 1874 els carlins van afusellar 118 oficials i soldats de l’exèrcit regular al municipi, al costat de la carretera d’Olot. Allà, cada any, el 2 de novembre, encara se celebra la festivitat religiosa dels Difunts, en què l’exèrcit espanyol fa un homenatge breu i solemne de poc més de cinc minuts als soldats de l’exèrcit d’Alfons XII.

Una memòria "negligida"

Un dels altres monuments que es conserva és la creu carlina de Collformic, al Brull, al punt de partida d’una de les rutes més habituals per pujar al Matagalls. La inscripció de la creu és la següent: "Pregueu germans per les víctimes inhumanament sacrificades per una partida carlista en aqueix terme de Collformich los dies 10 y 11 de janer del any 1874". A Cervera, els noms dels carrers Burgos, Sòria, Combat, Victòria i Rondes, que va decidir l'Ajuntament l'any següent de l'escaramussa, el 1876, encara avui guarden memòria de la Tercera Guerra Carlina. En aquesta població, fins a l’any 1936 es recordaven els 48 morts amb què va acabar la batalla del 16 de febrer del 1875, amb la Processó del Puro. Era laica, amb un itinerari que anava de l’Ajuntament al cementiri, i en el qual alguns homes anaven amb el puro encès a diferència de les processons religioses. Aquesta tradició es va recuperar a principis del segle XXI. El passeig 22 de juliol de Terrassa també recorda la Tercera Guerra Carlina i cada juliol es fa una recreació dels fets.

Cao creu que el patrimoni carlí s’hauria de documentar, protegir i senyalitzar. "Les memòries del segle XIX han estat força oblidades, i el que ha estat més present són els fets que tenen a veure amb les memòries nacionals, com la Guerra de la Independència en el cas espanyol, per exemple, però no les que tenen una relació més estreta amb les cultures polítiques concretes i certes guerres civils i altres episodis violents i traumàtics –afirma Cao–. En aquest sentit, la memòria de les guerres carlines ha estat negligida". La literatura sí que ha recordat les guerres carlines amb novel·les com Les històries naturals (Edicions 62), de Joan Perucho; Els estranys, de Raül Garrigasait (Edicions de 1984), o La companyia nòrdica(Columna), d'Albert Villaró.