La memòria silenciada de la Guerra Civil puja a escena

Castelló d'EmpúriesFigueres va ser definida com la Gernika catalana pel gran nombre de morts que hi van causar els bombardejos feixistes durant la Guerra Civil. Enmig d’una de les més mortíferes pluges de bombes, a la plaça del Gra, una infermera va trobar la petita Elena plorant amb desesperació entre els cossos mutilats i les runes. La nena es va llançar als braços de la infermera, mentre les bombes no paraven de caure sobre la població civil. L'Elena va ser localitzada anys després a la població francesa de Fumel, on la infermera ja se l'havia afillat pensant que havia quedat òrfena. La petita va poder tornar amb els seus pares, però mai més va poder oblidar el soroll dels avions i les bombes sobre la ciutat, ni tampoc, esclar, la infermera que l’havia salvat i cuidat com a una filla. Com un malson, el brunzit de les aeronaus també va quedar gravat per a tota la vida a la memòria dels protagonistes de les sis històries que s'expliquen a l'obra de teatre Soroll d'avions, escrita per Manel Puig, dirigida per Àngels Barrientos i Maria Rosa Oliveres i interpretada per actors de dues companyies amateurs.

La peça teatral, que consta de sis monòlegs, un per a cadascuna de les sis històries que s'hi relaten, ha tingut un gran èxit a Castelló d'Empúries i Llançà, on han omplert totes les funcions que s'hi han fet, i inicia aquest gener una gira per diverses poblacions empordaneses, on també es preveu exhaurir les entrades.

Per a Manel Puig, l'èxit de l'obra es deu al fet que “en lloc de parlar sobre la guerra al front, dels soldats contra els soldats, tracta del patiment dels ciutadans a la rereguarda” a partir de les històries viscudes per sis personatges reals. Puig sosté, a més, que el fet que aquestes experiències de la Guerra Civil s'expliquin a través del teatre permet que “la memòria històrica arribi més fàcilment al públic, especialment als joves”.

Per escriure els sis monòlegs, Puig, que és un estudiós de la història de la Guerra Civil al seu poble, Castelló d'Empúries, va basar-se en documentació trobada en els arxius però sobretot en entrevistes a familiars dels protagonistes de l'obra. Considera que aquesta gent havia de sortir de l'anonimat, ja que les seves experiències durant la Guerra Civil són uns testimonis molt significatius. 

Puig va escriure Soroll d’avions després de l’èxit d’una anterior obra teatral seva, Allò que hem deixat enrere, on relatava vivències de la Guerra Civil de veïns de Castelló d’Empúries. A Soroll d’avions ha ampliat l’abast territorial de l’acció a sis pobles de l’Alt Empordà, on ha investigat sobre sis vides que per a ell mereixen ser conegudes: el mestre Josep Simón de Sant Pere Pescador; l'espia italià de Roses, Luigi Morini; la bibliotecària Justa Balló de Llançà; la nena perduda de Figueres; el pilot d'avió Josep Falcó de Garriguella, i el barber Antoni Pujol de Castelló d'Empúries.

El barber afusellat i la darrera carta que va enviar a la seva dona

El barber Antoni Pujol va ser un dels quatre castellonins que van ser afusellats a les parets del cementiri de Girona, i a l’obra de teatre s’hi relata com va ser detingut i la indignació de la seva dona al rebre la carta d’indult del barber quan ja l’havien afusellat. A l’obra també hi apareix la història d’una altra carta, la darrera que va rebre la dona del barber quan ell estava detingut i pendent de judici sumaríssim, i on ell li deia que era innocent i que no patís. “La meva àvia no es va separar mai més d’aquella carta. Cada vespre de la seva vida, abans de dormir, la desplegava, la llegia i la posava sota el coixí. L’endemà se la posava sota els sostenidors, a la banda del cor, i així cada dia durant més de 40 anys”, diu Pujol. La família conserva la carta, desgastada i apedaçada amb cel·lo, com si fos un tresor. Que la vida del seu avi perdi l'anonimat gràcies a l’obra de Manel Puig és per a Josep Pujol “un reconeixement a una persona, el barber del poble, que a la seva barberia atenia tothom, fos del bàndol que fos, que va viure sempre sense haver fet mal a ningú i que va ser injustament afusellat”. “Algú ha dit que recordar aquestes històries de la guerra és obrir velles ferides, però per a mi és precisament tancar ferides que encara resten obertes”, sentencia el net del barber Antoni Pujol.

El mestre de Sant Pere Pescador

L’any 1932 Josep Simón va guanyar la plaça de mestre de Sant Pere Pescador. Era un mestre compromès amb la República i les seves reformes educatives. “L'educació havia de ser igual per als nens que per a les nenes, gratuïta i laica, més pràctica i no tan memorística. L'alumne era el centre, i no el professor, i sobretot: l'ensenyament de la nostra llengua, el català”, es relata en l’obra de teatre. “Acabada la guerra tot es va capgirar. S'aplicaren correctius i la igualtat en el saber d'homes i dones va volar pels aires”. El mestre Simón va haver d’exiliar-se a França i anys més tard es va entregar a les autoritats franquistes i va ser empresonat. Va sortir en llibertat l’any 1945, però no el van deixar exercir de mestre fins a l’any 1963, quan va començar a treballar a l’escola de les Preses i s’hi va quedar fins que es va jubilar, segons explica el seu net, Jordi Lara. Lara agraeix que es donin a conèixer experiències de persones anònimes durant la Guerra Civil com la del seu avi a través del teatre, ja que “arriben més a la gent”. “Són històries dures que sovint han quedat en l’anonimat perquè la generació següent, la dels meus pares, no en van voler saber res perquè eren massa properes i causaven massa dolor –diu Lara–. Entre la nostra generació, la dels nets, i també la dels besnets, la memòria històrica està despertant cada vegada més interès”, afegeix. 

Un espia disfressat de dona

Entre les vides, gestes i records que la història oficial havia oblidat hi ha també la història de Luigi Morini, un espia italià que recorda com durant un carnaval a Roses va decidir disfressar-se de dona per passar desapercebut. Amb l’ajuda del seu assistent, Tantes, transmetia informació al bàndol franquista: ubicacions de bateries antiaèries, canons i tota la defensa costanera. El monòleg explica com Morini aconseguia fer arribar aquestes dades sense ser descobert, primer a Barcelona i després a Roses, revelant la tensió i la inventiva d’una guerra plena de traïcions i enganys.

El Bibliobús de la Justa

La Justa, nascuda a Llançà, va marxar jove a Barcelona per estudiar en un internat americà i més tard es va formar com a mestra i bibliotecària. Va treballar a la biblioteca de Figueres, primer com a interina i després com a directora, i gràcies a beques de la Generalitat va aprendre a Anglaterra el funcionament de les Country Libraries. Aquesta experiència li va permetre organitzar el bibliobús del front, que portava llibres a soldats i malalts d’hospital, inclòs l’Hospital General de Catalunya, on va conèixer un ferit dels bombardejos de Barcelona. El monòleg posa en relleu la humanitat i la cultura com a arma de resistència en temps de guerra.

Un camp d’aviació a Garriguella

Josep Falcó, tinent i pilot de caça de l’aviació republicana, va protagonitzar el darrer combat aeri de la guerra. Amb un avió de fabricació russa, menys avançat que els caces alemanys, va aconseguir fer caure dos avions enemics al camp d’aviació de Garriguella. El monòleg descriu aquest combat final i el recorregut del pilot durant l’exili, i culmina amb la menció a la làpida escrita en alemany en memòria del pilot que Falcó va abatre, encara visible avui al cementiri de Garriguella.

A través d’aquests episodis, diferents en context i protagonistes, es conforma un relat col·lectiu que mostra com el teatre pot ser una eina exitosa per preservar i divulgar la memòria històrica.