La música popular, per a qui la treballa

Barcelona“Només amb la idea de folklore andalús + música electrònica tens moltíssim camp per córrer”, diu Esteban Espada, un dels membres del grup andalús Califato 3/4, que aquest dimecres actua al Teatre Coliseum de Barcelona dins de la programació del cicle Nits del Coliseum. Un dels moments més magnètics dels concerts de Maria Arnal i Marcel Bagés és la interpretació del Cant de Sibil·la, arrel medieval amanida des del futur i “repaganitzada” amb les Tarta Relena, un duo que també treballa lligant tradició i futurisme electrònic. La terrassenca Carola Ortiz acaba de publicar el disc Pecata beata, confluència d’harmonies jazzístiques, música de cambra i ritmes folklòrics que inclou una interessant revisió d’El testament d’Amèlia, un dels cims del cançoner tradicional català.

“Hi ha tot un corrent de tornar a fer servir eines de la música popular que havíem desprestigiat no sé per què. Tothom pot utilitzar-les, tothom pot beure’n, d’elles, i tothom hi podem aportar coses”, explica l’asturià Rodrigo Cuevas, que triomfa arreu amb l’espectacle Trópico de Covadonga. Cuevas precisa que dins d’allò popular “hi ha diferents vessants, coses més pròximes a la música tradicional i coses que es queden en músiques populars del segle XX, com la rumba i la salsa”. Seguint la lògica de Cuevas, per un vessant corren propostes com la seva, el que fan Hermanos Cubero amb el folklore castellà, la reivindicació occitanista de Cocanha i la incursió en el cançoner de tradició oral de Paula Grande i Anna Ferrer, dins del projecte Càntut. És el que sempre va defensar Jordi Fàbregas, l’ànima del Tradicionàrius: treballar les músiques tradicionals de manera que siguin útils: la música popular, per a qui la treballa. En el vessant lligat a les músiques del segle XX hi ha exemples com C. Tangana i Joan Garriga. I entre uns i altres fan via Califato 3/4, responsables dels discos Puerta de la Cânne (2019) i La contraçeña (2021).

El compàs 3/4 del flamenc

Respectuosos i irreverents alhora, perquè artísticament no hi ha res més respectuós que la irreverència, Califato 3/4 s’enfronten a la creació amb les ganes de jugar dels nens, el senderi de triar bé els referents i una vocació popular innegociable. Reivindiquen els compassos 3/4, 6/8 i 12/8 propis dels pals flamencs i alhora els provoquen un curtcircuit amb eines més pròpies del hip-hop i de la música industrial. “Ens agrada la relació horitzontal de les raves: tothom ballant, la gent gran, els joves. La rave i la festa des del punt de vista de la solidaritat, del gaudi, de l’absència de prejudicis. Això és el que cal posar en valor”, explica Esteban Espada.

Aquesta actitud desenfada no és gratuïta. Com Los Voluble en projectes com Raverdial amb el Niño de Elche, Califato 3/4 fan de la festa un estat mental lliure de complexos expressius. Dos exemples: per una banda, Te quiero y lo çabê (els títols els escriuen seguint la fonètica dialectal de l’anomenat êttandâ pal andalûh), fusió nuclear de la turborumba Quiero verte de Los Sobraos i un sample del grup de música industrial de Psychic TV; i per l’altra, Er carritô de lô muertô, “quejío amb Auto-Tune”. “La nostra música és per al poble, per a la fira. Quan vam penjar el vídeo de Te quiero y lo çabê, hi havia gent que deia que la cançó de Los Sobraos era molt dolenta, però crec que està feta així expressament, perquè faci mal. En realitat és un temàs. Nosaltres la capgirem, i li suavitzem la lletra, perquè l’original és hipermasclista”, recorda Esteban sobre una lletra amb versos com “Acabada la clase la acompañé / La metí en mi coche, me la llevé”, que no estan en l’adaptació de Califato 3/4. 

En el cas d’Er carritô de lô muertô, el grup fa una barbaritat a tres bandes, i amb un resultat extraordinari que il·lustra com es treballa la tradició amb les eines del present. Van enviar una base rítmica a Andrés de Jerez, “un home del cant ranci, del flamenc jondo, jondíssim, que té un disc amb Samuelito a la guitarra que és increïble”, diu Espada. El cantaor els va tornar la veu: “Ell diu que fa flamenc salvatge, porque surt de l’estómac, sense pensar”. Després Jesús Arispont, “el baixista de Def Con Dos que havia tocat amb Pata Negra, Camarón i Silvio, hi va posar el baix”, i Mangu Díaz “hi va afegir un solo de busuqui”. Per a Espada, Er carritô de lô muertô demostra també la necessitat de l’intercanvi generacional.

Un dels encerts de Califato 3/4 és que s’inscriuen en una continuïtat artística que els connecta amb la filosofia de Pata Negra, herois de còpula de blues i buleria. “Pata Negra, Triana, és la mateixa historia que va evolucionant, i la música beu de les músiques anteriors. No s’inventa res de nou, simplement es construeix pas a pas, i bandes com aquelles són pioneres”, diu Espada. 

‘Cuarto Milenio’ i Dijous Sant

La resignificació de la cultura popular que fan Califato 3/4, fins i tot dels aspectes més sòrdids, va més enllà de la música. A Fandangô de Carmer Porter es rebolquen en el fang paranormal i se’n surten jugant la carta de l’humor. “És que de ressaca veiem Cuarto Milenio. I Carmen Porter es la matriarca del programa, l’autèntica cap de colla”, diu Esteban. El fandango, per cert, funciona meravellosament i transmet el mal alè de la superstició.

També s’endinsen en la Setmana Santa: en el primer disc, construïen la cançó Crîtto de lâ Nabahâ a partir d’una marxa del compositor Sergio Larrinaga, la mateixa que després va fer servir C. Tangana a Demasiadas mujeres. I en el disc nou vesteixen de hip-hop la Çambra der Huebê Çanto. És a dir, amb naturalitat. “Quan ets més jove renegues de l’herència cultural dels pares. Si et diuen A, tu dius B. Però quan madures t’adones del valor d’aquell bagatge, i d’unes arrels que també formen part de tu i amb les quals pots relacionar-te de maneres diferents perquè les teves vivències també són el teu folklore”, diu Espada.

5 maneres de relacionar-se amb les músiques tradicionals

Rodrigo Cuevas

L’asturià Rodrigo Cuevas és un artista total, activista queer, sacsejador polític i músic superdotat per a l’espectacle. El record fresc dels seus concerts al Palau de la Música amplifica encara més l’art d’aquest agitador folklòric que al disc Manual de cortejo camina sobre les aigües de la tradició amb els esclops voladors de la modernitat. Rodrigo Cuevas marca el camí.

Tarta Relena

Marta Torrella i Helena Ros s’han convertit en imprescindibles del directe de Maria Arnal i Marcel Bagés, que van quedar enlluernats amb la feina exhibida al discos Ora pro nobis i Intercede pro nobis. Tarta Relena remenen tradicions vocals antigues amb perspectiva electrònica. Sacerdotesses d’un culte pagà magnètic, també col·laboren en la TransMegaCobla dels Za!

Paula Grande i Anna Ferrer

Amb el disc Vega, Paula Grande i Anna Ferrer han donat continuïtat al vessant discogràfic del projecte Càntut, el qual van engegar Sanjosex i Carles Belda. Grande i Ferrer entomen les cançons de tradició oral de les àvies prement les tecles electròniques i fugin de “la bonicor”.

Carola Ortiz

La cantant i clarinetista Carola Ortiz acaba de publicar Pecata beata, un disc en què posa música a poemes de Montserrat Abelló, Mercè Rodoreda, Víctor Català i Anna Gual, i que també inclou una impactant versió d’El testament d’Amèlia, joia del cançoner tradicional, a partir d’una improvisació de clarinet i amb una bateria tocada per Aleix Tobias en què s’escola un compàs per buleria.

Baiuca

Baiuca és el projecte del productor gallec Alejandro Guillán. El seu viatge és des de l’electrònica cap al folklore gallec, i també amb connexions llatinoamericanes. En aquest camí, que va començar el 2018 amb l’àlbum Solpor, ha trobat còmplices com Rodrigo Cuevas, que col·labora a la cançó Veleno, un dels avançaments del disc Embruxo, que Baiuca publicarà el 7 de maig.