Belén Aguilera: "La indústria musical és el reflex d'un món masclista"

BarcelonaLa cantant Belén Aguilera (Santa Coloma de Gramenet, 1995) ha fet de la seva evolució personal una narrativa artística. La vam conèixer fràgil i vulnerable a Como ves, no siempre he sido mía... (2020), i la vam veure créixer fins a una posició de fortalesa i reivindicació amb Superpop (2022). Ara, amb Anela (Sony, 2025), fa un gir inesperat i es construeix un refugi místic i surrealista per processar el món. Aquest nou àlbum conceptual neix dels somnis, de la filosofia i de la natura, i s'allunya de la literalitat per abraçar la metàfora i la poesia. És un treball que consolida un so propi, més electrònic i experimental, fruit d'un procés creatiu que l'ha obligada a trencar les seves pors i a compondre per primer cop lluny de casa, en un estudi i envoltada de gent. Parlem amb ella d'aquest nou univers, de la por al judici extern i de les dificultats de navegar una indústria que, com la societat, continua sent un reflex del masclisme. Aguilera presenta Anela al Sant Jordi Club el dissabte 8 de novembre, amb les entrades exhaurides.

Sembla que ara estàs en l’era més fantasiosa. És així?

— Sí, crec que és la meva etapa més idíl·lica, surrealista i abstracta. El vocabulari que em va sortir escrivint aquestes cançons, no de manera intencionada, em portava a un univers molt místic i oníric. És un món imaginari que s’ha anat construint sense forçar-lo.

Musicalment, aquest disc és un pas més enllà. En què has volgut arriscar?

— El que buscava era una consolidació sonora, trobar un segell propi sense limitar-me a un gènere concret. En projectes anteriors m’havia adaptat a un estil, feia pop, balades, electrònica... Ara he fet el contrari, he adaptat la música a mi. Volia que, malgrat la varietat d’estils, sonés compacte i meu. Per això he explorat més, buscant riquesa estilística i experimentació.

Quant hi ha de la Belén persona en aquest món de fantasia? Continua sent un disc autobiogràfic?

— Al 100%. Soc molt autobiogràfica en tot el que faig. Encara que deixi d'estar jo en el punt de mira, les cançons són igual de personals, simplement estan explicades d'una altra manera. També hi ha influït molt que el procés de creació ha estat completament diferent.

Dius que ets una “people pleaser” però alhora dius que en l’art fas el que vols. Com gestiones la pressió dels fans i les expectatives?

— M'angoixa molt no complir les expectatives, però, alhora, en la creació artística és l'únic espai en el qual soc autèntica i faig el que em dona la gana. Aquesta por de no complaure m'ha afectat més a la meva vida personal. En l'àmbit artístic, com a resposta, és on més m'atreveixo a fotre-me-la. Soc molt people pleaser, però també molt rebel. I aquesta vena la canalitzo a través de la música.

Llegeixes les crítiques i els comentaris a les xarxes?

— Bastant. Intento no furgar-hi gaire, sobretot quan no estic bé. Però quan treus un projecte, vols saber què en pensa la gent. Intento fer-ho quan em sento prou forta. Al final, has d'aprendre que aquesta gent no et coneix, no parla de tu. Una cançó pot agradar més o menys, no pots agradar a tothom. Mentre jo estigui orgullosa de la feina i de l'estima que hi he posat, ja està.

Com és ser dona a la indústria musical?

— És una merda. Però sento que és important entendre que no és un problema exclusiu de la indústria musical. El món és masclista. Les mateixes dificultats que té una dona en qualsevol àmbit es repliquen a la música. Les exigències són més altes, els abusos estan estadísticament molt presents. És el reflex d'un món masclista, només cal veure les estadístiques, parlen per si soles.

Aquesta realitat masclista s’agreuja amb la fama?

— Sí, clar. Jo, venint d'un poble –es va criar a Mataró–, he pogut ser-hi una persona coneguda i ara tenir una vida pública més àmplia. Com a dona tens les mateixes conseqüències, però si et coneix més gent, aquestes conseqüències poden ser pitjors. Quan parlo d'aquests temes amb les meves amigues, és igual que jo sigui famosa i elles no. És sempre la mateixa merda.

I com afecta tot això, la fama i la pressió, a la teva salut mental?

— Per sort, el meu èxit no ha sigut una cosa d'un dia per l'altre, ha sigut tot molt gradual. I, sobretot, sento que el meu cercle em fa estar molt amb els peus a terra i em manté molt sana mentalment.

Hi ha algun artista català que segueixis o amb qui t'agradaria col·laborar en el futur?

— Sí, n'hi ha uns quants. Justament l'altre dia esmentava la Maria Hein, que m'agrada moltíssim el que fa i em cau molt bé. També la Sílvia Pérez Cruz i la Marina Herlop són artistes que admiro molt.

I després d’aquesta era onírica, què vindrà?

— No ho sé. La meva carrera sempre ha estat un reflex del meu procés vital. Ara estic en aquesta etapa més fantàstica, però potser d'aquí a uns anys torno a un registre més cru. La meva història és un final obert. Només sé que continuaré buscant honestedat.