Això no és un crítica (o sí): Zubin Mehta a L'Auditori

No, efectivament, això no és una crítica. O sí. Podria ser-ho atès el context de l’homenatjat? Anem a pams.

De vegades, amb col·legues de periodisme i de crítica musical, discutim o debatem sobre el sentit o el perquè d’una crítica. I estem d’acord que aquest exercici argumentatiu no ha de ser mai un judici, sinó una invitació a la reflexió, a partir d’un espectacle, d’un llibre o d’una partitura musical. Una invitació a l’abast del lector, per tal que entengui els codis que han operat sobre aquella obra de teatre –sigui del gènere que sigui–, aquella pel·lícula, aquella lectura o aquell concert. És clar que hi ha arts efímeres que, com la música o la representació teatral, ja no són les mateixes quan un espectador hi assisteix un dia diferent del del crític. Aleshores, serveix d’alguna cosa la crítica?

Una cosa és clara: a hores d'ara al director musical Zubin Mehta (Bombai, 1936) qualsevol crítica no l’afectarà, perquè ja ho ha fet tot i ja no li cal demostrar res a ningú. Però sí que és cert que Barcelona ha estat una ciutat que sempre l’ha acollit amb els braços oberts. I que BCN Clàssics li hagi obert les portes de L’Auditori per homenatjar-lo ha estat emotiu fins al punt que hom pensa si tornarà a tenir l’oportunitat de veure de nou Mehta en directe.

La vetllada de dilluns, a més, tenia molt de declaració de principis, perquè Mehta va comptar amb una violinista sensacional com María Dueñas al servei del Concert núm. 1 de Max Bruch. És a dir, que el director d’origen indi va tenir al costat una veu jove, una dona que garanteix la continuïtat dels grans intèrprets de violí, dies després que Barcelona hagi acollit un altre gran referent violinístic com Joshua Bell i a una setmana del concert amb Pinchas Zukerman.

Més declaració de principis perquè Mehta, que fa anys va ocupar el podi davant de l’Orquestra Filharmònica d’Israel, ha comptat ara amb la West-Eastern Divan Orchestra, creada per Edward Said i Daniel Barenboim per promoure el procés de pau entre jueus i palestins. Una formació sòlida, que va resoldre sense problemes la Quarta simfonia de Txaikovski i que va arrencar la vetllada amb el sempre polèmic Richard Wagner (en una orquestra formada parcialment per músics jueus!) i l’obertura de la seva tercera òpera, Rienzi.

El més rellevant, sens dubte, va ser comptar amb un Zubin Mehta que sempre ha sabut estar al seu lloc: mediàtic però mai frívol; elegant i amb la sàvia mesura dels grans, de gest clar, d’escola clàssica i al servei de la feina ben feta. Namasté, mestre!