"Els torturadors no van doblegar-me i això m’ha donat força tota la vida"

Barcelona"Vaig aguantar les tortures. No vaig parlar. Quan vam sortir de la direcció general de Seguretat tenia els peus negres dels cops, però vaig tenir un moment d’eufòria perquè no havia dit res. Cap de nosaltres havia parlat. Els torturadors no van doblegar-me, i això m’ha donat força tota la vida. Si ells no van aconseguir trencar-me, a veure qui ho pot fer", explica Roser Rius. Militant antifranquista de la Lliga Comunista Revolucionària, va ser torturada per Antonio González Pacheco, més conegut per l'àlies Billy el Niño. Durant els 14 mesos que va estar detinguda a la presó de Yeserías de Madrid, Rius va escriure i va fer dibuixos, que ara publica en forma de llibre: Memòria dibuixada. Presó de Yeserías (1974-1975) amb pròleg d’Ignasi Aragay i publicat per L’Avenç. Ni la repressió ni les pallisses van aturar-la i la resiliència li ha servit per a moltes de les altres lluites que ha tingut com a activista i militant al llarg de la vida.

Han passat cinquanta anys des que Rius va ser a la presó, però no ha oblidat res: "Sempre he tingut molta memòria de què va passar. Tinc amics i amigues que tenen buits. Jo no en tinc". Tenia llibretes, cartes, llibres i revistes llegits i anotats però, sobretot, dibuixos. La majoria els feia per al seu company, empresonat a Carabanchel. "Amb un dibuix podia explicar moltes més coses que en una carta, i ell ho entenia tot", assegura. "Quan dibuixava expressava moltes coses que no podia dir per escrit; a vegades era ràbia, d'altres era ironia. Plasmava moments compartits amb les companyes i el que em passava a la presó", afegeix.

Rius va estudiar magisteri, però la major part de la seva vida la va dedicar a dibuixar. Fins que es va jubilar, va ser il·lustradora i escriptora de literatura infantil. Mai no va abandonar la militància, malgrat que l’organització trotskista a la qual va dedicar tant es va dissoldre el 1991. Fa anys va entrar en contacte amb Chato Galante, que va morir el 2020. Amb ell i altres activistes va fundar La Comuna, i el 2019 va impulsar una querella col·lectiva contra Billy el Niño (va morir el 2020) i altres torturadors. La querella va quedar arxivada. Se n’han posat moltes més, però els jutges s’han negat a investigar les tortures. "Com a mínim, aconseguim que se’n torni a parlar perquè la possibilitat que se’ls porti a judici és molt petita", reflexiona.

"Ser pares ens feia vulnerables"

Rius va dedicar moltes energies a la seva causa. "Vam anar a viure a Madrid, perquè la direcció ens ho va demanar. Jo em delia per tenir fills, però havíem evitat tenir-ne per la por del que els podia passar si ens detenien. Ser pares ens feia vulnerables. Vam fer sacrificis. Nosaltres lluitàvem per una democràcia que no té res a veure amb la que tenim, volíem fer la revolució, canviar-ho tot. Érem un partit antiestalinista", aclareix.

Rius va néixer al Raval. Eren onze germans. La seva mare, formada com a mestra sota els principis de Maria Montessori, va educar els fills a casa. Al barri ja va veure moltes mancances i per a ella era també important la defensa de la llengua. "Vaig tenir una bona família i la meva mare, malgrat ser una dona avançada al seu temps, va enviar els nois a fer el batxillerat però no les noies. Pensava que als nois els havia d’assegurar el futur i les noies ja ens en sortiríem, com ella havia fet. Tot plegat em revoltava encara que en aquell moment no se’n digués feminisme", explica.

Admet que a la presó es va sentir força sola perquè quasi tot el temps era l’única de la Lliga Comunista Revolucionària. "T’havies d’espavilar força. El partit tenia més cura dels homes, perquè n’hi havia molts més a la presó. A la presó érem moltes dones en un espai reduït i la convivència a vegades era difícil. A més, hi havia pugnes entre els diferents partits i tot es va complicar força amb l’atemptat del carrer Correo de Madrid". El 13 de setembre del 1974, hi va haver un atemptat al carrer Correo de Madrid amb 13 morts i una setantena de ferits. Ningú el va reivindicar en el seu moment. La policia, mitjançant la tortura, ho va aprofitar per acusar el Partit Comunista d’Espanya i grups d’esquerres, i anys més tard es va demostrar que no van ser-ne els autors.

A la presó, Rius no volia perdre el temps i, malgrat la repressió, va participar en diferents lluites i reivindicacions. Entre altres coses, va aconseguir que les funcionàries no llegissin les cartes de les preses. Roser Rius va sortir de la presó el 2 de desembre del 1975. El primer que va fer va ser anar a Carabanchel, on hi havia el seu company. Des d’aleshores ha participat en moltes més lluites: pels drets de les dones, pels dels migrants, per les millores del seu barri, que ara és Sants... Amb el llibre ha volgut deixar constància de tot el que va fer i tot el que va aprendre.