Mor el cineasta Jirí Menzel, un referent de la Nova Onada txeca

BarcelonaEra un dels grans cineastes europeus en actiu i un dels pocs que prioritzava la comèdia al drama en la seva filmografia. Jirí Menzel, director de l'oscaritzada Trens rigorosament vigilats i exponent de la Nova Onada txeca que va sacsejar el cinema europeu dels anys 60, va morir dissabte als 82 anys, segons ha confirmat la seva dona. “Estic agraïda per cadascun dels dies que he passat amb tu. Van ser tots extraordinaris. I també estic agraïda pels últims tres anys, durs com van ser”, ha escrit la dona a Facebook. Menzel va ser operat d'un tumor cerebral el 2017.

El cinema del txec estava amarat d'ironia, sentit crític i una gran capacitat d'observació dels petits detalls, que utilitzava per retratar amb acidesa les figures autoritàries. Això no el va convertir precisament en el director favorit del règim comunista de Txecoslovàquia, on van prohibir-li fer cinema durant cinc anys arran de la seva pel·lícula del 1969 Aloses al filferro, sobre un grup de presoners polítics obligats a treballar en una foneria, que no es va poder estrenar al país fins al 1990. Menzel explicava que va arribar al cinema “per error”. “Jo volia fer teatre però no em van acceptar a l’escola d'art dramàtic per falta de talent –explicava Menzel a l'ARA el 2015–. Així que vaig estudiar televisió creient que per fer televisió el talent no seria tan important. Però com que l’escola també era de cinema, hi vaig conèixer el director Otakar Vávra. Ell em va ensenyar a fer pel·lícules”.

A la famosa escola de cinema Famu de Praga va coincidir amb altres grans directors com Milos Forman, Vera Chytilová, Jan Némec i Ivan Passer, que definirien la Nova Onada del cinema txecoslovac que del 1963 al 1969 va aprofitar l'obertura cultural impulsada per Alexander Dubcek per revitalitzar una cinematografia que ràpidament es va convertir en una de les més potents del continent. La Nova Onada va incloure obres revolucionàries en forma i fons com l'extraordinària Les margarides, de Chytilová, però Menzel s'emmarca en el corrent més costumista del moviment, sempre interessat per la vida quotidiana i els problemes del present, amb un sentit tragicòmic de l'existència.

Trens rigorosament vigilats va ser el debut i també la pel·lícula més coneguda de Menzel, una història divertida i tendra ambientada en una estació de ferrocarril de la Txecoslovàquia ocupada pels nazis que adaptava al cinema la novel·la homònima de l'escriptor Bohumil Hrabal. Guanyadora de l'Oscar a la millor pel·lícula estrangera del 1966 –imposant-se a El amor brujo de Rovira Beleta–, no va ser l'única d'adaptació de l'obra de Hrabal que va dirigir Menzel, que es va fer bon amic de l'escriptor i va acabar portant al cinema altres llibres seus com Aloses al filferro, La festa dels llevaneus i Jo he servit el rei d'Anglaterra, i es va convertir d'alguna manera en el seu adaptador oficial. “Estic molt agraït a Hrabal i m’ha influït molt –comentava Menzel a l'ARA–. Però no em sento al seu nivell. Les meves pel·lícules no tenen la riquesa de la literatura de Hrabal. Als seus llibres hi ha elements molt tràgics que jo no gosava tocar. Algunes coses es poden llegir en un llibre, però no veure en una pantalla”.

Quan la repressió de la Primavera de Praga va posar fre a les llibertats aconseguides durant l'època de Dubcek, Menzel podria haver fet com el seu amic Milos Forman i provar fortuna als Estats Units, però va preferir quedar-se a Txecoslovàquia. “Les coses no neixen de l’aire, tot creix en algun lloc. I jo tinc arrels molt profundes en la literatura i la cultura txeques. M’hauria trobat sol a Amèrica. No tinc la força que tenia Milos Forman, no puc fer les pel·lícules que ell fa. I això em fot. I si és sincer, ell confessarà que també li fot no poder fer les meves”, deia.

A mitjans dels 70, Menzel tornaria a dirigir amb regularitat, trobant el punt d'equilibri entre la seva llibertat artística i les exigències d'un règim que s'anaven suavitzant a mesura que obtenia èxits internacionals com la divertida El meu dolç poblet, una nova adaptació de Hrabal que el 1985 va estar nominada a l'Oscar. El director txec, per cert, va mantenir una carrera paral·lela com a actor en pel·lícules tan notables com L'incinerador de cadàvers, de Juraj Herz. El seu últim treball interpretatiu, de fet, arribarà als cinemes el 14 de setembre: es tracta de Sin olvido, en què interpreta un home que descobreix la identitat de l'oficial nazi que va matar els seus pares i acaba emprenent un estrany viatge amb el fill de l'assassí.