L’univers de Maria Arnal i Marcel Bagés s’expandeix al Teatre Tívoli
BarcelonaUna vegada més, un triomf de Maria Arnal i Marcel Bagés. Aquest cop, en el primer dels tres concerts al Teatre Tívoli que serveixen per presentar a Barcelona el disc Clamor. Amb la imprescindible companyia de David Soler, i ara també amb les dues Tarta Relena (Marta Torrella i Helena Ros) enriquint la proposta vocal, Arnal i Bagés van aconseguir ovacions que recompensen l’ambició artística i la decidida voluntat d’expandir un univers creatiu que ja era atrevit de mena. En directe mantenen l’aposta estètica del disc nou, radical i sofisticada, amb Arnal modulant com mai la capacitat expressiva de la veu i el tàndem Bagés-Soler fent la màgia habitual, tot i l’arraconament cada vegada més evident de les guitarres estripades. A més a més, la implicació coreogràfica d’Arnal, Torrella i Ros afegeix magnetisme a la interpretació de temes com El gran silencio, Fiera de mí i la magnífica revisió del Cant de la Sibil·la.
En el concert es transmet l’aparell conceptual de Clamor : el propòsit de capgirar paradigmes, superar la indulgència catastrofista i no negar la possibilitat de canviar el món. Tanmateix, hi ha una tensió evident entre la potència del missatge i la manera com es va diluint, com una humitat en un llenç magnífic, això sí, perquè l’art d’Arnal i Bagés és estèticament irrefutable. Aquesta tensió entre l’enlairament estètic i la urgència terrenal, que té categoria de conflicte artístic, va ser més evident en la manera com encaixen peces antigues com ara A la vida, ahir perjudicada per una posada en escena en què destacava la indolència del gest de les Tarta Relena, o La gent, el crit de Joan Brossa que va quedar esmorteït sense la rauxa catàrtica d’altres vegades. Pot ser que hi influís l’entorn, tant el teatre en si mateix com un públic segurament més delerós de retrobar-se amb Arnal i Bagés i de gaudir de l’art per l’art que d’entomar el desafiament polític de Canción total, com si l’aplaudiment socialdemòcrata premiés l’execució artística i s’espolsés la crítica, perquè “ara no toca”. En qualsevol cas, detalls menors en un prodigi.
