Els obrers que van posar Franco contra les cordes
A mitjans dels setanta, Espanya era l'estat amb més conflictivitat de tot Europa: hi va haver 3.662 vagues en un any
BarcelonaAquest any el govern espanyol celebra els 50 anys d'Espanya en llibertat. És a dir, el mig segle de la mort del dictador Francisco Franco. Malgrat la repressió ferotge sempre va haver-hi gent que li va plantar cara. Els últims anys de la dictadura hi va haver violència, por i, sobretot a Catalunya, milers de ciutadans que van sortir al carrer per defensar les llibertats, l'Estatut i la justícia social. L'ARA ja ha recordat amb anterioritat com els pagesos van plantar cara i, en aquest segon capítol, recupera un dels moviments antifranquistes amb més força: l'obrer.
Als anys setanta, Espanya era l’estat amb més conflictivitat de tot Europa. "Treballadors i treballadores de la Seat, Laforsa, ELSA, Solvay, Pegaso, Ford Motor Ibérica, Hispano Olivetti, La Maquinista, MACOSA, Gispasa, Roca, Radio Ibérica, Harry Walker, i tantes altres indústries, van protagonitzar un increment de lluites obreres que va posar la dictadura contra les cordes. Tot i que Franco va morir al llit el 1975, van rematar el règim al carrer", afirma l'historiador i periodista Marc Andreu, director de la Fundació Cipriano García de CCOO. Les dades de les vagues així ho demostren. El 1970 hi va haver 1.547 vagues arreu d’Espanya; l'any 1974 es van incrementar per sobre dels 2.000; van arribar a 2.807 el 1975; i el 1976, que va marcar de forma significativa l'inici de la transició democràtica, van pujar fins a 3.662. Aquell any van sortir al carrer més de 2,5 milions de treballadors en vaga. "Uns obrers en conflicte i unes hores de vaga comptabilitzades oficialment que, el 1976, i només a Catalunya, van ser superiors a les dades de tot el conjunt de l’estat espanyol en qualsevol any anterior", afegeix Andreu.
El fracàs de les promeses franquistes
El franquisme va ser extremadament útil per a l’empresariat. Va prometre molt i, entre les promeses, hi havia la de disciplinar la classe obrera. Però tot va saltar pels aires. "Sense totes aquestes vagues, segurament hauríem tingut una altra Transició", diu Andreu. Aquest esclat del moviment obrer no va sortir del no-res. El 1951, el boicot dels tramvies de Barcelona va evolucionar en una vaga general a tota l'àrea metropolitana i es va iniciar una nova etapa. "Aquell 1951, les autoritats franquistes es van veure obligades a portar vaixells de guerra al port de Barcelona i a fer desfilar 4.000 soldats de la infanteria de la marina pels carrers de la ciutat com a demostració de força i per recuperar el control de la situació", detalla Andreu.
Hi va haver una reorganització del moviment obrer, que es va infiltrar a l'Organització Sindical Espanyola creada durant el franquisme, coneguda popularment com a Sindicat Vertical. Quan Franco la va crear el 1940 imitant el model de les organitzacions úniques de treballadors de la Itàlia feixista i de l'Alemanya nazi, no era gaire útil per al moviment obrer perquè era obligatori tenir el carnet de la Falange per participar-hi. Tot va canviar el 1954, quan va deixar de ser obligatori i, encara més, a partir de la llei de convenis col·lectius sindicals de 1958. Aleshores, es va obrir una escletxa que va servir perquè el moviment obrer s'hi anés infiltrant per reclamar i negociar drets laborals. "Es va utilitzar el Sindicat Vertical per plantejar reivindicacions, però l'èxit de CCOO va desbordar la dictadura, la va agafar per sorpresa i es va intensificar la repressió", detalla Andreu. Dos dels episodis més dramàtics d'aquesta repressió van ser la detenció, el 1972, de la cúpula de CCOO –és el conegut Procés 1.001– i l'assassinat de l'obrer Manuel Fernández Márquez per part de la policia a la Tèrmica del Besòs, el 1973.
Pere Camps, fundador del festival de música Barnasants, té un llarg currículum com a activista i sindicalista. "Vaig començar a treballar abans de fer els 14 anys, al Mercat d'Hostafrancs, i a casa érem rojos i separatistes. Tinc una forta consciència de classe", assegura. La seva primera militància va ser al sector del metall de CCOO. L'abril de 1975, el mateix any que s'havia presentat com a delegat, el van acomiadar. "Vaig fer vaga de fam, vaig resistir i vaig polititzar l'acomiadament. En aquell moment, tant si guanyava el judici com si no, l'empresa tenia dret a acomiadar-me", explica. Camps no va ser readmès, però va aconseguir una indemnització i el carnet de l'atur. "Aleshores em vaig adonar que podia continuar lluitant. Cada tres dies havia d'anar a firmar el carnet de l'atur i hi havia llargues cues de treballadors i treballadores. Vaig proposar organitzar-ho i es va convertir en un moviment brutal de treballadors a l'atur", recorda.
L'assalt al Sindicat Vertical
Camps explica que, a finals dels anys seixanta, es va consensuar que per enderrocar la dictadura s'havien d'utilitzar també les eines legals, com el Sindicat Vertical, juntament amb les il·legals o clandestines. Un punt d'inflexió en aquest assalt al Sindicat Vertical van ser les eleccions sindicals de 1975. Les candidatures unitàries i democràtiques, en les quals hi havia Comissions Obreres (CCOO) i la Unió Sindical Obrera (USO), van derrotar àmpliament les llistes electorals oficials del Sindicat Vertical. Només alguns exemples: a la Seat, de 150 enllaços, en van guanyar 119 (un 79%), mentre que a Olivetti i a Riviere van guanyar-los tots, el 100%. A la Pirelli de Cornellà, 25 dels 28 enllaços escollits van ser per a la candidatura unitària i democràtica, que també va guanyar a bancs com el Bilbao i el Santander.
Manuel Zaguirre Cano va ser escollit secretari general i membre de la direcció confederal clandestina el 1969. El mes d'octubre de 1977 va ser elegit secretari general de la USO i en els següents congressos va continuar sent reelegit. "Jo era del PSUC, però no estava d'acord amb algunes coses. Quan vaig llegir la carta fundacional de la USO, me'n vaig enamorar. Es notava que ho havia escrit gent molt jove. No era llenguatge tècnic, era una generació que no havia viscut la guerra, que volien drets i llibertat", assegura. Zaguirre recorda la portada de la revista Doblón, després d'aquella victòria sindical: "Apareixia la façana del Sindicat Vertical, tot ple de nans, que duien una motxilla on apareixien les sigles CCOO i USO, i pintaven la façana de vermell. El titular era: «Ha guanyat l'equip acolorit». Una victòria així apujava molt la moral, va ser un gran salt endavant", afirma Zaguirre.
Quan Sabadell es va convertir en Petrograd
El 1976, les manifestacions van desbordar el moviment repressiu de l'Estat. No tot passava a Barcelona. Al Baix Llobregat es van produir vagues importants, com la de Laforsa, que va durar 106 dies, entre el novembre de 1975 i el febrer de 1976, o la de Sanitaris Roca, on va haver-hi 96 dies de lluita i enfrontaments duríssims amb els agents policials. Al Vallès, el moviment obrer també tenia molta força: al llarg de cinc dies, del 23 al 27 de febrer del 1976, Sabadell va viure un dels capítols més intensos de la seva història obrera. Feia quatre mesos que Franco havia mort. Obrers, infants, mestres, botiguers, banquers... van sortir al carrer. Manuel Fraga Iribarne, el ministre de Governació, va etzibar: "Sabadell ha estat ocupada com Petrograd el 1917".
Aquell any, el règim franquista va obrir més de 59.000 fitxes de repressió per a una ciutat de només 47.000 habitants. La vaga de Sabadell va començar quan mares, mestres i infants van sortir reivindicant ensenyament gratuït i escoles per a tothom. El 13 de febrer la policia va carregar contra les mares i els infants. Al mig del carrer es va penjar la pancarta "La policia ha pegat als nens". No van ser els únics que van sortir al carrer. Aquells dies també van manifestar-se els treballadors d'Asea-Ces. Reivindicaven més seguretat després que Patricio Matencio morís electrocutat. La gent ja en tenia prou. No volien un franquisme reciclat sinó recuperar el carrer.
"Va sortir a la llum el moviment popular local, fart d'arbitrarietats, de repressió i assedegat de llibertat. Un moviment obrer, amb ganes de sortir de la clandestinitat, que deia prou i que era impossible d'aturar. I un moviment veïnal que va saber organitzar-se, avançar unit, sense fissures, plantejant alternatives a un govern municipal decrèpit i donant una lliçó de civisme a tot el país", explicava el desaparegut periodista Xavier Vinader al llibre Quan els obrers van ser els amos. Una setmana de vaga general política a Sabadell el febrer de 1976.
"Érem una nova generació que no tenia tanta por perquè no tenia el record de la guerra, malgrat que també hi havia tortures i morts. Volíem tombar la dictadura i evitar un govern continuista", diu Pere Camps. El fundador del Barnasants defensa que van condicionar el govern d'Adolfo Suárez (president espanyol entre 1976 i 1981). "Hi va haver una aliança molt potent entre el moviment obrer, els veïns i la cultura i, a Catalunya, teníem un instrument que no existia a la resta de l'Estat, que era l'Assemblea de Catalunya. La solidaritat va ser clau i continua sent clau", afegeix.