"Sempre m'he preguntat per què la meva professora de primària havia amagat i protegit Mengele"

BarcelonaJosef Mengele (Günzburg, Alemanya, 1911 - Bertioga, Brasil, 1979) va ser un dels criminals més sàdics del règim nazi, conegut sobretot pels experiments amb infants a Auschwitz. Després de la derrota de Hitler, va aconseguir esquivar la justícia. Va fugir a l'Argentina, on el van rebre amb els braços oberts. Allà es va fer passar primer per Helmut Gregor, va fer de fuster i va entrar als cercles nazis, on va conèixer Hans-Ulrich Rudel, el pilot de Luftwaffe. Aquesta amistat li va ser de gran ajuda, perquè Rudel va crear la xarxa Kameradenwerk, que va donar aixopluc a molts nazis a Llatinoamèrica. De l'Argentina, Mengele va passar al Paraguai i d’allà al Brasil. En aquest últim país, qui més el va ajudar va ser Liselotte Bossert, una professora de primària d’origen austríac. La periodista brasilera Betina Anton va ser alumna de Bossert, i de gran, va buscar-la i li va fer preguntes sobre el criminal nazi. Va ser l’inici d’una investigació que la va portar a descobrir com va funcionar la xarxa que va amagar Mengele, fins i tot, després de mort. En parla al llibre Caçar Mengele. Com una xarxa va donar refugi a l'àngel de la mort, traduït per Sebastià Bennasar i publicat en català per Manifest i en castellà per Plataforma.

La primera vegada que va sentir a parlar de Mengele va ser a l’escola alemanya, on vostè estudiava, a São Paulo. Va ser perquè la seva professora de primària va desaparèixer a mig curs. Qui era la Liselotte?

— Era la meva professora i era austríaca. Parlava alemany i portuguès, i va desaparèixer de sobte el 1985. Quan va passar, els adults del meu entorn van començar a parlar de Mengele. Tan sols sabia que havia passat alguna cosa terrible. A la televisió van començar a emetre programes sobre el metge nazi que havia fet experiments amb persones a Auschwitz.

Quan es va fer gran va decidir buscar la Liselotte i parlar amb ella. Sorprèn que una professora de primària fos qui va amagar i va sepultar amb un nom fals el temible metge nazi. Va esbrinar per què ho va fer?

— Sí, m'impressionava que un home així hagués viscut i hagués circulat impunement per llocs tan propers on visc i que una professora meva hi hagués conviscut tan íntimament. Sempre m'he preguntat per què havia amagat i protegit Mengele. Quan la vaig trobar tenia noranta anys i em va dir que no volia parlar de Mengele. Així i tot, va estar parlant amb mi més d’una hora i em va dir que Mengele havia estat un amic, algú molt proper a la seva família. Quan vaig tenir accés a les fotografies i als diaris de Mengele, vaig pensar que potser per a ella era còmode. A Liselotte el seu marit no l’ajudava gens i Mengele es va convertir en algú molt proper que tenia cura dels nens i tenia moltes atencions cap a ella. No el veia com un criminal nazi, sinó com un oncle afectuós que l’ajudava molt. En el seu raonament (i emprant les seves pròpies paraules) ella volia ajudar de bon cor una persona necessitada, un amic.

Continua sorprenent que, tot i que després va saber que era un criminal nazi, fos fidel a Mengele i als seus secrets.

— Ella insistia que era només un científic. S’autoenganyava. El marit de Liselotte, el Wolfram, havia combatut a la Segona Guerra Mundial, i admirava l’oncle Peter, com es feia dir Mengele i com el coneixien aleshores, perquè havia format part de la temuda SS.

Quan va acabar l’entrevista amb Liselotte, explica que tenia por i que va estar a punt de desistir. Per què?

— Tenia molta por, perquè Liselotte havia estat molt misteriosa i havia fet amenaces. No sabia quins contactes tenia, si hi havia encara cèl·lules nazis al Brasil. Em va dir que no volia que una exalumna seva sortís malparada. Vaig anar parlant amb més persones, i vaig anar guanyant seguretat. Algunes famílies se’m van queixar perquè deien que amb el meu llibre faria mal a la seva imatge i els titllarien de nazis. Hi ha una fotografia on es veu Mengele fent una barbacoa amb tot de famílies. Alguns continuen vius o els seus fills. Em van amenaçar de demandar-me. Tenia por que expulsessin la meva filla de l’escola alemanya, on jo també vaig estudiar. Va passar tot el contrari, m’hi van convidar per parlar de la Segona Guerra Mundial i dels nazis al Brasil.

¿Ha estat complicat accedir a la documentació? ¿Va poder llegir molts papers que guarda la policia brasilera?

— Va ser complicat, però gràcies a un contacte que tinc a la policia federal de São Paulo vaig aconseguir obtenir tota la documentació de la investigació que es va fer el 1985, quan es va descobrir que Mengele havia mort ofegat a la platja de Bertioga i l’havien enterrat amb un nom fals el 1979. Va ser important perquè hi havia les declaracions de molts testimonis a qui no podia entrevistar perquè ja eren morts. Després vaig aconseguir, i no va ser gens fàcil, totes les cartes que havia escrit Mengele i que eren en un armari ple de pols a Brasília. Hi havia 80 carpetes! A dins, moltes cartes i fins i tot poemes de Mengele. Esperava trobar alguna cosa semblant al penediment o alguna menció a Auschwitz, però no hi havia res d’això. Si només hagués accedit a la seva figura a través d’aquesta documentació pensaria que era un bon home, a qui li agradava viure bé: els seus gossos, el seu jardí, els seus llibres, l’astrologia, els infants... Li encantaven les telenovel·les brasileres. Per això dedico cinc capítols del llibre a explicar tot el que va fer a Auschwitz. L’única versió negativa que dona de si mateix són els comentaris racistes.

Qui va protegir Mengele no tenia cap mena de formació especial. Eren famílies aparentment normals. Així i tot, un dels nazis més buscats del món, tant pel Mossad com per cèlebres caçadors de nazis, va aconseguir escapar i morir tranquil·lament sense passar per cap presó.

— Mengele sabia molt bé què havia de fer. Era extremadament curós amb tot el que feia. Sempre s’avançava als seus caçadors. Va tenir també molta sort i diners.

Liselotte va aconseguir tota sola enterrar Mengele i enganyar tothom durant sis anys amb un nom fals.

— Sí. Va haver de prendre moltes decisions ràpidament i sola. El Wolfram, el seu marit, gairebé es va morir intentant salvar Mengele. És curiós perquè el metge nazi tenia molta por de morir sol, sense amor. Es notava a les cartes que, per a ell, era important estar envoltat de gent que l’estimés. La ironia és que algú quasi va morir per salvar-lo. Per tant, cap dels seus grans temors, morir sense amor o ser capturat, es va fer realitat.

Va tenir una bona vida. Tampoc Liselotte va passar per la presó. En canvi, les seves víctimes ni tan sols van poder saber què els havien fet a Auschwitz malgrat intentar-ho tot, perquè van arrossegar-ne les seqüeles físiques tota la vida.

— Sí, la impunitat i la manca de justícia és un dels grans temes del llibre. ¿Si Mengele mai va ser jutjat, quin és el missatge que es transmet?