Història

"El nazisme és una història d'impunitat a Barcelona"

L'historiador Manu Valentín documenta com el règim franquista va protegir i blanquejar les empreses nazis

6 min
Paranimf de la Universitat de Barcelona, seu de l’Exposició del Llibre Alemany

Barcelona"La mort del senyor Euwens ha provocat una profunda consternació a la nostra ciutat, on comptava amb molts amics i àmplies relacions que va cultivar en l'exercici del seu càrrec. Aquest sentiment de dolor es reflecteix en els cercles bancaris i financers de la ciutat", publicava La Vanguardia el 1973, dins l'àmplia necrològica dedicada a Josef Euwens. Aquest sentit reconeixement obviava que Euwens, conegut com a Don José en els cercles burgesos a Catalunya, havia estat un magnat nazi que, gràcies a la protecció del règim franquista, no va haver de retre comptes pel seu passat ni renunciar al seu patrimoni. Euwens, que va anar a viure a Barcelona a principis de la dècada dels 30, havia estat subdirector del Banc Alemany Transatlàntic (convertit, després de la derrota de Hitler, en Banc Comercial Transatlàntic i, a partir del 1994, en Deutsche Bank). El seu és un dels noms que apareixen a La ciudad y la esvástica. Fascismo y antifascismo en la Barcelona de los años treinta y cuarenta (Comanegra), que recull anys d'investigació de l'historiador Manu Valentín (Barcelona, 1978).

Manu Valentin

Abans de la Guerra Civil, Valentín calcula que a Barcelona hi vivien uns 10.000 alemanys. Molts d'ells eren refugiats que fugien d'una Alemanya on Hitler, que perseguia jueus i enemics polítics, cada vegada tenia més poder. D'altres eren nazis. "A partir del 1933, a Barcelona hi va haver un procés accelerat de nazificació. Amb la connivència del cònsol alemany, totes les entitats culturals, comercials, esportives... van ser purgades i als equips directius s'hi van col·locar nazis", assegura Valentín.

Quan va esclatar la Guerra Civil, en un primer moment, fins al novembre del 1936, els cònsols alemanys i italians van continuar protegint els seus súbdits i el seu patrimoni. Durant l’estiu molts dels simpatitzants nazis ja havien fugit amb vaixell cap a Gènova i, des d'allà, alguns van anar a Alemanya, però d'altres van passar a territori franquista i, el 1939, van tornar a Barcelona. "Amb la victòria franquista, tots aquests nazis van recuperar tot el que havia estat seu (i també allò que no ho era). Van tornar triomfals perquè els seus aliats havien guanyat la guerra", detalla l'autor. "En acabar la Segona Guerra Mundial, els aliats van requerir al règim franquista l'extradició d’alguns d'aquests nazis, però els forts lligams que havien establert durant anys amb els futurs dirigents del règim, i la importància que tenien en la malferida xarxa industrial espanyola, va acabar refermant la seva impunitat. Es pot dir que el nazisme és una història d'impunitat a Barcelona", afegeix Valentín. De cara a la galeria, i per pressió dels aliats, els nazis més assenyalats van ser tancats durant algunes setmanes o mesos en balnearis de Caldes de Malavella.

La protecció del règim franquista

Mesos abans d’acabar la Segona Guerra Mundial, els aliats, davant de la imminent derrota de les tropes de l’Eix, van dissenyar l’operació Safehaven, que tenia com a objectiu, d'una banda, repatriar a Alemanya tots els alemanys considerats perillosos, i, de l'altra, controlar els seus béns. Els serveis d'intel·ligència dels aliats van resseguir la pista del patrimoni dels jerarques nazis per tal de fiscalitzar-lo i expropiar-lo. Malgrat que el govern de Franco va firmar a contracor els acords econòmics de Bretton Woods, dels quals formava part l'operació Safehaven, va continuar protegint els seus antics aliats, atorgant-los la nacionalitat espanyola. En diferents BOE que es van publicar als anys posteriors a la Segona Guerra Mundial anaven sortint excepcions que eximien els nazis de retre comptes si es trobaven en territori espanyol. Així, per exemple, el 1957, l'Ajuntament de Barcelona va donar permís a Euwens perquè, a través de la Immobiliària Comercial Transatlàntica, construís un edifici de 18 pisos al passeig de Gràcia 109-111. El gratacel, que continua impàvid al mateix lloc, acull actualment pisos de luxe.

La llista d'excepcions és llarga. El ministeri d'Exteriors franquista decretava el 19 de maig del 1950 que Grafos S.A, una altra empresa d'origen alemany, quedava eximida de les disposicions que establien el bloqueig de béns de propietat estrangera. Alfred Zantop, el seu director general i principal accionista, el 1944, apareixia en una llista dels aliats sobre empresaris i empreses que haurien d'estar bloquejats pels seus vincles nazis. "A més, Zantop, durant la Segona Guerra Mundial, va formar part d'una xarxa dedicada a la compravenda d'art espoliat pels nazis", assegura Valentí. Grafos S.A. va treballar durant molts anys per a l'Ajuntament de Barcelona.

La connivència de la policia

Molts d'aquests nazis eren intocables, però se sabia qui eren. "Durant la Segona República, la connivència i cooperació de les forces de l’ordre públic amb els consultats de caràcter feixista instal·lats a la ciutat –alemany i italià– va ser clau per anul·lar els seus compatriotes crítics. Aquesta estratègia d'assetjament, que la majoria de les vegades acabava amb l'expulsió del sospitós, tenia també com a aliat la legislació espanyola. La nova llei d'ordre públic que va entrar en vigor el 28 de juliol del 1933 autoritzava expressament a expulsar els estrangers que no complissin els requisits per quedar-se a Espanya", detalla Valentín. Un altre aliat per expulsar els alemanys més crítics amb el nazisme va ser el Negociat d'Estrangers, una de les poques entitats policials que no depenien de la nova Comissaria d’Ordre Públic de la Generalitat de Catalunya, sinó de l'Estat. Amb l’esclat de la Guerra Civil, el juliol del 1936, va arribar el moment que els qui havien estat víctimes de la persecució poguessin respondre.

Ho van fer, publicant alguns noms. Així, el 27 de juliol del 1936 Solidaridad Obrera publicava un article que es titulava "El fascismo alemán, junto con el Consulado Alemán, contra el proletariado español" i s'anunciava la publicació d'un llibre que seria l'acusació més gran llançada fins aleshores contra les maniobres del nacionalsocialisme a l'estranger. El 4 d'agost d'aquell mateix any, el corresponsal a Barcelona de The Manchester Guardian publicava Nazis activities in Barcelona i explicava que s'havien requisat 4.000 documents que havien de desemmascarar la xarxa nazi. El 1938 sortia a la llum La conspiración nazi en España amb traducció al francès i a l'anglès. Aquell mateix any també la CNT va publicar en castellà El nazismo al desnudo.

L'origen de la investigació

La recerca de Valentín va començar amb el nom d'un agent soviètic d'origen hongarès, Franz Feldman, conegut a Barcelona com a Francisco Ferry. Instal·lat a la capital catalana el març del 1932, tenia com a missió ampliar la base militant d’un Partit Comunista aleshores molt minoritari. Es va vincular a associacions culturals i esportives de la ciutat, com per exemple l’Ateneu Enciclopèdic Popular, i a ser uns dels precursors de l'organització de l'Olimpíada Popular. "L’estiu del 2017 vaig publicar un article sobre Feldman i, mentre era a Mèxic, el seu fill, que vivia allà [Ferry es va exiliar a Mèxic], va llegir-lo i em va enviar un correu dient-me que em volia veure. Ens vam reunir i em va entregar dos llibres mecanoscrits: es tractava de les memòries no publicades del seu pare". A partir d'aquí, Valentín va anar estirant el fil fins a trobar altres refugiats, identificant víctimes i botxins, i destapant una Barcelona que acabaria sent l'amagatall perfecte per a molts nazis i per al seu patrimoni.

El patrimoni nazi

Wolfgang Just

Wolfgang Just, nascut el 31 de juliol del 1901 a Leipzig, estava afiliat al NSPAD, el partit nacionalsocialista alemany. El maig del 1938 aquest nazi es va traslladar a la Ribera d'Ebre per substituir el director de la Sociedad Electroquímica de Flix. El 1941 va moure el seu despatx al passeig de Gràcia de Barcelona. Quan Hitler va perdre la guerra, els aliats van demanar la repatriació de Just, però el règim franquista, el 22 de maig del 1951, li va donar la nacionalitat espanyola. El 1967, convertit en empresari d'èxit, va presidir la Cambra de Comerç Alemanya. Valentín va conèixer el fill del xòfer de Just: "Em va explicar que a l'enorme casa amb jardí que tenien al carrer Iradier hi havia una imponent biblioteca i moltes obres d'art".

Franz Mawick

Va arribar a Barcelona el 1920. A finals del 1945 ja havia acumulat una fortuna que ascendia a 9 milions de pessetes. Era copropietari d'una empresa amb seu a Sevilla, Lupo & Co Unitas Ltd, que ell mateix havia fundat a Tetuan el 1940 amb l'italià Andrea Lupo i l'alemany Stoessel. L'empresa havia iniciat la seva activitat amb 450.000 pessetes i es dedicava a comercialitzar tripes per a salxitxes, pells i fideus per a l'exèrcit alemany. Mawick residia en una enorme mansió amb jardí al número 5 de l'avinguda de Vallvidrera, que havia comprat al comptat. Estava en el punt de mira dels vencedors de la Segona Guerra Mundial, però tenia la seva fortuna oculta a Suïssa, l'Argentina i els Estats Units. Els aliats van demanar la seva extradició i el bloqueig dels seus negocis, però el règim franquista li va donar la nacionalitat espanyola.

Karl Andress

Karl Andress, nascut a Darmstadt el 10 de març del 1890, va fugir de la zona republicana l'agost de 1936 i va reiniciar les seves activitats empresarials, al capdavant de Productos Químicos Farmaceúticos, filial catalana de la Merck, a Vigo. President de la Cambra de Comerç alemanya entre el 1932 i el 1936, va ser el fundador del Club Germania, més tard convertit en seu del Partit Nazi. Els colpistes el van exonerar de pagar impostos, i el 1939 es va reinstal·lar a Barcelona. El 1940 es dedicava a produir medicaments destinats al mercat alemany, malgrat la suposada neutralitat de l'Espanya franquista. Finançava els serveis d'intel·ligència nazis. "Va formar part d'una xarxa de contraban d'art espoliat pels nazis i va acumular enormes beneficis", detalla Valentín. El règim franquista va denegar la seva extradició quan Hitler va perdre la guerra. El 1949 va adquirir Laboratorio Sepúlveda-Lacer i va posar al capdavant el seu fill Horst.

stats