50 anys de ‘Born to run’, el disc amb què Bruce Springsteen es va convertir en Bruce Springsteen

BarcelonaCada 25 d’agost, el dia que va sortir a la venda el disc Born to run, Bruce Springsteen puja al cotxe per conduir una estona mentre escolta de principi a fi l’àlbum que, assegura, li va “canviar la vida” tant a ell com a la seva banda. “El cotxe sempre m’acaba portant a Long Branch [una petita ciutat de Nova Jersey], a West End Court, on hi ha la casa on vaig escriure les cançons. I m’asseguro d’arribar sempre abans de Jungleland. Aparco allà, m’assec a la vorera i deixo que soni tota la cançó”.

Aquest dilluns farà 50 anys del llançament de l’àlbum que va enregistrar en el seu moment professional més difícil, amb el contracte discogràfic penjant d’un fil i el seu perfeccionisme a l’estudi disparat a nivells malaltissos. També és l’àlbum amb què va acabar de definir la seva veu com a artista i que va catapultar la seva carrera. No és el seu primer gran disc, però sí el disc amb què va néixer la llegenda de Bruce Springsteen i l’E Street Band.

Amb motiu de l’aniversari, als Estats Units s'acaba de publicar Tonight in jungleland, un llibre sobre la creació de Born to run escrit per Peter Ames Carlin, que el 2012 ja va publicar la biografia del músic, Bruce. És a Carlin, de fet, a qui Springsteen confessa el petit homenatge que fa al disc cada 25 d'agost. La lectura del llibre és absorbent i retrata amb detall com n'era de fràgil la situació professional de Springsteen el 1974, quan, després de fitxar per Columbia, avalat per les comparacions amb Bob Dylan, amb prou feines havia venut 40.000 còpies dels seus dos primers discos. A més, el seu valedor a Columbia, Clive Davis, ja no dirigia la companyia i el seu successor no veia res d’especial en aquell guitarrista grenyut de Nova Jersey.

“Era evident que si el següent disc no triomfava seria el final de la seva carrera”, resumia el guitarrista Steve Van Zandt a Wings for wheels, el documental del 2005 sobre la gravació de Born to run. Però Columbia ni tan sols es decidia a encarregar un nou àlbum, i primer va demanar un senzill que pogués sonar a la ràdio. I era una petició comprensible: els dos primers discos eren magnífics i plens de grans temes, però no connectaven amb el públic com sí que ho feien els directes de Springsteen i la seva banda, amb aquella energia exuberant i encomanadissa.

Pressionat al màxim, el músic es va embarcar en la gravació més difícil de la seva carrera: sis mesos, van estar ell i la banda a l’estudi donant forma a la cançó Born to run, afegint-hi capes i capes buscant una mena mur de so a l’estil de Phil Spector. La majoria d’idees es quedarien fora de la mescla final (arranjaments de corda, un cor de veus femenines, efectes sonors), però el resultat va ser extraordinari, una explosió sonora que feia justícia a aquella cançó sobre la necessitat urgent de fugir de la pròpia vida i sense importar cap a on. Springsteen havia treballat mesos en la lletra i, d’alguna manera, hi esbossava els grans tema de la seva obra. “Les preguntes que intentaria respondre a les meves cançons la resta de la meva vida van prendre forma per primera vegada a Born to run –reflexionava a Wings for wheels–. Què fas quan els teus somnis es fan realitat? I quan no?”.

Refer una banda a correcuita

El primer executiu de Columbia que va escoltar la cançó no va quedar impressionat, segurament perquè la va escoltar mentre atenia tres trucades de telèfon simultànies. Comprensiblement emprenyat, Mike Appel, el mànager i productor de Springsteen, va filtrar Born to run a un grapat de discjòqueis de ràdios que van punxar la cançó als seus programes. L’entusiasme dels oients per aquell tema espaterrant va fer que Columbia es decidís a encarregar el tercer disc a Springsteen, que ara tenia un altre problema: una de les peces clau de la seva banda, el pianista David Sancious abandonava l’E Street Band per engegar una carrera en solitari, i amb ell marxava també el seu amic, el bateria Ernest Boom Carter. Sancious era una pèrdua important, ja que Springsteen havia dissenyat el so de la banda i algunes de les cançons per donar espai a les improvisacions i al geni del pianista. A correcuita, van posar un anunci a The Village Voice i van trobar substituts –Roy Bittan i Max Weinberg– que van imprimir un so nou a la banda: de la hiperactivitat i la rauxa improvisada dels primers discos a un estil més sobri i fluid però, en conjunt, més potent i definit. El so de Born to run.

Per enregistrar la resta del risc es va incorporar també com a coproductor Jon Landau, el periodista de la revista Rolling Stone que va escriure: "He vist el futur del rock’n’roll i el seu nom és Bruce Springsteen", en una crítica entusiasta d’un concert del de Nova Jersey. Més intel·lectual que Appel, es va guanyar la confiança de Springsteen i el va ajudar a aconseguir un estudi millor i a polir el so i els arranjaments, sobretot amb Thunder road, que va reestructurar de cap a peus. Després de Born to run, Landau va acabar substituint Appel com mànager i productor, però durant la gravació la tensió creativa entre els dos productors va ser positiva per al disc. I contra el que podria semblar, va ser Appel qui va evitar que la magnífica Meeting across the river, un tema d’aires jazz i lletra de relat noir, caigués del disc en benefici de les més convencionals Linda let me be the one i Lonely night at the park. Aquestes són, per cert, dues de les poques cançons de les sessions de Born to run que es van quedar al calaix de l’estudi, tot i que Linda let me be the one acabaria veient la llum el 1998 a la capsa recopilatòria Tracks, i Sony acaba de publicar Lonely night at the park per commemorar l’aniversari de Born to run.

Van Zandt, providencial

Durant la gravació de Born to run, l’escudella d’ambició i inseguretats que era el Bruce Springsteen de 25 anys va disparar els seus nivells d’exigència i l’obsessió per gravar el disc de rock definitiu. Una de les seves víctimes va ser Clarence Clemons, a qui va fer tocar durant dies i dies el solo de saxo de Jungleland, indicant-li nota per nota com el volia. Però una de les anècdotes més conegudes de la gravació del disc és l’aparició providencial de Steven Van Zandt, que no toca cap nota a Born to run –encara no formava part de la banda–, però que va visitar l’estudi el dia en què una secció de vents es va encallar amb Tenth avenue freeze-out perquè estaven acostumats a treballar amb partitures. Van Zandt, sempre intuïtiu, va tirar pel dret i els va cantar les parts que havien de tocar, amb un èxit immediat. Aquell va ser el moment en què Appel i Springsteen van acordar incorporar oficialment el guitarrista a l’E Street Band.

Born to run es va acabar de gravar in extremis en una marató final de tres dies gairebé sense descans perquè el grup havia de marxar de gira, però encara quedava l’últim gir de la història. Quan Springsteen va rebre una còpia de prova amb la masterització final i la va escoltar, de sobte el van devorar tots els dubtes i les inseguretats. Potser aquell disc, al capdavall, era una porqueria, i ell un presumptuós sense talent. Va llençar el disc a la piscina de l’hotel on estava i va dir que calia començar de nou, que allò no valia res. Finalment, Landau i Appel van fer que recuperés el seny, però, en perspectiva, en aquell rampell inconseqüent ja es podien detectar els problemes d'autoestima i ansietat derivats de la mala relació amb el seu pare, que en el futur acabarien portant Springsteen a fer teràpia durant més de vint anys per apaivagar els seus dimonis interiors.

De portada en portada

Precedit per uns concerts llegendaris al club Bottom Line de Nova York, Born to run va ser un rebut com un clàssic immediat del rock, una obra mestra de cap a peus, des de les lletres fins a la música i la icònica portada amb Springsteen recolzat sobre Clemons. Per cert, que apareguessin només ells dos a la portada va ser una decisió del cantant, en part per subratllar la idea d’amistat que travessava les cançons, però també perquè volia enviar un missatge d’integració racial que, en el fons, ja estava present en la barreja de rock i el soul que era la seva música.

Menys control va tenir sobre el rebombori mediàtic que es va formar al seu voltant, quan les dues revistes més influents dels Estats Units, Time i Newsweek, van dedicar-li la portada, i justament la mateixa setmana. La primera li dedicava un article elogiós i el considerava “la nova sensació del rock”, mentre que la segona tenia una visió més escèptica i analitzava el fenomen de Born to run com una gran campanya de màrqueting, potser el pitjor que es podia dir sobre un músic de rock en l’època en què l’autenticitat i l’oposició a l’establishment s'exhibien com si fossin medalles.

No és estrany que, poc després, quan va arribar a Londres a fer el primer concert fora dels Estats Units i veure tot de pòsters amb la frase “Esteu preparats per a Bruce Springsteen?” el músic s’emprenyés com una mona per l’excés de publicitat i arranqués tots els cartells de la sala on havia d’actuar. El concert va anar prou bé, però ell estava tan tocat que durant gairebé tres dècades es va negar a veure'n la gravació en vídeo. Quan finalment ho va fer es va adonar que, ves per on, era un gran concert, i es va convertir en el quart disc en viu de la seva carrera: Hammersmith Odeon, London '75.

Cinquanta anys després de publicar-se, Born to run conserva una energia aclaparadora, una vitalitat irresistible que potser no era “el futur del rock’n’roll” que vaticinava Landau, però sí una de les fites del gènere. I la cançó que dona títol al disc manté el seu lloc d’honor en els concerts: segons Setlist.fm, és el tema que ha tocat més vegades en viu (1.875), seguit d'un altre tema del disc, Thunder road (1.584). El músic assegura que, per a la banda, tocar Born to run està revestit d'un cert "caràcter sacramental". I com sap tothom que ha estat en un concert de Bruce Springsteen, per als seus fans també.