Mor la cantant Raffaella Carrà

BarcelonaLa cantant i presentadora de televisió Raffaella Carrà ha mort aquest dilluns als 78 anys, segons ha informat el diari italiàLa Repubblica. Els mitjans italians apunten que la mort es deu a una llarga malaltia. "La Raffaella ens ha deixat. Se n'ha anat a un món millor, on la seva humanitat, el seu riure inconfusible i el seu extraordinari talent brillaran sempre", ha dit Sergio Japino, parella de Carrà, que expressava el dolor per la mort de la seva companya com també ho han fet els nebots de la cantant. Marxa la Carrà, alegre diva, mite de la cançó italiana pensada per ballar i treballadora televisiva incomparable.

Raffaella Carrà va ser la reina de la festa per activa i per passiva. Tot millorava quan ella entrava en un plató de televisió. I allà on era presencialment, un vídeo en un bar o una cançó disparada des de la cabina de DJ desfermava una alegria sense ironia que convidava a enfilar-se en una taula i deixar-se anar mentre anaven sonant Rumore, A far l’amore comincia tu, Tuca tuca o qualsevol de les moltes adaptacions que va fer en castellà. Els baixos funk dels seus himnes de discoteca eren com les trompetes de Jericó cridant a ensorrar les inhibicions. Raffaella Carrà, que quan ballava sempre mirava de cara, era un estimulant natural, o tan natural com ho podia ser la realització de les seves aparicions televisives, pura irreverència narrativa farcida de zooms, lluentons i cames que dibuixaven postures contraindicades per a ballarins inexperts.

Nascuda a Bolonya el 18 de juny del 1943, la Carrà encara era Raffaella Pelloni quan va fer papers en films bèl·lics com La llarga nit del 43 (1960) i el clàssic del cinema pèplum Maciste (1961). Però sovint escrivien malament el cognom: Belloni en comptes de Pelloni. I aleshores el guionista Dante Guardamagna va proposar-li Carrà; en el cap de Guardamagna ella era alhora renaixentista com Rafael i moderna com el pintor futurista Carlo Carrà. “No m’agradava gaire, però m’hi vaig acostumar”, deia ella, finalment còmoda amb el cognom.

De Sinatra a la música disco

L’admirable capacitat per adaptar-se als canvis de guió de la vida va ser una constant en la seva trajectòria artística. Tot i treballar al costat de Marcello Mastroianni a I compagni (Mario Monicelli, 1963) i provar fortuna a Hollywood amb El coronel Von Ryan (Mark Robson, 1965), on compartia repartiment amb Frank Sinatra, la carrera cinematogràfica no avançava. I va fer el salt a la televisió. El 1970 la van triar per presentar el programa Canzonissima, i com qui no volia la cosa va començar a cantar.

Tot i considerar-se més “una actriu que cantava que una cantant”, tenia el segell propi d’una veu greu, però mai desmanegada, sinó tot al contrari: cantava empenyent els compassos, decidida a comunicar sense encantar-se en les síl·labes i més atenta al ritme que a la melodia; al cap i a la fi, la seva vocació era el ball. Tenia l’habilitat de caminar sobre els ritmes del moment, sobretot del funk i el disco, i, esclar, amb la seguretat de saber que pertanyia a una tradició imbatible: la cançó melòdica italiana. A més, posseïa una interessant intuïció musical, com quan va entendre les possibilitats de la rumba, que va descobrir mentre rodava a Guadalajara i Madrid la pel·lícula Comando al infierno, dirigida per José Luis Merino el 1969. “Durant les pauses de rodatge tot l’equip es posava a fer palmas. Em va semblar una música fantàstica”, va explicar Carrà a l’actual director artístic de la Mostra de Cinema de València, Eduardo Guillot, en una entrevista publicada a la revista Efe Eme. De fet, ja va incloure una versió de Borriquito como tú, de Peret, a l’àlbum que va publicar el 1971, i on, entre temes de Burt Bacharach i Hal David com Raindrops keep falling on my head i Close to you –poca broma–, cantava composicions del seu company, Gianni Boncompagni, lletrista d’alguns del seus èxits més aclaparadors, i còmplice artístic juntament amb l’arranjador Franco Bracardi, en discos com Forte, forte, forte (1975), Fiesta (1977), Applauso (1979) i Mi spendo tutto (1980).

La Carrà combinava familiaritat i modernitat. Hi ha molt d’atreviment a Fiesta, una cançó que viu alhora en envelats de la Itàlia neorealista i en les discoteques. O a Rumore, el superèxit en què convivia la immortalitat de les grans vocalistes italianes i un bombo que marcava els passos de ball sota la bola de miralls. Diuen que va anticipar l’italo disco, i és cert, com ho és que va ser el model que les dives del house no sabien que existia. A la seva manera, la Carrà de la segona meitat dels 70 era una Donna Summer amb la rauxa del sud, una força de la naturalesa enviada a la terra per fer-nos la vida millor, per recordar-nos que cal fer l’amor i ballar, i també que unes condicions laborals dignes no són negociables.