Mick Herron: "Com a escriptor tinc tendència a la crueltat"

BarcelonaDurant la major part de la seva vida professional, Mick Herron (Newcastle upon Tyne, 1963) va treballar a Londres al departament legal d’una empresa corregint articles acadèmics, manuals i informes sobre discriminació laboral i acomiadaments improcedents. Quan plegava, escrivia novel·la negra, però no trobava editor, fins que va crear una colla de perdedors que formen part d'un departament atrotinat on van a parar els agents expulsats per una raó o altra de la central de l'MI5. Amb Jackson Lamb i els seus espies, Herron ha guanyat els premis més prestigiosos del gènere. L’últim, el Pepe Carvalho, que ha recollit aquest dijous a Barcelona, on participa en el festival BCNegra. L’escriptor britànic agrada a la crítica i al públic: ha venut més de quatre milions d’exemplars, ha estat traduït a una vintena d’idiomes i ha triomfat a la pantalla petita, que ha adaptat Slow horses i Zoë Boehm.

Graham Greene, Ian Fleming i John le Carré, abans d’escriure, van ser espies. Vostè va treballar al departament legal d’una empresa. Què en va treure d’aquella experiència laboral?

— No he estat espia, però he treballat en una oficina d’una empresa que era molt petita, que va ser comprada per una de més gran, i després per una encara més gran. Vaig aprendre que, com més gran es fa una organització, més disfuncional i inhumana es torna. I, simplement, vaig aplicar això al servei d’intel·ligència, pensant que, independentment dels seus objectius i ideals, cada organització sempre és dirigida per persones, i aquestes sempre tenen les seves pròpies ambicions i prenen males decisions.

Als seus espies, en comptes d’acomiadar-los, se’ls envia a un departament atrotinat i oblidat per tothom.

— És molt difícil acomiadar els funcionaris. Com que no els pots acomiadar, has de fer que les seves vides siguin d’allò més desagradables. I això passa en el món real. És clar que potser el servei d’intel·ligència és una excepció. Vaig treballar durant molt de temps com a subdirector en una revista jurídica i crec que el que escric no podria passar en el món real.

Què l’atrau d’aquests personatges perdedors?

— Llegir és fer un exercici d’empatia. És entendre altres persones. Em resulta més fàcil imaginar fracassos i infelicitat que èxit i heroismes. La majoria de les persones vivim una vida ordinària, hem d’anar a treballar en un dia de pluja, agafar l’autobús, anar a una oficina i fer una feina que no ens satisfà i l’endemà tornar a començar. Pot semblar un enfocament estrany per a un gènere que tracta sobre emocions, tensions i misteris, però em semblava més proper a les persones normals i corrents.

Bona part de l’acció, de fet, passa en unes oficines no gaire agradables. I en dona molts detalls.

— Quan vaig començar a escriure, el primer que vaig tenir va ser l’oficina. És un lloc real, hi passava cada dia de camí a la meva pròpia oficina. Sabia que havia de fer-la desagradable, perquè el propòsit és que la gent hi sigui infeliç i vulgui plegar. Així que hi havia d’haver humitat, males olors, fustes que grinyolen... Tot s’ensorra i Lamb n'és un cap horrible i ofensiu, el cor que batega de l’oficina. Ho admeto. Com a escriptor tinc tendència a la crueltat.

Entra al cap de tots els personatges, a excepció de Lamb. No sabem si és horrible perquè és així o perquè vol provocar alguna cosa.

— Si entrés dins del personatge i l’explorés, i mostrés al lector com és realment, tot s’esfondraria. No podria continuar escrivint. És un enigma necessari.

¿Sap quin serà el destí final de Lamb?

— Sí que ho sé, però no en diré res [somriu].

Hi ha un llibre de Charles Dickens on un personatge té insomni i es passeja de nit per Londres per mostrar la ciutat més invisible. Vostè també mostra les parts de la ciutat més desagradables però del segle XXI.

— És impossible escriure sobre Londres sense invocar l’esperit de Dickens. Dickens posseeix Londres, en termes literaris. I tothom que ha escrit sobre Londres des d’aleshores li deu alguna cosa. La ciutat de Londres ha canviat, però el cor és el mateix. Quan vaig escriure l’inici de Slow horses, estava pensant en l’inici d’El casalot de Dickens. Tenia un talent literari extraordinari i la seva influència és inevitable.

¿Intenta evitar les creacions d’altres escriptors o les fa servir?

— Estic conversant amb altres escriptors tota l'estona. Hi dialogo, especialment amb els poetes. Sovint poso versos als meus llibres. Llegeixo molta poesia contemporània, o del segle XX. L’exemple més evident que he fet és l’inici de Bad actors. La primera línia és de Robert Frost. I em vaig divertir molt fent-ho. La vaig canviar. Vaig dir: “Els boscos són preciosos, foscos i profunds, i plens de bastards sorollosos.” Així que he agafat les línies boniques que ell va escriure, i després i he afegit llenguatge malsonant.

En les novel·les d’espies tradicionals, el context és la Guerra Freda, i l’enemic, per tant, és a fora. En les seves, l’enemic és a dins. No hi ha el patriotisme del segle passat, sinó que tothom intenta salvar-se a si mateix.

— Aquesta és la tendència dominant, sí. De vegades em pregunto si no hauria de mostrar un costat més heroic o idealista. Crec que River Cartwright és un idealista. Però en molts sentits, va perdent aquests ideals. S’adona que per ser un espia reeixit cal trair-ho tot, comportar-se de manera cruel quan cal, no pensar en les conseqüències o el mal que pot fer als altres, sinó només en l’objectiu polític. Així que tot tracta sobre la desil·lusió. I crec que, probablement, és més fidel a la realitat que no pas representar un espia mantenint els seus ideals i integritat durant tota la carrera. No veig com seria possible tenir èxit en aquest món sense trair els propis ideals.

¿És un reflex de la societat d’avui i també de la ineficiència de les institucions tradicionals?

— És cada vegada més evident que les nostres institucions financeres han estat implicades en coses terribles. Qualsevol gran institució, si la investigues, hi acabaràs trobant coses terribles. Encara no he trobat cap institució digna de ser admirada i que no hagi traït els seus ideals.

Les accions polítiques són cada vegada més inversemblants. Si fa cinc anys ens haguessin explicat que veuríem el que ara veiem, potser no ens ho hauríem cregut. Això dificulta la seva escriptura?

— Tot el que puc fer és parlar dels perills creixents del món contemporani. El feixisme creix. Tot el que està pensant als Estatus Units era impensable fa deu anys. Tenim un home com Trump al poder. Qui ho hauria pogut preveure? Qui sap on serem d'aquí a uns anys. Aquesta incertesa dificulta l’escriptura, però alhora la facilita, perquè puc escriure sobre qualsevol situació política absurda i ningú pot dir que mai podria passar. Sabem les coses que podrien anar malament, i estan relacionades amb la tecnologia i les amenaces a la democràcia. Les persones que treballen en tecnologia probablement tenen molt millor idea d’on serem d’aquí a deu anys.

Vostè no té mòbil ni wifi al lloc on escriu. ¿És millor escriure desconnectant-te del món?

— Escric en un apartament desconnectat del món. No tinc wifi perquè no em vull distreure. Tinc música i llibres.

Escriure és una tasca solitària. Com va ser treballar amb els guionistes?

— No he escrit cap guió, però he estat a les reunions. Pensava que ho odiaria, perquè m’encanta la solitud de ser escriptor. La solitud és molt important per a mi, i en gaudeixo. Em va sorprendre, perquè aquelles reunions em van carregar d’energia. Tothom a la sala era molt respectuós amb els altres i amb el material que tractaven, i això és encoratjador.

La seva última novel·la està ambientada al final de la Guerra Freda. S’ha cansat del segle XXI?

— No estic avorrit del segle XXI. M’interessa la manera en què el passat afecta el present. No estava planificat. Va sorgir de manera natural i va ser una experiència feliç. La Guerra Freda és l’edat d’or de les novel·les d’espies. I Berlín és al cor d'aquest món. Tard o d’hora, havia d’escriure sobre Berlín. Així i tot, hi ha una part d’actualitat.

Els seus llibres tenen molt èxit, tant entre els lectors com entre els crítics. ¿Té un sentit especial per detectar què agrada a la gent o una gran capacitat d’observació? ¿O fa el que li agrada sense pensar si agradarà o no? Fa un temps vaig entrevistar Richard Osman, i em va dir que sempre pensa "Qui llegirà els meus llibres", i com fer-ho perquè continuïn llegint-lo.

— En Richard, que és un home encantador, és molt més conscient de com escriure una novel·la d’èxit que jo. Vaig escriure Slow horses per pur plaer. Era el llibre que volia escriure, i vaig gaudir escrivint-lo, així que vaig continuar escrivint així. El primer que vaig publicar no va tenir èxit. Van passar anys fins que els llibres van tenir èxit. Vaig fer exactament el contrari d'en Richard. Vaig fer el que volia.

Ha esmentat el feixisme. Creu que la literatura pot ser una eina contra el feixisme?

— L’empatia és una arma contra el feixisme per si mateixa. I llegir i escriure és un exercici d’empatia. Els llibres sempre estaran a la primera línia.