Cinema
Cultura 11/12/2020

Mor de covid el director Kim Ki-duk, referent del cinema coreà

Va dirigir títols com 'L'illa', 'Ferro 3' i 'Primavera, estiu, tardor, hivern... i primavera'

Xavi Serra
3 min
El director coreà Kim Ki Duk

BarcelonaKim Ki-duk, un dels noms fonamentals de la nova fornada de cinema coreà de les dues últimes dècades, ha mort a Lituània a conseqüència de complicacions derivades del covid-19. La notícia ha estat anunciada per un mitjà lituà que esmenta el director Vitaly Mansky i la intèrpret del coreà, Daria Krutova. Kim Ki-duk era al país amb la intenció de traslladar-s'hi a viure. Entre les seves pel·lícules més conegudes hi ha Primavera, estiu, tardor, hivern... i primavera i Ferro 3, que va guanyar el premi a la millor direcció al Festival de Venècia.

El cinema de Kim Ki-duk va donar forma a un univers coherent habitat sobretot per personatges marginals, amb tendència a la misantropia, a l'aïllament o, directament, fora de la societat. Amb un estil de direcció minimalista i de ritme pausat, sense por dels silencis, no evitava els temes escabrosos o controvertits: les seves pel·lícules abundaven en la representació de la sexualitat o la violència contra la dona. De fet, el 2013 una de les actrius del seu film Moebius el va acusar d'haver-la bufetejat repetidament al rodatge i el director va ser condemnat a pagar-li una compensació econòmica.

El director va néixer el 1960 a Bonghwa, en una zona rural de la província de Gyeongsang del Nord. De jove va treballar com a paleta i pintor i va servir a l'exèrcit coreà fins als 25. anys. Va descobrir el cinema tard, en un viatge a París, i de tornada es va dedicar a escriure guions i presentar-los a concursos. El seu debut va arribar el 1996 amb Cocodrile, que va competir al Festival de Busan i el va donar a conèixer al seu país.

Però la pel·lícula que el va llançar internacionalment l'any 2000 va ser L'illa, en què una noia muda que treballa en un resort de pesca estableix un vincle estrany amb un expolicia decidit a suïcidar-se. L'extrema violència d'algunes escenes va provocar desmais entre el públic en la presentació a Venècia, i el nom de Kim Ki-duk va quedar associat a la polèmica. Tanmateix, el seu gran èxit de públic a Espanya va ser una pel·lícula més serena i meditativa, Primavera, estiu, tardor, hivern... i primavera, un poema budista ambientat en diferents èpoques i un mateix escenari, un monestir flotant on seguim les evolucions d'un aprenent i el seu mestre, paper que interpreta en una de les històries el mateix Kim Ki-duk.

El moment culminant del seu prestigi va arribar el 2004 amb l'Ós de Plata al millor director de la Berlinale per La noia samaritana, una de les seves incursions en el tema de la prostitució, i el Lleó de Plata de Venècia al millor director per Ferro 3, sobre un noi que ocupa les cases d'altres persones mentre els propietaris no hi són, com una presència espectral que no se n'emporta res ni hi deixa cap rastre.

En anys posteriors, Kim Ki-duk va mantenir el ritme de producció amb una pel·lícula cada un o dos anys, desplaçant el seu cinema cap a un territori cada vegada més oníric i eteri i perdent progressivament l'interès d'una crítica que ni tan sols va celebrar unànimement el Lleó d'Or del 2012 per Pietat, que unia simbologia cristiana i sexualitat explícita en una història sobre l'estranya relació entre un prestador i la dona que assegurava ser la seva mare.

stats